Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

diumenge, 27 de desembre de 2009

Damasc, ultima parada


Mai avanç 100 km havien estat tant durs, del Monastí de Mar Musal a Damasc el vent ens va fer veure la duresa de la bici a marxes forçades, per després pedalar 25 km per una espècie de autopista amb un trànsit boig. Però poder això no va ser el més dur, ja que el cap es negava a ell mateix que aquesta ciutat era el final de trajecte, però si Damasc ha sigut final de trajecte.

Tot i això la meva estada no va se gens desaprofitada, la ciutat es possiblement una de les mes maques i apassionants que he vist mai, hi ha molta vida als carrers i un munt d’història apilada a cada cantonada. No fa falta anar al museu per adonar-te d’això, ni ha prou en fer una volta per la ciutat vella i els seus mercats per sentir que aquest llocs no ets el primer que hi passa. El noi turc em va dir que el conte de les 1000 i una nits estava ambientat en Damasc i de tal com ell havia lleguit el llibre a la realitat hi havia només la diferencia del temps que ha passat entre mig, ja que les coses continuen essent les mateixes. Vida i mes vida, botigues, mercats, gent amunt i avall, converses, negociacions, art visual i imatges que queden marcades per sempre mes a la retina de l’ull.

I em passejava tot preguntant-me quant de temps ha de passar per tornar a veure coses com aquestes.......

dilluns, 21 de desembre de 2009

Tot baixant cap a Damasc...


Costa saber per on comencar, tipic esmorzar a Siria.

Krak de Chavaliers

Mar Musal, de bon mati

Ja sóc a la capital de Sira, Damasc, Damascus o Ash-sham, quedeu-vos amb el nom que més us agradi. Aixó vol dir que han passat moltes coses entre mig.


A Hama vaig coneixer un noi Turc, l’Evrim que també viatge amb bici, i des d’allà que em fet camí junts. De Hama, vam anar cap a les muntanyes de la costa tot passant per Misyaf, un poble petit i amb un gran castell al mig, allà vaig començar a veure les avantatges de viatjar amb un Turc. Els Siris estimen al turcs, els veuen com a germans de sang, més que res per motius religiosos que per cap alte cosa, tot i que l’Evrim es més ateu que res més, el fet es que arrives a un lloc, menjes i et conivden. Després vas a un altre lloc demanes un lloc per menjar i als 5 minuts estas a casa del que has demanat on hi ha una parada de Falafel tot menjant el tipíc esmorzar Siri. Després un bon dia no trobes hotel per dormir i tot demanant acabes a casa d’una familia a l’havitació “salam” només per homes, amb la taula plena de teca i uns matalassos on passar la nit! El cas es que jo hi pinto poc, les converses van mes destinades a ell que no pas a mi, però com ell jo disfruto de la hospitalitat en grans dosis.

Aquesta part de Siria, el nord-oest m’ha agradat molt, es agradable de pedalar, ja tant per paisatge com per la seva gent, que estant molt més oberts de mentalitat que no pas a l’interior, i tot aixo es degut a l’activitat portuaria de la zona, que desde fa anys i panys que veuen a passar gent de tots colors i religions.

Però va tocar deixar aquesta zona, just després de visitar el castell medieval “Krak de Chavaliers”, que possiblement sigui un dels castells millors conservats a nivell mundial, realmanet va valdre la pena de veure i de passar la nit acampats als seus peus, tot tenint una vista increible de les muntanyes del Liban, que al nord arriben a més dels 3000 m.


Tot baixant cap a Damasc, vam fer parada al Monastí Cristià de “Mar Musal”, un monastí perdut en el temps i entre el dessert i les muntanyes, la seva ubicació es realment espectacular i desde d’alt, les vistes no tenen cap desperdici.


Els que em coneixeu segur que us pregunteu que collons i fa l’ignasi en un monastí Cristià en un país Arab-Musulmà? Dons en primera instancia per el morbo de veure que passa en un lloc com aquest i en segona instancia perque les portes estan obertes a tothom indiferentment de la crencia religiosa, color de pell o el que sigui, i si li sumes que tens llit i 3 apats al dia a canvi de rentar plats i tallar cuatre tomaquets, feina que t’ocupa 1 hora al dia a molt estirar, dons ja ho teniu, un lloc perfecte per estar-hi un parell de dies o anys...


