De Tartus estant...

Palmira, antiga ciutat romana
Boira matinal al dessert SiriEl mercat d'Homs

Dues nits a l'oàsis de Palmira han sigut suficients per a recuperar el cos i la ment. Palmira està al centre de Siria, al vell mig del no res, però en aquesta ciutat si pot trobar més o menys de tot. Palmira va ser ciutat Romana per molt i molts anys, abans no va caure en mans dels arabs altre cop. Les restes de la gran ciutat Romana són les mes grans que he vist a Siria, 6km quadrats. On gràcies a la seva restauració parcial es poden veure temples, teatres i antics carrers amb columnes a banda i banda. Tot plegat està governat per un castell Arab que hi ha en un turó pròxim tot vigilant la ciutat desde les altures.

Per sortir de Palmira direcció est fins a la plana del riu Orontes em van fer falta dos dies de dessert tot acampant al mig del no res. El riu Orontes rega una bona part de l'est de Siria, altre cop hi han cultius i molts nuclis habitats, amb lo que els km han sigut més aburrits i transitats, però no la vida que hi ha a les ciutats. La gent en aquesta part de Siria es molt més amable que als altres llocs on he estat fins ara, de fet no m'he hagut de discutir per el preu de res, de bones a primeres m'han dit el preu real i aixó es una gran cosa que diu molt a favor seu.

He passat per ciutats com Homs i Hama, que no en parlen gaire les guies turistiques perque no hi han grans coses per visitar, però del que no parla les guies es de la vida d'aquets llocs, dels mercats, els carrers de compres i els seus parcs. Han sigut dos ciutats molt agradables de passejar i deixar passar l'estona.

Ara vaig cap a la costa, a la ciutat de Tartús per veure un castell medieval que està en perfecte estat de conservació i després cap a Damascus, la capital, però abans faré parada en un Monastí Catòlic on hi pots estar lliurement, et donen menjar i lloc per dormir a canvi de fer tasques per la comunitat. Crec que m'anirà molt i molt bé uns dos o tres dies de celibat i descans, ja que em sento una mica fatigat, ja dels meus dies a Turquia com dels dies de dessert.

Amb lo que estaré a les mans del Deu i no a les mans de les comunicacions, un cop a Damascus, tornaré al món del Mr. Interent i les seves pervercions.

A continuació uns bons motius lluny dels tòpics per visitar Siria, motius gastronòmics, la cuina a Siria es variada i de bona qualitat, al carrer es fàcil de menjar per res, un Swarma, o kebab de pollastre val 60 centims d’euro, i són molts millors que a Turquia, hi possen humus o yugurt per condimentar. Després hi han els Falafels, cigrons i altres verdures fregides i possades amb verdures en un format de kebab, més grans que els Swarmes i només 20 centims d’euro. Siria al contrari de Turquia disposa de molts tipus d’Humus, tots d'alta qualitat i a molt bon preu, 30 centims per 400 grams. També hi han els dolços, mes lleugers que els turcs i molt variats, amb base de festuc en molts d’ells, tot i que el coco i els datils són molt comuns, un kg, val 2 euros aproximadament. I per últim hi han els sucs de fruita, fan uns coctels molt bons, tots de fruites expremudes a la liquadora, platans, taronges, mandarines, poma, magrana, llima i tot el que es de l’epoca, després i possen una crema tipus yugurt que fan que siguin un esmorzà complet i nutritiu, per 70 centims d’euro, tot i que els preus vairen força del lloc i dels ingredients.

M’ha agafat gana, vaig a sopar, un kebab de patates fregides i un suc, i no em penso gastar més d’un euro!!!

Més des de Síria estant

(No, no estic boig, ni sóc rar ni res de tot el que us podeu imaginar!!! Em sento incomprés pels Siris...)

