Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dimarts, 1 d’abril del 2008

Final del carrilet


Desde Oamaru segueixo cap al sud fins a Palmerston intentat evitar tant com he pogut la ruta nº1, faig parada a Moreraki boulders, una platja on hi ha tot de pedres rodones de diferents mides talment com si haguessin caigut del cel. Passat Palmerston uns bons kilometres giro cap a l'oest per anar a buscar altre cop l'Otago trail rail, per arribar-he de creuar l'altipla de Macares, aquesta zona es magnifica, tranquila i amb unes vistes d'otago de 360º, el paisatge és increible, el sol comença a caure i busco lloc per parar la tenda, al final acabo dormint en mig d'un camp de xais sota un cel d'allò més estrellat. Al matí acabo de creuar l'altipla i faig camí cap a la vall de Midelmarch, recopero el carrilet. En una llarga recta al fons veig la silueta de un ciclista carregat, a mesura que ens anem acostat la silueta cada com em sembla més familiar fins que em donc compte de que es l'Andrea, el noi alemany que vaig coneixa a Geraldine i després ens vam anar veient uns quants dies seguits ja que seguiem la mateixa ruta. M'ha agradat molt trovar-lo altre cop, estem fent la ruta en sentit invers i ens em pogut explicar una mica el que em fet cada un. El carrilet s'ha acabat a Midelmarch, entro en un cafe a fer un té i menjar alguna cosa, aqui consideixo amb en Lance un ciclista neozelandes que hem convida a seure a la seva taula, despres fem junts els 18 km que falten fins a l'estació del tren per anar a Dunedin, a mig camí atrapem a uns amics d'en Lance i a l'estació de Pukerangi ens trobem 5 ciclistes. Un anglés que és un maquina que fa unes mitjes de 150 i 170 km diaris i els tres neozelandesos, el camí fins a Dunedin el passem junts a dins del tren menjant un gelat típic d'aqui fet de malta de cervesa nerge. El tren és molt túristic i d'època, peró passa per unes gorges d'alló més escarpades i atractives a la vista, al arribar a Dunedin ens despedim cada un té un camí diferent, peró amb en Lance en Mike i la Rachel quedem per pedalar altre cop a la meva tornada a Wellington.