Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dimarts, 4 de maig de 2010

Lo Delta











Ell encara està allà, tant màgic com sempre. Ell i les seves llums, nuvols, els camps d'arrós, ses salines, les llargues platjes i les dunes, el cel, els canals de rec, les rectes i l'infinitat d'ocells . Com sempre cada cop que hi he estat el veig diferent, cada cop millor, ja que cada cop que es fa l'hora de tornar cap a casa tinc la sensació de que no hi he estat tant com voldria, i aquesta no n'ha estat una exepció.




dijous, 8 d’abril de 2010

La Nora està d'exposició!!!


Per als que us faci gràcia de veure una bici tant especial com la Nora amb tantes històries a les rodes i kilòmetres sapigueu que estarà exposada a la botiga d'esports de muntanya Diedre de Moià, des d'avui fins .... fins que la torni anar a buscar per pedalar altre cop!! Hi esteu tots convidats!!!

enllàç de la botiga www.diedre.cat

dimecres, 7 d’abril de 2010

Euskadi



Pujar a la furgo, si per uns dies vaig recuperar la furgo, aquella que m'ha portat lluny i aprop hi ha vegades fins a l'infinit durant tant i tant de temps. Del vidre a les portes de darrere un munt de records em passen per el cap i ara aquesta cavitat es prepara per acumular-ne de nous.
La furgo es una experta en viatges, més que jo, ella sap en cada moment on ens ha de portar o sigui que es qüestió d'escoltar-la una mica i anar pujant i baixant marxes, tot depenent de la velocitat que ella ens vol fer viatjar. O sigui que arribar al país Basc no va ser cap problema. A dins de la furgo dels somnis hi han bons amics, en Ramon, en Marc i en Ryohei, més maletes, cadires, bici i vicis...
O sigui que tot està apunt per passar els pròxims 4 dies. Primera parada Bilbo, la casa d'en Raúl, un gran amic que feia 4 anys que no ens veiem cara a cara, i ara després d'un llarg viatge a cada una de les nostres esquenes ens falten hores per a explicar-nos tot el que ens volíem explicar. Pinxos, zuritos, entrepà de no ser que i voltes per “lo viejo y lo nuevo” amb el millor guia de la ciutat.
Aquests dies m'he estat preguntant que te el país Basc perque hi hagi anat tantes vegades, sol acompanyat, amb cotxe o amb bici, encara no ser que es el que tant m'atreu d'aquestes terres, però el que si que a cada parada una bafarada de records em picava a la cara, de fa 3, 4, 5 o 10 anys endarrere. Carretera de la costa fins a Mundaka, càmping i parit del Barça al bar, més furgo per la costa fins a Orio, càmping i a la nit hores mortes fins a Donosti. Matí de dilluns i desfem camí cap a casa, al poc parada per deixar a en Ryohei, ara ell seguirà el camí del seu viatge sol fins a Madrid després d'haver començat la seva pròpia aventura ara fa 13 mesos a Vietnam, quin tros de persona “maybe”. El radio no ha funcionat en tots els dies, però les converses no han parat ni un instant, sembla estrany com amb amics que fa tants i tants anys que et coneixes encara tinguis tantes coses de les que parlar. Hi ha estones uns poemes recitats per en Ramon, d'aquells que fan pensar, que et fan volar i anar gairebé tant lluny com el lloc on la furgo ens hagués portat... però aquest cop no ha pogut ser, poder a la pròxima, poder...
I ara a casa amb mails per contestar, el Barça que sona al menjador, el pare eufòric, la mare a Egipte amb en Cesc i l'Anna. I jo que des de que he tornat que encara no ser on sóc. Serà qüestió de mapa.

Guanyadors!!!