4 coses sobre el Monastí:


Després de 17km per una carretera secundaria amb la sensació de no anar a en lloc si arriba, i només el veus un cop hi ets als peus, si vas amb bici la pots deixar a la botiga que hi ha a baix. Sobretot per a ser respectuós dir “marhava” que es hola amb arab sense tenir cap relació amb cap religió, es millor guardar el “salam alecum” per els musulmans, després de deixar les bicis en un lloc segur, un garatge tancat amb pany i clau, toca pujar unes cuantes escales, no en ser el numero, però em van fer bufar força. Un cop a d’alt entres per una petita porta, molt petita a l’antic monastí, ja que n’estant construint un de nou. Saludes i dius, mira que em voldria quedar aquí per uns dies, al poc t’ensenyen l’habitació i et donen llençols nets. I et recomanen que llegueixis uns fulls penjats en una paret que parlen del funcionament.


El full diu així:


8:00 Primera misa, en arab, l’assistencia no es obligada, els qui no en vulguin venir que vagin a fer un vol per la muntanya o ajudin a preparar l’esmrzar.

9:15 Esmorzar

2:15 Dinar

7:00 Hora de meditació a l’esglesia, voluntari

8:00 Segona misa, en arab, voluntari els que no i participin poden ajudar a la preparació del sopar.

9:15 Sopar


No fumar en les habitacions i les els espais comuns.


Sigueu respectuosos amb la vestimenta ( acompanyat de un dibuix amb com has d’anar i com no)

Guardeu silenci.


I acabava tot dient, el monastí no es fa carrec dels objectes perduts, tingueu les vostres pertinencies controlades en tot moment.


I vam passar dos dies, un dia em va tocar rentar plats, i l’altre preparar el dinar, les dues coses m’he les van demanar si les volia fer amb molta educació, o sigui que vaig tenir molt de temps per a no fer RES a tort i dret!

Tot i ser un monastí Cristià te algun costum molt arab, com que a la esglesia no si pot entrar calçat, al igual que la zona on es serveixen els apats, es menja a terra en lloc de una taula i als lavabos i ha una manega per fregar-se el cul, també paper però es millor de portar’sel.


Amb lo cual la seguent pregunta es, com es sostenible una cosa així? Dons perque els fransesos i fiquen pasta i molta! No ser quina organitació catolica fransesa s’hen fa carrec i ajuda al seu desenvolupament i expanció. I el curiós del cas es que hi viuen 6 monjos, una monja i el Pare Pablo, després hi han unes 6 o 7 persones que hi fan estades llargues, de 3 o 4 mesos, els 8 o 9 treballadors musulmans que estan construint el nou temple i per ultim els viatjers com jo, que a l’estiu poden arribar al increible numero de 150 persones. Tot i que ara deuen ser 5 o 6 a molt estirar, amb aixó cada dia arriba i marxa gent de totes nacionalitats i creencies varies.

I ara altre cop a la gran ciutat, tot perguntan-me quin es el seguent pas a seguir...


diumenge, 13 de desembre de 2009

De Tartus estant...


Palmira, antiga ciutat romana
Boira matinal al dessert SiriEl mercat d'Homs


Dues nits a l'oàsis de Palmira han sigut suficients per a recuperar el cos i la ment. Palmira està al centre de Siria, al vell mig del no res, però en aquesta ciutat si pot trobar més o menys de tot. Palmira va ser ciutat Romana per molt i molts anys, abans no va caure en mans dels arabs altre cop. Les restes de la gran ciutat Romana són les mes grans que he vist a Siria, 6km quadrats. On gràcies a la seva restauració parcial es poden veure temples, teatres i antics carrers amb columnes a banda i banda. Tot plegat està governat per un castell Arab que hi ha en un turó pròxim tot vigilant la ciutat desde les altures.

Per sortir de Palmira direcció est fins a la plana del riu Orontes em van fer falta dos dies de dessert tot acampant al mig del no res. El riu Orontes rega una bona part de l'est de Siria, altre cop hi han cultius i molts nuclis habitats, amb lo que els km han sigut més aburrits i transitats, però no la vida que hi ha a les ciutats. La gent en aquesta part de Siria es molt més amable que als altres llocs on he estat fins ara, de fet no m'he hagut de discutir per el preu de res, de bones a primeres m'han dit el preu real i aixó es una gran cosa que diu molt a favor seu.

