Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dimecres, 30 d’abril del 2008

Nikon 5600


La vella camera Nikon 5600 va ser victima d'un aplastament entre una roca relliscosa i humida i la meva cuixa. Després d'haver-me acompanyat en tantes i tantes ocasions des del 2005, i haver-me deixat un morat a la cuixa, la petita ha deixat de funcionar.

Arthur's Pass, de la costa Oest a la costa Est


Costa Oest i les rampes del 16%, rain forest.

Les explanades entre colls, pastures, pins i algun salze.
Els canterbury plains, verd i boires baixes.


Per a fi he pedalat per el famós Arthur's Pass, el coll amb més anomenada de Nova Zelanda, poder ho és perqué conecta la costa oest amb la est per el centre de l'illa, poder perqué el paissatge es increible, poder perqué hi han rampes del 16%, poder perque et fa suar de valent, no ser peró m'ha encantat.
En 220km passes d'olorar el mar de Tasmania i les pastures ofanoses de verd brillant a creuar els boscos frondosos aquí anomenats (rain forest) per una gorja molt tancada, vas de 0 a 920m amb els últims 7 km de cruels rampes. Cada cop que vas pujant la vegetació va desapareixent poc a poc, els Rain forets van donant peu a les plantacions de pins quadriculades, a les zones de pastura ocres, als prats plens de rocs i les grans extencions. Desde d'alt de l'Arthur's Pass vas fent colls i collets durat 70 km de dolç pedalar la transformacó del paissatge es increible, els pins ara donen lloc a arbres de fulla caduca de tons grocs i taronges aquesta època fins arribar a Portes Pass de 945m. Ara la baixada que et porta al Canterbury plains, ara la gran explanada de prop de Chrischurch tornen les pastures verdes, els camps quadriculats i les plantaciós d'arbres per proteguir del vent el bestià, també apreix la boira, com a la plana de Vic. dos dies de pedalar amb uns canvis, ..bé ja veieu.

West Coast (sud i centre)


La costa oest de Nz (illa sud) és la que surt a totes guies, revistes, tríptics i tothom cuant en parla se li iluminen els ulls. Ostres poder perqué esperava ves a saber que, o poder perque l'he deixada per el final o poder perque he vist força cosa abans, no ser si n'hi ha per a tant. Però val a dir-ho que molt la pena també. El que te la costa oest d'especial és el contrast, tot és de tons verds brillants, nets, l'aigua corre per a tot arreu, els pals de telefons estan coberts de liquens, els boscos són molt densos i les pastures ofanoses. Si aixó li sumes que cuant bufa vent d'oest t'arriba la olor de mar, sal i sorra i si a més a més al mateix temps gires el cap cap a l'est, veus unes munyaetes de més de 3000 molt escarpades i les dues grans glaçeres del país, que el final d'aquestes està a meys de 10 km en linea recte del mar. Les postes de sol són increibles en aquest racó de Nz, el temps i canvia molt ràpid, els nuvols corren a gran velositat. Les carreteres són força planes i els turons a sobrepassar són ed bon fer.
Aquí i vaig descobrir una de les moltes zones termals a l'aire lliure (gratix) cosa dificil de trobar a Nz, el loc increible i despres de una caminadeta de 6 hores que millor que,..... ja veieu la foto, sense comentaris.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Mavora lakes, Queenstown, Skippers canyon


Sortin de Te Anau el paissatge va canviant molt ràpid, ara hi ha més pastures, les altes muntanyes donen peu a grans explanades, valls obertes, els cims perden altura, els boscos perden densitat i volum, cada cop hi ha més camps i zones de mata baixa. Possiblement el paissatge no es tant expectacular, peró la sensació d'amplitud que aquí és dona és molt agradable i relaxant. Mavora Lakes rd, es el camí més directe a Queenstown per una ruta de grava de uns 150 km, a una mica més de mig camí he fet parada per dormir al costat dels llacs, són uns 4 o 5, en una vall molt plana i tranquila. Aquí he conegut en Daniel una ciclista Australià, ha anat de perles de trobar-lo tenia una bona foguera encessa que em compartit de bon gust, ja comeca a fer força fred, uns 2 graus a la nit, matinada. Al dia seguent arribada a Queenstown, aquesta ruta et deixa a l'altre cantó del llac i has d'agafar un ferry per a creuar-lo, un ferry tot especial, un de vapor de fa més de 150 anys la experiencia a sigut distreta. Marxant de Queenstown camí de Wanaka faig parada a Skippers canyon i Arrontown un dels pocs llocs a Nz on és pot disfrutar de la tardor i la decoloració dels arbres, la vall d'Skippers és tot un espectacle a aquesta època, altre cop a la nit foguera per no passar massa fred, avui amb un parell de francessos en Roc i en Tim. Ara comencaré a tirar costa oest amunt havent superat els 6000km i amb una coberta de darrera que demana un canvi més haviat urgent, .... peró miraré d'arribar a Chrischurch per possar la bici a to altre cop.