Al deixar la gran ciutat d'Alepo m'he endinsat en la Siria més profunda, una part del país que veu a passar els turistes en busos o taxis privats. Amb lo que jo no hi pintava res de res. Per la religió musulmana i pel que vist en els Arabs encara amb més força, la incomprenció de les coses els porta a dues respostes. 1ª: Interessar-se per la persona, d'on és, què fa Sol i amb bici, si necessita res, si vol que el portin, si vol te o té gana, aquesta es la part més maca i per sort la més freqüent (Cal entendre que per les families musulmanes la familia és molt important i és una cosa que s'ha de mantenir unida SEMPRE), Cosa que explica però no justifica la resposta 2ª: que es que al veure un turista, petitonet i amb bici tot sol, els hi entrin unes ganes de riure, de fer gestos de "estàs boig", grans exclamacions articulant crits monosíl·labs que no puc entendre, i el pitjor de tot son els nens (12-13 anys), que no tenen cap mania a sortir al pas demanant diners i tibant tot el que penja de la bici, el resultat de tot plegat és que es van quedar amb una bossa de basura acumulada dels dos últims dies i que em penjava de les alforges. Tot i això em sento còmode a Siria, tot i que ara aniré cap a l'oest on estan més acostumats al turistes i aquests coses (m'han assegurat que això allà no passa). Fins i tot m'han dit que aquest comportament és degut a que es pensen que els turistes sóm (tots) Americans i com que els hi tenen molta mania... ja bé perque són Kurds o Irakians o hi tenen familia, i actuen així. En tot cas amb la Nora no hi ha qui ens pari!!! i al mateix temps que hem esquivat nens, em passat de llarg dels crits sense ni girar el cap, també em compartit tes amb Beduins i alguna que altre broma amb els nens més educats, que son els que portaven els ramats a les minses pastures del desert, i no els que estaven als pobles. En fí.

Els últims 4 dies han passat prop del riu Eufrates en primera instància, visitant restes de castells i fortaleses d'anys memorials, després em vaig endisnsar al desert de Siria, fent nit sota les estrelles i amb la "sort" de que m'ha plogut cada nit una mica, res comparat a Turquia, però aquesta aigua aquí fa molta falta, mica en mica les pastures van agafant color i les ovelles deixen de mastegar rocs per donar pas a la herba tendre entre les seves dents.
Els dies de dessert han sigut molt i molt durs, no per calor durant el dia ni fred durant la nit, sinó per el vent que s'ha possat en contra meva i l'he tingut de cara en 360km. Fent dels dies dures i llargues jornades de bicicleta, i més tenint en compte que carregava molt més menjar del normal i uns 12 litres d'aigua extra, amb lo que la bici més que flotar semblava estar enganxada al terra com un xiclet que no vol desenganxar-se de la sabata. Però al final ha arribat la recompensa, vent de cua per 60km i això si, durant tot el trajecte, bons paisatges, pobles polsegosos i nomades (aqui Beduins) que viuen del dessert. Per a mi, com sempre, els llocs aïllats i de bons paissatges fa que les sensacions dalt la bici siguin d'allò més agradables, còmodes i tranquiles.

I ara estic a Palmira, al centre de Siria, on si troben les restes Romanes d'una antiga gran ciutat i una dutxa d'aigua tevia i un llit tou on descansar les cames després de la pallissa que els hi he dedicat les últimes 4 jornades.

Siria, Alepo

Resulta que un bon dia dius, m’hen vaig a Siria i resulta que no hi penses més, de cop et trobes que la bici t’hi ha portat i que no tens ni la més minima idea de que hi ha, que s’ha de veure,... etc etc. Suposo que és el preu a pagar quant t’informes poc dels llocs i gairebé no fas servir guies de viatge.