He passat per ciutats com Homs i Hama, que no en parlen gaire les guies turistiques perque no hi han grans coses per visitar, però del que no parla les guies es de la vida d'aquets llocs, dels mercats, els carrers de compres i els seus parcs. Han sigut dos ciutats molt agradables de passejar i deixar passar l'estona.

Ara vaig cap a la costa, a la ciutat de Tartús per veure un castell medieval que està en perfecte estat de conservació i després cap a Damascus, la capital, però abans faré parada en un Monastí Catòlic on hi pots estar lliurement, et donen menjar i lloc per dormir a canvi de fer tasques per la comunitat. Crec que m'anirà molt i molt bé uns dos o tres dies de celibat i descans, ja que em sento una mica fatigat, ja dels meus dies a Turquia com dels dies de dessert.

Amb lo que estaré a les mans del Deu i no a les mans de les comunicacions, un cop a Damascus, tornaré al món del Mr. Interent i les seves pervercions.

A continuació uns bons motius lluny dels tòpics per visitar Siria, motius gastronòmics, la cuina a Siria es variada i de bona qualitat, al carrer es fàcil de menjar per res, un Swarma, o kebab de pollastre val 60 centims d’euro, i són molts millors que a Turquia, hi possen humus o yugurt per condimentar. Després hi han els Falafels, cigrons i altres verdures fregides i possades amb verdures en un format de kebab, més grans que els Swarmes i només 20 centims d’euro. Siria al contrari de Turquia disposa de molts tipus d’Humus, tots d'alta qualitat i a molt bon preu, 30 centims per 400 grams. També hi han els dolços, mes lleugers que els turcs i molt variats, amb base de festuc en molts d’ells, tot i que el coco i els datils són molt comuns, un kg, val 2 euros aproximadament. I per últim hi han els sucs de fruita, fan uns coctels molt bons, tots de fruites expremudes a la liquadora, platans, taronges, mandarines, poma, magrana, llima i tot el que es de l’epoca, després i possen una crema tipus yugurt que fan que siguin un esmorzà complet i nutritiu, per 70 centims d’euro, tot i que els preus vairen força del lloc i dels ingredients.

M’ha agafat gana, vaig a sopar, un kebab de patates fregides i un suc, i no em penso gastar més d’un euro!!!

dimarts, 8 de desembre de 2009

Més des de Síria estant






(No, no estic boig, ni sóc rar ni res de tot el que us podeu imaginar!!! Em sento incomprés pels Siris...)

Al deixar la gran ciutat d'Alepo m'he endinsat en la Siria més profunda, una part del país que veu a passar els turistes en busos o taxis privats. Amb lo que jo no hi pintava res de res. Per la religió musulmana i pel que vist en els Arabs encara amb més força, la incomprenció de les coses els porta a dues respostes. 1ª: Interessar-se per la persona, d'on és, què fa Sol i amb bici, si necessita res, si vol que el portin, si vol te o té gana, aquesta es la part més maca i per sort la més freqüent (Cal entendre que per les families musulmanes la familia és molt important i és una cosa que s'ha de mantenir unida SEMPRE), Cosa que explica però no justifica la resposta 2ª: que es que al veure un turista, petitonet i amb bici tot sol, els hi entrin unes ganes de riure, de fer gestos de "estàs boig", grans exclamacions articulant crits monosíl·labs que no puc entendre, i el pitjor de tot son els nens (12-13 anys), que no tenen cap mania a sortir al pas demanant diners i tibant tot el que penja de la bici, el resultat de tot plegat és que es van quedar amb una bossa de basura acumulada dels dos últims dies i que em penjava de les alforges. Tot i això em sento còmode a Siria, tot i que ara aniré cap a l'oest on estan més acostumats al turistes i aquests coses (m'han assegurat que això allà no passa). Fins i tot m'han dit que aquest comportament és degut a que es pensen que els turistes sóm (tots) Americans i com que els hi tenen molta mania... ja bé perque són Kurds o Irakians o hi tenen familia, i actuen així. En tot cas amb la Nora no hi ha qui ens pari!!! i al mateix temps que hem esquivat nens, em passat de llarg dels crits sense ni girar el cap, també em compartit tes amb Beduins i alguna que altre broma amb els nens més educats, que son els que portaven els ramats a les minses pastures del desert, i no els que estaven als pobles. En fí.