divendres, 18 d’abril del 2008

Se m'ha fet una rasta, ....


Se m’ha fet una rasta al caltell, no pas fruit de la meva manca d’higene, com molts podeu pensar sino fruit de la meva llarga melena que desde el setembre passat no passa per la barveria. No ser si aquesta és l’inici d’altres, peró bé poder haure de pensar en anar a la “peluqueria, o perruqueria”.

Les coses continuen rodan a bon ritme, avui darrera dels vidres de la cuina del càmping un dia fred m’espera, el cel s’obre per moments i a les muntanyes estan ben enferinades, começa l’hivern.

Fa uns deu dies em vaig acabar de lleguir el llibre el Quadern Gris de Josep Pla, m’ha agradat molt aquest llibre, lleguit des de la llunyania, les descripcions dels paissatges empordanesos m’han portat mentalment una mica cap a casa. Aquí van 4 retalls que m’han agradat força.

Tinc una tendància invencible a malfiar-me dels qui són massa artistes

L’home no ha pas estat posat en aquest món per lleguir llibres. Desenganyeu-vos... L’únic problema seriós de l’home en aquest món és el de subsistir, o sigui el de guanyar i gastar diners.

He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta (d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, desvastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana, antiga i densa) d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable, una qualitat que fa possar la pell de gallina.

A la rellotgeria. No s’hi està gairebé. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delícia que seria una rellotgeria de rellotges parats i si voleu.... girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que unrellotge parat, un rellotge adormit.

Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutamnet feliç.

Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quant fa sol. Quan plou, ja és una mica més difícil....

Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça....


Bé el cel s’obre una mica més, baig a pedalar ara que la temperatura ha pujat una mica

Fiorland NP


Parc Natural de somni, per deixar correr la imaginació tot assegut en una pedra si els sandflys et deixen. Aquí els llacs tenen formes extranyes, braços que s'allargeuen com tentacles ficanse per tots els racons que les muntanyes li deixen. El mar fa tots els esforços per entrar terra endins, furgan a les muntanyes fins que no poden entrar més endins. La bellessa d'aquesta zona és increible, infinita i difícil de d'escriure. Dels llocs més espectaculars que pedalat fins ara. En dies assolellats és un plaer disfrutar de les muntanyes amb neus perpetues que s'alçen més de 2000m sobre el nivell del mar, els boscus frondosos i plens de molsses penjant dels arbres, la seva fauna, poder-se reflexar en els llacs que són com miralls. En dies de pluja i tapats s'hi afegeix un encant a tot plegat, les boires, els nuvols cobrin la punta dels cims, les muntanyes que semblen plorar aigua per tot arreu, cascades i rius, tot plegat amb un aire més màgic, més inospit. Els verds són forscos i espessos.
La carretera de Te Anau a Milford sound és el somni de tot ciclista, fàcil de pedelar, no pas per els desnivells que n'hi ha molts sinó per el paissatge que t'envolica i et deixa envadalit, pedales sense ni adonarten, la llàstima és que s'acabi, són 120 km els he fet d'anada i de tornada i no m'han cansat gens ni mica.
A Milford sound he agafat un vaixell petitet que et porta a navegar per el fiord durant més de dues hores, m'ha encantat, no he estat mai a Noruega i aquest paissatge era completament nou per a mi. Cascades, pics nevat arran de mar, parets verticals de 1600m, alguna tonyina enorme saltant i una posta de sol màgnifica a la tornada desde mar obert. Díficil de esborrar de la retina.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Del cul de Nova Zelanda, amunt!!! per l'oest.