Moltes gràcies a tots per la vostre participació, ja per correu electrònic com per el blog!!!
Al final no hi ha un sol guanyador de la bossa de llaminadures, sinó tres, per un costat les cosinetes Cristina i Montse que les van encertar totes menys una, la de la cua del pantà de Susqueda (si aquesta tenia una mica de trampa) la va encertar el cosinet Martí!!!! En breu us faré arribar el premi i com no animar-vos a participar en la proxima edicció de Descobrint Catalunya...

divendres, 2 d’abril de 2010

Descobrint Catalunya

Després de passar 5 dies pedalant per terres Catalanes, concretament a la província de Girona i a la Catalunya nord, m'he adonat de que vivim en un lloc magnífic i que val molt la pena de conèixer, amb el que us vull proposar un petit repte o concurs, per veure com anem de geografia Catalana. Les fotos de baix són de diferents punts per els quals hem passat i m'agradaria que jugueu a endevinar a on corresponen, el guanyador que endevini les 5 més ràpid s'endurà el magnífic premi d'una bossa de llaminadures valorada en 5€, o sigui que a jugar!!!!















dijous, 18 de març de 2010

Va de lletres Vol. primer


Fins ara era més o menys normal de veure al blog de tant en tant els Va de musica, vol... però avui afegiré una nova temàtica.

Avui comencen els Va de lletres, crec que en només una ocasió vaig parlar de Josep Pla i el Quadern Gris, fent referència a totes les imatges visuals que aquest llibre em va portar quant estava perdut per l'illa sud de Nova Zelanda.

Avui he de fer referència a un llibre que he retrobat fa un parell de dies, El viure Mata, d'Abel Cutillas.
L'Abel Cutillas pot ser mentider, cínic, realista, imprudent, desvergonyit, agosarat i fins i tot romàntic. Però el que fa millor es no deixar indiferent.
Viure Mata es un llibre d'aforismes que ell els comença definint al pròleg així:

Imaginem-nos una sorpresa que fa tard a ella mateixa, una sorpresa lenta. Imaginem-nos una sorpresa, una il·luminació en el pensar, un flaix en el veure, una commoció en el sentit, ja donada, ja apareguda, però encara no rebuda. Imaginem-nos una sorpresa que, com a sorpresa que ha de ser, només sap aparèixer de cop, donar-se plena, però que ens arriba a pinzellades, sotto voce, com una brisa....

Aquí en van uns petits exemples a l'atzar:

Lluitava per l'alliberament de l'escriptura, va morir mossegat per una lletra.

La solitud és perillosa: provoca enveja.

T'envegen la solitud, però no ho solucionen anant-se'n al desert, sinó fent-te companyia.

Llegir mentre viatges és una descortesia envers el paisatge.

Els humans paguem cars els nostres errors. Per exemple, heus aquí una de les confusions que més dolor ha causat a l'espècie: identificar amor amb convivència.

I així fins una infinitat, que fan de les tardes de final d'hivern uns dels millors moments dels dia, tot reposant l'esquena al sol.

Referències:
Llibre: Viure Mata
Autor: Abel Cutilles
Editorial: Fonoll, col·lecció Biblioteca Global
Editat: 2006
Web: www.editorialfonoll.cat

dimecres, 10 de març de 2010

Time out for Fun!!

La primavera la sang altera...
Primer Menorca, ara aquí, definitivament el fred em persegueix.







diumenge, 7 de març de 2010

Planejant la Plana

Des de la tornada de Menorca que el que he fet més ha estat voltar per la plana i les seus voltants. Sorpressa agradable de veure que la primavera està al caure, els primers mosquits enganxats als ulls, els pruners apunt d'esclatar en flor i un aire càlid que anuncia l'arribada del bon temps.

Però la Plana ha canviat força desde que mi passejava ara fa dos anys i mig, per mala sort he descobert que possiblement aquesta zona de catalunya s'hagui convertit en l'estenedor més gran de tot el territori. Podrien penjar un anunci tal com: "Assequi la seva roba cara el pirineu, assecat de frescor i blancor polar" Perque després ens diguin allò dels preus del progrés, jo per res hagues canviat les vistes del pirineu clares i nitides desde st. jordi per les que ara ens han deixat la MAT i les seves amigues més baixetes.
Però també hi han hagut coses que m'ha sorpres cap a bé, una es la font dels Foquers, que si bé fa temps estava mig abandonada, bruta i colgada de vegetació, ara es un lloc perfecte per passar-hi una llarga estona, tot prenent el sol càlid de primavera.