Els últims 4 dies han passat prop del riu Eufrates en primera instància, visitant restes de castells i fortaleses d'anys memorials, després em vaig endisnsar al desert de Siria, fent nit sota les estrelles i amb la "sort" de que m'ha plogut cada nit una mica, res comparat a Turquia, però aquesta aigua aquí fa molta falta, mica en mica les pastures van agafant color i les ovelles deixen de mastegar rocs per donar pas a la herba tendre entre les seves dents.
Els dies de dessert han sigut molt i molt durs, no per calor durant el dia ni fred durant la nit, sinó per el vent que s'ha possat en contra meva i l'he tingut de cara en 360km. Fent dels dies dures i llargues jornades de bicicleta, i més tenint en compte que carregava molt més menjar del normal i uns 12 litres d'aigua extra, amb lo que la bici més que flotar semblava estar enganxada al terra com un xiclet que no vol desenganxar-se de la sabata. Però al final ha arribat la recompensa, vent de cua per 60km i això si, durant tot el trajecte, bons paisatges, pobles polsegosos i nomades (aqui Beduins) que viuen del dessert. Per a mi, com sempre, els llocs aïllats i de bons paissatges fa que les sensacions dalt la bici siguin d'allò més agradables, còmodes i tranquiles.


I ara estic a Palmira, al centre de Siria, on si troben les restes Romanes d'una antiga gran ciutat i una dutxa d'aigua tevia i un llit tou on descansar les cames després de la pallissa que els hi he dedicat les últimes 4 jornades.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Siria, Alepo


Resulta que un bon dia dius, m’hen vaig a Siria i resulta que no hi penses més, de cop et trobes que la bici t’hi ha portat i que no tens ni la més minima idea de que hi ha, que s’ha de veure,... etc etc. Suposo que és el preu a pagar quant t’informes poc dels llocs i gairebé no fas servir guies de viatge.

Creuar a Siria desde Turquia va ser feina fàcil, més que res perque anava amb bici i no vaig haver de fer una cua de 5 km com tots els cotxes i camions que hi havia parats a la coneta de la carretera. Els turcs en prou feines es van molestar a possar-me el seguell, aixó si ells amb la seva gran aduana de país ric, era un edificí molt obstentós. Els Siris encanvi són mes pobres i per tant no s’estan de tonteries, lo just i Welcome to Siria.
El fet de que aquests últims 4 dies haguin sigut festivitat musulmana, va fer que la situació fos força caòtica, donava la sensació de descontrol total, ja que a diferencia d’altres païssos aquí només em van demanar el passaport un cop després de possar.me el seguell, no com a la Xina que van ser uns 7 o 8, en tot cas millor per a mi, ja que es el terçer cop que em demanen si sóc d’Uzbekistan, perque obren el passaport per la pàguina contraria, que es on i tinc el visat.

En tot cas el canvi de país va ser radical, del tot al res, ja que literalment al entrar a Siria entres al dessert, passat una petita serrelada de muntayes que separen els dos païssos, t’adones que realment has entrat en un altre lloc molt difernet al que estaves fins ara. Després hi ha la gent, cares més fosques, bigotetes, xilabes i mocadors “palestins” al cap, i coll. La gent aquí son molt diferents als turcs, possiblement sigui un país més amable, i respectuós amb els turistes, poc o molt parlen anglés i en els 60 km que vaig fer fins a la ciutat d’Alepo vaig sentir infinitat de cops Welcome!!

Però la societat funciona diferent, son veritables comerciants i s’ha d’anar molt al lloro a l’hora de comprar res, ja que el “regateig” es una practica extesa a tots els nivells, amb lo cual els turistes els primers dies llepem de valent, peró ara després de 4 dies ja no tant.