Des de la sortida de Bluff, el cul de l’illa sud, que el temps neozelandes m’esta ensenyant les dents, per a mi que després d’haver fet un estiu tant bo ara a la tardor em vol mostrar la seva autèntica cara. Entra pluja i vent em fa patir de valent, sort he tingut que de moment la ruta és relativament fàcil, plana, ja que no em veig amb aquests vents frontals pujant un port de primera, tot i que si és troba el cas que hi farem, pit i collons.
Els dies de vent són molt aburrits, no pedalo gens comode, em fatiga de tal manera que tota excusa és bona per a parar un moment, que si un troç de xocolata, ara set, ara gana, ara em posso la jaqueta ara m’he la trec, ara veig un cobert a raser, ara una foto o ara em paro per a que si. Aquests dies la moral és baixa i amb ella em fa sentir fatigat. Sobre la bici no hi ha possició valida per comvatre el vent, ni més estirat, ni més dret, ni de costat ni de cap per vall, res per poder pedalar una mica més depressa, amb penes i treballs puc passar dels 7 o 8 km/h, i veure com els km passen tant a poc a poc desmoralitza de mala manera. A més que tinc la sensació que el vent juga amb mi, cuant aflaca una mica i baixo un parell de pinyons sembla ben bé que em senti, i llavors encara torna amb més força que abans, és increible al final acabo parlant amb el vent i picant-lo, (que només saps fer aixó!!! encara no m’has tombat, marica!!!) Peró ell sempre guanya per més que a quarts de sis de la tarda pari de ventar i jo continu-hi una hora o dues més a mi ja m’ha acabat la pila fa estona i aquestes últimes hores pedalo divagant per arribar a lloc. Inclús hem sembla disfrutar menys del paisatge, tot i que aquesta zona és màgnifica, estic de tornada als alps del sud, ara els reseguiré de sud a nord, primer per el costat est i després per l’oest, aquests no tenen desperdici. Tot i que el numero de sandflys va en augment com més aprop estic dels frondosos boscus, aquests fan que cada parada sigui un suplici de matar mosquitets, que es fiquen per a tot arreu, en certa forma almenys cuant fa vent no n’hi ha, tot i que no ser pas que preferixo més si el vent o els sandflys, res que estava molt ben acostumat i ara m’ho haure de currar una mica més.

A petició del meu germanet







En un mail em feia dentetes perqué havien anat a sopar tota la familia al Mas de l'Albareda i per fer conya o no, m'ha demanat que expliqui el meu menú. Dons bé: per esmorzar un bon bol de llet amb cereals, durant el dia hi ha un parell o tres de parades per picar, pa, formatge, xocolata mermelada, barretes muesly, fruita, fruits secs, etc,.... i després hi ha el sopà, plat fort del dia que consta de pasta o arrós amb verdures i alguna salsa normalment de formatge. De carn no en menjo massa, només cuant menjo alguna hamburguesa en un take away o un kebab en un türk, algun dia n'he cuinat peró no massa sovint. I per últim algun dia aprop de la platja he menjat musclos de roca, o orelles de mar de 15 cm molt comunes aquí.

Per gota que puc intento menjà cada dia un parell de peçes de fruita com a mínim i verdura per sopà, ja sigui en sofreguit o bollidetes, .... Dieta de (digue-ho vosaltres)

Vale, també cau alguna pitzza congelada de tant en tant i alguna bossa de patates, peró cada dia menys. S'ha de fer salut!!!!!