Creuar a Siria desde Turquia va ser feina fàcil, més que res perque anava amb bici i no vaig haver de fer una cua de 5 km com tots els cotxes i camions que hi havia parats a la coneta de la carretera. Els turcs en prou feines es van molestar a possar-me el seguell, aixó si ells amb la seva gran aduana de país ric, era un edificí molt obstentós. Els Siris encanvi són mes pobres i per tant no s’estan de tonteries, lo just i Welcome to Siria.
El fet de que aquests últims 4 dies haguin sigut festivitat musulmana, va fer que la situació fos força caòtica, donava la sensació de descontrol total, ja que a diferencia d’altres païssos aquí només em van demanar el passaport un cop després de possar.me el seguell, no com a la Xina que van ser uns 7 o 8, en tot cas millor per a mi, ja que es el terçer cop que em demanen si sóc d’Uzbekistan, perque obren el passaport per la pàguina contraria, que es on i tinc el visat.

En tot cas el canvi de país va ser radical, del tot al res, ja que literalment al entrar a Siria entres al dessert, passat una petita serrelada de muntayes que separen els dos païssos, t’adones que realment has entrat en un altre lloc molt difernet al que estaves fins ara. Després hi ha la gent, cares més fosques, bigotetes, xilabes i mocadors “palestins” al cap, i coll. La gent aquí son molt diferents als turcs, possiblement sigui un país més amable, i respectuós amb els turistes, poc o molt parlen anglés i en els 60 km que vaig fer fins a la ciutat d’Alepo vaig sentir infinitat de cops Welcome!!

Però la societat funciona diferent, son veritables comerciants i s’ha d’anar molt al lloro a l’hora de comprar res, ja que el “regateig” es una practica extesa a tots els nivells, amb lo cual els turistes els primers dies llepem de valent, peró ara després de 4 dies ja no tant.

Alepo dins de Siria competeix amb Damascus per veure quina es la ciutat més antiga del món que mai ha estat deshabitada, tot i que hi han altres llocs a la India, Iran, Irak, ... que fan gala del mateix, amb lo cual, deixem que són molt i molt velles.
Alepo, es una ciutat força gran, no ser els habitants que te peró amb bici vaig tardar una bona estona fins que no vaig ser al centre, on hi han els hotels. Amb lo cual hi ha molta cosa per veure. Al centre hi ha un antic fort molt impressionat, des d’on hi han unes vistes increibles de la ciutat. D’aquí cap al nord hi ha la part cristiana, amb 7 o 8 esglesies catòliques de força envergadura. Cap al sud-est hi ha la ciutat vella, amb un entramat de carrers i carrerons que saps per on entres peró mai per on sortirás, avui m’hi he perdut una bona estona per aquesta zona que es patrimoni de la humanitat hi ha estat força divertit, ja que he passat una bona estona jugant a futbol amb uns nens al carrer. I després hi ha el Suok, o gran Bazar, que no te res a veure amb el d’Istambúl, si be hi ha una petita part turistica la resta es un mercat cobert local, on s’hi pot trobar de tot i més, desde uns calçotets a pneumàtics de camió tot passant per el carrer de les especies, tot ell tant aromàtic.
Nobstan aixó no le disfrutat molt ja que com deia son festes hi han un 50% dels comenrços tancats per aquestes dates i milers de Turcs que venen a comprar te i sucre. De fet avui que es el meu últim dia aquí serà el primer que el podre veure en plena marxa i sense Turcs. Però per el que diu molta gent també es interessant de veure la ciutat quant tot esta mig tancat ja que pots apreciar més l’arquitectura i les seves mesquites, cases antigues,... ja que en un dia normal només fas que esquivar i apartar gent del teu pas, sobretot al Bazar i els carrers propers.

I demà torna a tocar bici, com no, tot seguint el mític riu Euphrates cap a l’oest, cap a la frontera d’Irak, on 150km abans d’arribar-hi anar cap al sud fins a l’antiga ciutat de Palmira, on hi han unes restes Romanes més ben conservades del món. I d’allà ja veurem, poder aniré a buscar la fresca de les muntanyes Libaneses o poder seguiré desert avall cap a Jordania, ves a saber.

Per cert, trobar interent aquí no és fàcil, amb lo que no tinc mass idea de si podré actualitzar el blog amb freqüencia o no, al igual que contestar mails. Peró a la que en trobi ja ho aprofitaré.