Alepo dins de Siria competeix amb Damascus per veure quina es la ciutat més antiga del món que mai ha estat deshabitada, tot i que hi han altres llocs a la India, Iran, Irak, ... que fan gala del mateix, amb lo cual, deixem que són molt i molt velles.
Alepo, es una ciutat força gran, no ser els habitants que te peró amb bici vaig tardar una bona estona fins que no vaig ser al centre, on hi han els hotels. Amb lo cual hi ha molta cosa per veure. Al centre hi ha un antic fort molt impressionat, des d’on hi han unes vistes increibles de la ciutat. D’aquí cap al nord hi ha la part cristiana, amb 7 o 8 esglesies catòliques de força envergadura. Cap al sud-est hi ha la ciutat vella, amb un entramat de carrers i carrerons que saps per on entres peró mai per on sortirás, avui m’hi he perdut una bona estona per aquesta zona que es patrimoni de la humanitat hi ha estat força divertit, ja que he passat una bona estona jugant a futbol amb uns nens al carrer. I després hi ha el Suok, o gran Bazar, que no te res a veure amb el d’Istambúl, si be hi ha una petita part turistica la resta es un mercat cobert local, on s’hi pot trobar de tot i més, desde uns calçotets a pneumàtics de camió tot passant per el carrer de les especies, tot ell tant aromàtic.
Nobstan aixó no le disfrutat molt ja que com deia son festes hi han un 50% dels comenrços tancats per aquestes dates i milers de Turcs que venen a comprar te i sucre. De fet avui que es el meu últim dia aquí serà el primer que el podre veure en plena marxa i sense Turcs. Però per el que diu molta gent també es interessant de veure la ciutat quant tot esta mig tancat ja que pots apreciar més l’arquitectura i les seves mesquites, cases antigues,... ja que en un dia normal només fas que esquivar i apartar gent del teu pas, sobretot al Bazar i els carrers propers.

I demà torna a tocar bici, com no, tot seguint el mític riu Euphrates cap a l’oest, cap a la frontera d’Irak, on 150km abans d’arribar-hi anar cap al sud fins a l’antiga ciutat de Palmira, on hi han unes restes Romanes més ben conservades del món. I d’allà ja veurem, poder aniré a buscar la fresca de les muntanyes Libaneses o poder seguiré desert avall cap a Jordania, ves a saber.

Per cert, trobar interent aquí no és fàcil, amb lo que no tinc mass idea de si podré actualitzar el blog amb freqüencia o no, al igual que contestar mails. Peró a la que en trobi ja ho aprofitaré.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Capadocia, Petter's Pan i el Mediterrani



Desde lluny, ja es podia ensumar en l'aire que la cosa prometia, i molt. La Capadocia agafa una extenció de tereny molt més gran del que jo m'havia arribar a imaginar, i si es volen explorar tot els seus racons, ens podriem estar aquí una setmana tranquilament, anant fent caminades per les seves valls entre dibuixades i esculpides per milers d'anys de veure passar l'aigua i vent.
Realment es un lloc increïble, on sense tu voler-ho l'imaginació vola i vola molt lluny al veure les valls amb les seves formes i colors. Hi ha més que he tingut la sort, de poder-hi passejar i pedalar en una época de l'any on no hi havia turisme. Però el que més m'impressiona de la Capadocia, es la vida, la que encara hi ha i la que fa milers d'anys que s'hi ha creat. Gran part de les seves roques sorrenques i muntanyes estan excavades, a gran altura es veuen finestres i portes i repises per guardar alguna cosa, també hi ha esglesies, coberts, en definitiva, pobles sencers. Que han viscut allà desde fa més de 2000 anys, i ara encara si fa vida, si cultiva raïm hi ha molts arbres fruiteres, a les petites coves, si bé ja no estan habitades al 100% encara es fan servir com a magatzem de cereals o eines varies de camp. Crec que aquesta area es un dels millors motius per a visitar Turquia, ja que aquest lloc es únic!