Steward Island, into the wild


Abans de possar-hi els peus ja prometia, per el que la gent parlava, pintava molt bé. Al agafar el ferry desde Bluff fins a Oban cada cop anava veient més clar que la cosa m'agradaria. Seguin l'estela del vaixell un grup de 6 o 7 Albatros buscaven en l'estela del ferry quelcom per menjar, tot un espectacle veure aquests ocells marins tant grans volar, tenen un planejar majestuós i quant pleguen les ales baixen en picat fins a fragar l'aigua amb el bec, increible.
A Steward island només hi ha un poblet d'encara no 200 ha Oban, poblet preciós a fons de la badia de Halfmoon, en tota l'illa hi han uns 21km de carreteres, numero que contrasta amb els més de 300km que hi ha de rutes per fer-hi apeu. Aquí vaig ser molt ambícios, vaig apostar per la ruta més llarga de 125km que rodeja tota l'illa per la part nord. Han sigut 7 dies de caminar per corriols en un estat l'amentable, fang, arrels, rius, pujades i baixades amb cordes, sorra i moltes platjes. Ha sigut dur, molt dur i més tenint en compte que t'has de portar tot el menjà a sobre, en mig del camí no hi ha cap lloc per comprar res de res, de fet no hi ha res fins la tornada al poble. El recorregut però ha valgut molt la pena, per el que fa al tema esport ha sigut un 10, m'ha trinxat, em sento cansat i fatigat, m'ha acabat la pila, de fet caminar i anar amb bici són dos esports molt diferents. Per el que fa al tema natura ha sigut un 12 si és que es pot passar de 10, he vist pinguïns, dues epècies difernts de lloros endemics de Nz, cervols de cua blanca "bambis", moltitud d'ocells que no he pogut identificar, amb uns cants molt i molt peculiars i per possar la cirera al cap demunt del pastís he pogut veure a un Kiwi durant més de 2 minuts, allà just al meu costat, és un animal molt peculiar i curiós, una mica sec i una barreja entre una gallina i un abestrús, amb un bec llarguissim.
Per el que fa relacions humanes ha sigut una experiencia nova, per una part compartir refugui amb caçadors sempre és una experiencia peculiar, per l'altre part he passat dos dies i mig sense veure cap forma humana, ni de lluny, ha sigut molt extrany peró també agradable. I per última part compartir moments amb altres persones que feien el recorregut, que han sigut ben pocs, no tothom dispossa de temps ni ganes per fer un recorregut d'aquestes característiques.
Steward island és com fer una mirada al passat, tal i com és ara aquesta illa és com era tot Nova Zelanda fa ménys de 200 anys, just abans que arribessin els europeus, gent extranya aquests. Steward és pura selva molt i molt densa.
I per últim dir que aquests 7 dies de ruta m'he sentit moll com un ànec, moll fins al moll de l'os. Poder massa aigua no? per ser de país de secar.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Darrera d'aquestes cametes........


Qui ho diria que darrera d'aquestes cametes escanyolides, amb poca gràcia i un morè ciclista perfecte ja s'hi amaguen 2500km en cada una i la cosa continua...........

Suma i segueix!! 5000+.......

Invercargill, la ciutat més al sud de Nz


No és pas que sigui una ciutat lletja, peró tampóc és maca que diguem, senzillament uns arquitectes des del seu despatx la volien fer perfecte i no van fallar, sobre mapa esta perfectament dibuixada, carrers amples i perfectament quadriculats, grans parcs i jardins. Aixó si passejant pel carrer no li trobo cap gràcia a res, m’aburreix i a més que fa un dia gris i per postres s'ha possat a ploure.

A la cuina de l’alberg intento escriure al diari el que he fet avui, i en la remor sento un accent anglés que més quelcom familiar, i si si en definitiva són dos catalans de Premià de Mar !!! Després de creuar 4 paraules amb l’Isi de St. Feliu de Codines i xerrar una estona amb la Vero de Girona em torno a trobar Catalanets després de 2 messos!
Estem una bona estona parlant, m’ha fet molta gràcia ara feia molts dies que no parlava català més que amb els xais i vaques que em vaig trobant per els prats, ha, i l’altre moment del dia que parlo català es cuant em “cago” en tot si un cotxe em passa fregant la bici!!!
L’Albert i la Mònica s’han passat una bona temporada a Japó, després han anat a la Xina, ara New Zeland i després Australia, com ens cuidem els catalans, no? Explicant anecdotes sens fa tard, ja son quarts de dues i res, bona nit que demà serà un altre dia. Alone in the paradise!

Pd: disculpes a la Mònica, tot i que ja li he dit que el meu català escrit és molt dolent i cada dia que passa és pitjor, segur que es ficarà les mans al cap en lleguir tot plegat. Per cert és professora de català.

Va de musica, 7

Cançó del dia, Toti soler, liebeslied, no ploru més.