Però el millor ha arribat un cop amb la bici hem pujat a el Munts i hem pogut comprovar que els cingles de Tavertet, les Guilleries i el Montseny tots junts et poden tallar la respiració per uns instants.

Per la plana amb Sospirs de primavera

divendres, 5 de març de 2010

Menorca segueix respirant...

El que ara jo, ja no em puc impregnar de l'aire amb gust de sal, a marines, a cel, pluja i neu. Aquests que tant m'han omplert durant tots aquests dies.

I ara Menorca em sembla un obrir i tancar d'ulls, que espero es pugui repetir ben aviat.

dissabte, 20 de febrer de 2010

dimecres, 17 de febrer de 2010

Menorca, Qualsevol nit pot sortir el sol.


Oh! ben vinguts passeu passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva es casa vostre si es que hi ha cases d'algú.... Això cantava en Sisa l'any 74 i com no Menorca i el seu carnaval m'ha fet tronar endarrere amb el temps per viure ni que fos per unes hores en un conte de fades.

Després de 11 anys em vaig tornar a posar una disfressa, a ultima hora per no faltar a la tradició de poca previsió que tant em caracteritza en moltes coses. I vestit de pagès i barret de palla vaig sortir al carrer.

Nit de tassa penjada al coll per no perdre-la, de fred que amb les hores més que fer-me sentir incomode m'agradava perquè em refrescava unes idees de full de somni. Recordo haver vist meduses, pirates, en Watson, unes mosques, posseïdonies(les algues), parets seques que ballaven i s'enderrossaven, homes vestits de dona amb molt poca gràcia, follets que volien tocar bombolles, víkings barbuts, vaques que feien llet amb extra calci, pallassos amb les cares pintades de disseny, unes mama meva que no ho semblaven, també hi havia en Hurry, no el potter sinó el fill d'en Carles d'Anglaterra, que explicava acudits de sa mare amb molta mala baba i una infinitat de cares i personatges de conte.

I tot pensant he vist que només hi faltaves tu !!

dissabte, 13 de febrer de 2010

dijous, 11 de febrer de 2010

dissabte, 9 de gener de 2010

Tancant el cercle


22 de Desembre del 2009,

El primer escrit d’aquest viatge al blog acabava així:

Estic marejat i no ser on cauré, només espero que sigui en un lloc mes aviat flonge.

Aquell dia es tancava un cercle i s’han obria un altre, un de força gran i que ha durat 25 mesos de la meva vida. Aquest cercle que avui es tanca, ho fa amb molt bon gust de boca, durant aquest temps he pogut gaudir d’una cosa difícil als dies que ens toca viure, he tingut TEMPS, temps per fer i desfer, per anar on he volgut i per disfrutar de la vida a la velocitat de la bici, tot ha passat poc a poc, assaborint i patint cada moment tal i com aquest es mereixia.


17 països, mes de 26.000km amb bici, trajectes amb vaixell, cotxe, bus, tren, avió, autostop... tot seguint les línies transparents d’una nyinyola cega, que m’ha portat fins a casa, on s’ha acabat aquest viatge. Però per res estic trist, si be es cert que es tanca un cercle, això vol dir que s’han obre un altre, un de tant o més apassionant que l’anterior i del cual no tinc ni la mes remota idea de on em portarà, ja que toca començar de zero altre cop, una altre aventura, un altre viatge.


La vida es un llarg viatge que només s’acaba amb la mort.


I ara des de els Pins, tot plegat em sembla com si acabes de passar davant dels meus ulls en un simple gest d’obrir i tancar les parpelles.


Merci per haver-me acompanyat durant tot aquest temps, per ser-hi desde la proximitat més llunyana!! Moltes gràcies a tots.


Fins ara...i petons a la gata.