Arribar aquí no va ser fàcil, pujades i mes pujades, per després tenir un parell de dies de plà. El que no m'havia imaginat es que per sortir d'un lloc que està a 1300m d'altura i anant direcció al mar Mediterrani (nivell zero), em costaria tant. Altre cop valls i pujades fins a 1900m d'altura, fred i per la meva sort, llocs molt interessants. Valls profundes, deixades de la mà de Deu, on encara si viu com fa anys i panys endarrera. La gent que li he dit que vaig passar per allà, encara no s'ho creuen, ja que no hi passa ningú. Però el meu afany de buscar rutes secundaries mi va portar, aquest camí em va dur fins a Mansurlu, una zona on si en Petter Pan viu, segur que és allà, ja que tota la vall estava governada per nens, els més grans de 14 o 15 anys, ells van ser els que em van indicar el camí, els que em van donar aigua i anims per la pujada. Realment va ser una cosa molt inversemblant, ja que l'escola estava abandonada, sense cap signe de bandalisme, els pupitres al seu lloc, lletres a la pisarra i els llibres a les estanteries, tot covert per una capa de pols d'anys de no fer-se servir. I es que aquí els nens treballaven, portaven els ramats a les muntanyes, ramats de vaques, cabres i xais, netejaven fora i dins les cases, carregaven garafes d'aigua del riu a la seva llar i tot i la dura feina que feien encara tenien una estona per sortir a saludar al turista amb bici que passava per aquelles contrades. I en molts km cap adult, no ser si es que no els vaig veure o que estaven molt amagats, o poder no n'hi havia.
Després de tantes valls pujades i baixades, va arribar la baixada, després de 4 durs dies de bici, vaig veure el Mar Mediterrani, i vaig possar el peus i em va semblar estar a casa per uns momentes. Em vaig permetre una dutxa al bosc, ja que aquests dies d'hotels cap ni un. I per fí l'esperada Antakya, una zona que fa frontera amb Siria, i que fa anys endarrera en formava part, aquí no es parla massa turc, els cartells son en Arab i les veus del carrer també. Es un lloc extrany, però força agradable, ja que es una barreja de cultures, llengües i gent que van amunt i avall.
I demà Siria!! només 50km em separen de la frontera, intentaré llevar-me d'hora i fer tot el trajecte fins a Alep, uns 110km i així entrar amb bon peu a Siria, ja que Alep es possiblement una de les ciutats més maques de tot l'Orient mitjà, ja us ho explicaré.

dijous, 26 de novembre de 2009

I ja en van dossss.....


I tal dia com avui fa dos anys que vaig sortir de casa, ara puc respondre a la pregunta d’en Ramon a mitjes, o sigui que al pastís, ja te dues espelmes...

Dos anys, 24.600km amb bici per 16 països diferents. I tal dia com avui em donc compte de que ja fa molt de temps que m’he acostumat a viure amb el que duc a sobre, que es d’una manera molt simple, per la pasta no hi ha formatge rallat i tampoc unes olives per a l’amanida. Es menja el que es té, el que hi ha als mercats o el que es pensa a comprar (que sol esser el mes freqüent). Es dorm on es pot, intentant aixó si, de no pagar o pagar com menys millor. La resta es voltar i viure la vida, impregnar-se de la gent i les seves costums, les olors, els colors i els paisatges. Amb la simplesa de les formes i tota la complexitat de la ment humana ...

Dons aixo, que tal dia com avui cel·lebro el segon aniversari.

Merci per seguirme acompanyant des del primer dia!

Seguim amb salut i aire a les rodes.

Nora i Ignasi

dissabte, 21 de novembre de 2009

L'Anatolia




Anatolia, les primeres terres turques que m’han vist rodar amb solitari. L’Anatolia es una gran zona de Turquia, que avarca tot el centre físic del territori. Desde Sinop fins a la Capadocia on sóc ara hi han hagut dues zones força diferents geogràficament parlant, ja que endinsar-se en aquetes terres ha sigut com fer un viatge en el temps dins la pròpia Turquia, com uns 40 o 50 anys en el passat.
Tot el que he vist o passat han estat zones molt rurals, gens turistiques i de gent molt maca, que tot i no parlar la mateixa llengüa s’han creat situacions molt divertides, de llarges converses sense entendre massa res, peró aixó si tots dos amb la rialla a la cara. També he frecuantat els Çay Salonu, (bars de només te) on sempre que he entrat en un per entrar en calor, mai m’han deixat pagar-ne cap.
La primera part fins a Bogazkale he sigut força dura i passada per aigua, valls, muntanyes i zona de boscos han sigut la tònica dels primers dies de bici. En aquesta zona també s’hi troben les restes més importants de la civilització Hittiler, de gairabé 4000 anys d’antiguitat i en les seves restes si troben imatges molt egípcies, diuen que aquesta civilitazció va ser la primera en fer un tractat de pau, entre ells i el rei Egipcí Ramses II. Ells creien en un món en pau com la unica manera possible de viure i subsistir, sort que no han arribat als nostres dies, on es mata per petroli i .... paro ja que m’emprenyo!
La segona part desde Bogazkale fins a Kalaba, no he estat passada per aigua però si per un fred sever, possiblement he passat la nit més freda en tot el viatge, quant ara fa un parell de nits a les 7 del matí el termometre de DINS la tenda marcava menys dos graus, la condensació s’havia glaçat tant per dins com per fora de la tenda i els bidons de la bici també. Peró el sol va sortir i va fer que el dia fos molt agradable i maco, fred també.
Aquesta segona part el paisatge ha canviat, ara vaig per sobre un altiplà propiament dit, on les pujades son suaus al igual que les baixades i on les vistes son amplies, tant fins on t’allarga la vista, tot plegat molt agradable, plàcid i tranquil. Ja no hi han arbres i tot està resec per el fred, ja que estic rodant entre 800 i 1400 m d’altura. Pero ara que ja sóc força al sud de Turquia els dies s’estant fent una mica més llargs i semba que ja oloro l’aire càlid del mediterrani.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Per vosaltres!!