Capadocia, Petter's Pan i el Mediterrani

Desde lluny, ja es podia ensumar en l'aire que la cosa prometia, i molt. La Capadocia agafa una extenció de tereny molt més gran del que jo m'havia arribar a imaginar, i si es volen explorar tot els seus racons, ens podriem estar aquí una setmana tranquilament, anant fent caminades per les seves valls entre dibuixades i esculpides per milers d'anys de veure passar l'aigua i vent.
Realment es un lloc increïble, on sense tu voler-ho l'imaginació vola i vola molt lluny al veure les valls amb les seves formes i colors. Hi ha més que he tingut la sort, de poder-hi passejar i pedalar en una época de l'any on no hi havia turisme. Però el que més m'impressiona de la Capadocia, es la vida, la que encara hi ha i la que fa milers d'anys que s'hi ha creat. Gran part de les seves roques sorrenques i muntanyes estan excavades, a gran altura es veuen finestres i portes i repises per guardar alguna cosa, també hi ha esglesies, coberts, en definitiva, pobles sencers. Que han viscut allà desde fa més de 2000 anys, i ara encara si fa vida, si cultiva raïm hi ha molts arbres fruiteres, a les petites coves, si bé ja no estan habitades al 100% encara es fan servir com a magatzem de cereals o eines varies de camp. Crec que aquesta area es un dels millors motius per a visitar Turquia, ja que aquest lloc es únic!


Arribar aquí no va ser fàcil, pujades i mes pujades, per després tenir un parell de dies de plà. El que no m'havia imaginat es que per sortir d'un lloc que està a 1300m d'altura i anant direcció al mar Mediterrani (nivell zero), em costaria tant. Altre cop valls i pujades fins a 1900m d'altura, fred i per la meva sort, llocs molt interessants. Valls profundes, deixades de la mà de Deu, on encara si viu com fa anys i panys endarrera. La gent que li he dit que vaig passar per allà, encara no s'ho creuen, ja que no hi passa ningú. Però el meu afany de buscar rutes secundaries mi va portar, aquest camí em va dur fins a Mansurlu, una zona on si en Petter Pan viu, segur que és allà, ja que tota la vall estava governada per nens, els més grans de 14 o 15 anys, ells van ser els que em van indicar el camí, els que em van donar aigua i anims per la pujada. Realment va ser una cosa molt inversemblant, ja que l'escola estava abandonada, sense cap signe de bandalisme, els pupitres al seu lloc, lletres a la pisarra i els llibres a les estanteries, tot covert per una capa de pols d'anys de no fer-se servir. I es que aquí els nens treballaven, portaven els ramats a les muntanyes, ramats de vaques, cabres i xais, netejaven fora i dins les cases, carregaven garafes d'aigua del riu a la seva llar i tot i la dura feina que feien encara tenien una estona per sortir a saludar al turista amb bici que passava per aquelles contrades. I en molts km cap adult, no ser si es que no els vaig veure o que estaven molt amagats, o poder no n'hi havia.
Després de tantes valls pujades i baixades, va arribar la baixada, després de 4 durs dies de bici, vaig veure el Mar Mediterrani, i vaig possar el peus i em va semblar estar a casa per uns momentes. Em vaig permetre una dutxa al bosc, ja que aquests dies d'hotels cap ni un. I per fí l'esperada Antakya, una zona que fa frontera amb Siria, i que fa anys endarrera en formava part, aquí no es parla massa turc, els cartells son en Arab i les veus del carrer també. Es un lloc extrany, però força agradable, ja que es una barreja de cultures, llengües i gent que van amunt i avall.
I demà Siria!! només 50km em separen de la frontera, intentaré llevar-me d'hora i fer tot el trajecte fins a Alep, uns 110km i així entrar amb bon peu a Siria, ja que Alep es possiblement una de les ciutats més maques de tot l'Orient mitjà, ja us ho explicaré.