No ploru més si ets una llum que s'ha apagat, no ploru més ni de ven lluny ni d'amagat, no ploru més m'he fet amic d'un cel ceré, no ploru més que ja somric sense voler.
Qui sap on és el camintet tot ple de neu, qui sap on és el rastre net del teu adeu, no ploru més m'he fet amic del sol solet, no ploru més que ja somric poc a poquet.
Si em deixes sol, no et pensis pas, que sempre he de dur dol, plora que ploraras.Qui sap on és aquell ocell que va volar, qui sap on és no em vull fer vell mirant enllà, no ploru més m'he fet amic d'un món lleuger, no ploru més que ja somric d'allo més bé.

Catlins


Poblet petits amb lo just per a viure, molta pols a les carreters que m'ha fet pujar el moré de to! Zona de boscos densos, pastures i platges de somni a mig camí de Dunedin a Invercargill a la redió de southland. M'ha costat força trobar bona informació de que fer en aquesta area, ja que no és gaire turistica, al final he hagut de investigar. Aquí les kiwi experience (que un dia us explicaré) no hi arriben per la meva sort, l'ùnic turime que hi he trobat és neozelandes o gent que és el segon o tercer cop que visita Nz.
Aquí he disfrutat de molts bons dies de bici, he fet bivacs a la platja i al costat de fars, les temperatures de ple estiu eren molt agradables tot i enfilarsse fins als 32º durant 3 dies seguits. El millor sense cap dubte per a mi han sigut les platges, semidesertiques, amb penyacegats molt alts i formacions rocoses pecúliars. També hi ha molta vida animal, amb facilitat he vist foques, lleons marins, dofins, pingüins, albatros i altres ocells que no ser identificar. Tot aixó sense pagar ni un duro, en plana naturalessa com ha de ser i sense esperarm-ho.Possiblement la bellesa d'aquest tram de costa és veu augmentada per la solitud que hi ha, fent dels llocs uns indrets completament éspecials.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Dunedin


Per fí sóc arribat a la famosa Dunedin o Octagon per la gent d'aquí, és la quarta ciutat més gran de Nz, i la veritat no m'ha dit gaire res. Al centre hi ha un plaça en forma d'octagon i els dos carres que la volten tenen la mateixa forma, d'aquí li bé el sobrenom popular. L'estació de tren és la millor del país sense cap dubte i com ha curiós del cas hi ha el carrer més "dret" de tot el món o aixó diuen, el cert és que per arribar a d'alt de tot vaig haver de fer unes zizazagues molt forçades per fer cim, peró cap problema fins a d'alt amb la Nora. El jardí botànic és força interessant però petit comparat amb el de Chrischurch. La diferencia entre altres ciutats possiblement sigui l'ambient que hi ha, és una ciutat irlandesa, irlandesa amb cartells de st. patricks day inclosus i amb una universitat que és la més important d'Oceania, aixó fa que per els carrers hi hagui una de canalla que és massa, xivarri i crits a tota hora.
La escapada que faig a totes les ciutats aquí no va faltar, vaig anar a la peninsula d'Otago, bòniques platges i badies, vida salvatge i poca poca gent, éspecialment la part sud-est que els camins són de grava i poc trànsitats. També cal dir que he passat molts dies lluny de grans pobles i ciutats i ara al dia d'avui m'atavala tanta gent i soroll.

Ara explicaré la foto de d'alt:
En el ten de Middlemarch a Dunedin vaig seure al costat de la dona japonesa "de darrera meu a la foto" la Eto Takako, vam parlar una estona i li vaig donar un cop de mà amb les explicacions en angles que feien al tren, si jo "pillava" poca cosa, ella menys. Em va explicar que havia estat a Barcelona i que li encantava espanya i el flamenc, inclús fa classes d'questa dança a Japó. Un cop a l'alberg m'entres estava parant la tenda al jardí veig una dona que baixa, era ella que m'allarga la mà per oferirme una poma, poder hem va veure desganat, .....(sorpresa agradable) Li vaig dir que si volia al dia seguent l'acompanyaria a fer el tomb per la ciutat. Al matí seguent el gat de l'alberg em desperta massa d'hora, m'entres feia el ronso a la tenda sento l'Eto que em diu que va fer el vol i que a les 7 m'espera per sopar, em quedo una mica sorpres de tot plegat. Faig el tom i compro de sopar per a dos i una ampolla de vi, a quarts de 7 ja torno a ser a l'alberg i veig a l'Eto i Uchida (una altrenoia japonesa que es va apuntar al sopà) amb un ritme frenetic als fogons fent el sopà, em diuen que no faci res que m'esperi que en 10 minuts està llest, ok.
Ens possem a sopar, un sopà típic japones, verdura, carn, blat de moro, gambes, mango, patata, ceba i xampinyons i a més a més pà amb tomàquet, ....jaja quina decepció al saber que no m'agradava. El sopà bonsissim. Sopar llarg parlant de Japó, Catalunya, espanya, .... molt agradable i interessant, al cap d'una estona li demano a sant de que bé aquest sopà de "gala", i res que és simple cortesia japonesa ja que li vaig donar un cop de mà al tren i aquesta era la millor manera de agrairme el detall. Em quedo parplex, el que tindria que estar agrait sóc jo que m'han alimentat com feia dies que no menjava, he apres moltes coses sobre un país que m'interessa molt i he conegut a un parell dels seus habitants, que més puc demanar?Elles han anat a dormir, demà el bus els surt a les 7 i jo m'he quedat àtonit escrivint aquestes 4 ratlles i pensant en la amabilitat de la gent i arribo a la conclusió que em falta molt per apendre.