Sis mesos després de trobar-nos a Mongòlia ha arribat l’hora de separar-nos. Jo vaig cap al sud, tot creuant Turquia de Nord a Sud fins arribar a la càlida Siria. Ells en canvi han triat el camí llarg, un que els durà fins els peus del Mont Hararat (no ser com s’escriu) i d’allà si han tingut la sort que els hi fa falta, i després de molt lluitar-hi aniran a Iran, el famós Iran, país que per el nom no fa garire gràcia, però que es la nineta dels ulls de tota la comunitat ciclista internacional, tothom parala tant i tant be de la seva gent que només fan que venir ganes de possar-hi les dues rodes, a més que com a cultura i tradicions ha de ser un lloc molt interessant. Esperem que ens ensenyin les fotos a la tornada.
Com deia Sis mesos junts, collons quant de temps que hem passat i quina infinitat d’històries i petites aventures que hem viscut junts, desde les estades a les estepes Mongòles, passant per a la màgica Xina, per després creuar el muntanyós Kirgistan i les mítiques ciutats d’Uzbekistan, per ara fer la dura costa del Mar Negre de Turquia, creieu-me del cert quant us dic que n’hem passat de tots colors i per a tots els gustos.
Amb tot ens hem separat i sento un vuit a dins, ja que sempre es agradable d’anar acompanyat i més anant tant ben acompanyat, mai m’hagués pensat que viatjar amb familia fos tant agradable, realment sents que sempre hi ha algú que mira per a tu les 24 hores del dia, i aixó dona tranquilitat ja que saps que sempre estaran allà per a donar un cop de mà.
Crec que no m’ho pensaré gaire la proxima vegada que hi hagui l’oportunitat de viatjar junts, si m’hi volen esclar.
Des d’aquí moltes gràcies per haver decidit venir a Mongòlia i no a un altre lloc món, gràcies per compartir aquest temps i en definitiva gràcies per ...... TOT!!!!

Molta sort i vent de cua en la vostre llarga aventura !!! en veiem a casa o ves a saber a on, poder a ........


Ei que s'han fet un blog, i està molt bé!!!! www.annacesc.blogspot.com

dimecres, 11 de novembre de 2009

Karadeniz





Sortim d’Istambul, amb la mirada posada a la costa del Karadeniz, els primers 10 dies van transcórrer amb pluja, vent del nord i una humitat que calava fins al moll de l’os, després ha vingut el solet, el vent càlid del sud i per fi vistes increïbles d’una tardor com les que feia temps que no vivia, fagedes i boscs de castanyes en plena efervesencia de colors i llums càlides de tarda, realment no ser si hi ha res mes relaxant que pedalar per carreteres secundaries amb olor de fulla seca i bolets. Turquia es un lloc agradable i còmode de viatjar, a cada poble hi ha una mesquita i una petita botigeta, els punts d’aigua potable es repeteixen amb gran frecüencia al llarg de cada carretera i ara be el millor, està ple de llocs per acampar, amb molta facilitat i seguretat ja que està permès per el govern, així que poc que ens veuen el pel a les pensions i hotelets.
Peró després de 16 dies a la carretera el que s’hem fa mes evident es que Turquia es molt i molt gran, després de 900km hem arribat a Sinop al mig de la costa del Karadeniz i a l’extrem nord del país. Amb lo que hem fet una part molt petita del mapa, i encara ens queda molt per a fer.

Sinop marca canvis importants, després de 6 mesos compartint carretera amb en Cesc i l’Anna aquí els nostres camins es separen, ells van cap a l’est camí d’Iran i jo vaig de nord a sud, camí de Siria, de la cual només em separen 1200km o sigui com travessar espanya de d’alt a baix perquè us feu una idea.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Istambúl, tornada a Europa...