Final del carrilet


Desde Oamaru segueixo cap al sud fins a Palmerston intentat evitar tant com he pogut la ruta nº1, faig parada a Moreraki boulders, una platja on hi ha tot de pedres rodones de diferents mides talment com si haguessin caigut del cel. Passat Palmerston uns bons kilometres giro cap a l'oest per anar a buscar altre cop l'Otago trail rail, per arribar-he de creuar l'altipla de Macares, aquesta zona es magnifica, tranquila i amb unes vistes d'otago de 360º, el paisatge és increible, el sol comença a caure i busco lloc per parar la tenda, al final acabo dormint en mig d'un camp de xais sota un cel d'allò més estrellat. Al matí acabo de creuar l'altipla i faig camí cap a la vall de Midelmarch, recopero el carrilet. En una llarga recta al fons veig la silueta de un ciclista carregat, a mesura que ens anem acostat la silueta cada com em sembla més familiar fins que em donc compte de que es l'Andrea, el noi alemany que vaig coneixa a Geraldine i després ens vam anar veient uns quants dies seguits ja que seguiem la mateixa ruta. M'ha agradat molt trovar-lo altre cop, estem fent la ruta en sentit invers i ens em pogut explicar una mica el que em fet cada un. El carrilet s'ha acabat a Midelmarch, entro en un cafe a fer un té i menjar alguna cosa, aqui consideixo amb en Lance un ciclista neozelandes que hem convida a seure a la seva taula, despres fem junts els 18 km que falten fins a l'estació del tren per anar a Dunedin, a mig camí atrapem a uns amics d'en Lance i a l'estació de Pukerangi ens trobem 5 ciclistes. Un anglés que és un maquina que fa unes mitjes de 150 i 170 km diaris i els tres neozelandesos, el camí fins a Dunedin el passem junts a dins del tren menjant un gelat típic d'aqui fet de malta de cervesa nerge. El tren és molt túristic i d'època, peró passa per unes gorges d'alló més escarpades i atractives a la vista, al arribar a Dunedin ens despedim cada un té un camí diferent, peró amb en Lance en Mike i la Rachel quedem per pedalar altre cop a la meva tornada a Wellington.

Oamaru, la vila del pingüi


Ciutat de velles glóries, avingudes amples i edifícis àntics. Si respiren aires d'una altre época, el carrer principal és llarguíssim i molt ample, està ple de botigues. Peró avui i a sensació de buidor i falta gent amb bosses de la compra amunt i avall, nens i canalla voltant pensant quina una en podran fer, gent a les botigues, cues per pagar al supermercat, hi falta vida. Aprop del port hi ha un parell de carrers amb grans naus, que ara estan mig buides, 70 anys endarrera aixó tenia que ser un bullíci de gent, carros carregats de llana, cereals i altres marcaderies, tot anant del moll a les naus, amunt i avall, soroll i frassa, que ara queda acalparada per un silenci mud. Actualment Oamaru viu de les dues colonies de pinguïns que hi ha aprop de la població, una de pinguïns blaus i l’altre de pinguïns d’ull groc, aquests atreuen a força turisme peró no el suficient per tornar la vida aquest poble.