Per contre del que molt podeu pensar, no, no estem sota de cap pont coberts per aigüa, de fet avui hem anat a sopar en un restaurant, fuguint de la rutina dels ultims dies de cuinar i dormir amb la tenda, a siguit llavors cuant hem vist per les noticies que Turquia està de potes en l’aire i mira que si que es cert que per la costa del Mar Negre fa tres dies que tenim forts vents i una mica de pluja, pero res que no es pugui aguantar, o sigi que tranquils que tot va bé i a bon ritme.

Ara 4 notes sobre Istambúl:

Per unes hores hem estat al continent Europeu, si molt aprop de casa, just al costa oest de la ciutat d’Istambúl a l’antiga Contastinoble, peró de moment només per unes hores ... ja que ara estem reseguint cap a l’est la costa del Mar Negre.

Istambúl ha sigut xocar amb la realitat, ja que es una ciutat moderna com feia temps que no veia, te totes les comoditats que us podeu imaginar, aquí es pot comprar el que vulguis i menjar plats d’arreu del món. Aixi que queden endarrera els supermercats amb lo just i necesari, els menus de 4 plats i els cotxes de fa 20 anys endarrera. Però totes les comoditats o petits luxes es paguen i és que Istambúl es una ciutat cara, molt cara amb comparació al les ciutats que he estat fins ara Àsia.

Aquesta ciutat m’ha sorprés no ser si cap a bé o cap a mal, m’explico. Si la fico dins el calaix de les grans ciutats europees es un 10, te encant, vida efervesent i un munt d’historia d’époques i religions varies, fins i tot diria que te una vida molt més humana que altres. Ara si la comparo amb ciutats asiàtiques la veig molt, pero que molt turistica i mancada de vida al carrer, vull dir vida natual, llocs on els locals i fan la seva vida, no ser es com que s’hem fa rar de veure un Bazar només per turistes i carres per aquets.

Però tot i els meus punts de vista tant qüestionables el que no puc negar es que es una ciutat rica, amb projecció mundial i molt neta, amb lo que fa d’aquesta un destí perfecte per qui vulgui anar-hi a passar una setmana, ja que si es volen veure tots els temples, mesquites i mercats es el que fa falta,...

Peró com deia nosaltres ja estem a Àsia altre cop amb ganes de veure Turquia, la part mes rural i de muntanya. Ara fem camí a l’est per la costa del Mar Negre o Karadeniz amb türc i negre perque? Dons perque hi fa un mal temps de l’òstia, peró de moment les plujes ens han respectat força tot i no sortir el sol, el vent a mitjes i la temperatura es força agradable dins del que cap, pero amics l’hivern està al caure i crec que d’aquest no m’hen escapo.

Amb salut i aire a les rodes salut desde Turquia.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Uzbekistan, segona i final






Uzbekistan és un país que em quedarà a la memòria amb un record molt especial. Aquestes terres han vist arribar i marxar gent desde fa mil•lennis, i nosaltres hem tingut la mateixa sort. Al mateix temps que hem pogut disfrutar de joies com Samarakanda i Bukara i de petites perles com els mercats d’Ulgut o Chorsu entre altres.

A Uzbekistan hem despedit a la Cristina, la cosineta que ens ha acompanyat desde la llunyana Xina fins aquí, i que després de gairebé 3000 km ha penjat el mallot ciclista per tornar a casa, ha sigut agradable de viatjar amb família, crec que tots en tindrem un record molt especial.
Aquí també em retrobat i despedit altre cop a en Ryohei, l’amic japonès que ha tingut més sort amb els visats que nosaltres, ara ja està camí de Kazakhstan per creuar el mar de Caspí amb vaixell. Li desitgem el millor vent possible per la seva ruta.
I la sorpresa mes agradable ha sigut la de rebre la visita dels pares, durant una setmana hem penjat les bicis i ens em dedicat a voltar per ciutats carregades d’història i mercats de vida efervescent. Feia gairebé dos anys que no els veia, i tot plegat ha sigut com un petit somni, trobar-nos justament aquí, en un país que pocs saben ubicar al mapa mundi i passejar per llocs tant interessants, crec que la cara de perplexitat de la mare al mercat d’Ulgut rodejada d’una bona colla de venedors no la oblidaré mai.
I en mig de tantes anades i vingudes hem conegut a una parella de catalans, en Jaume i la Hel•lena. Amb els cuals ens hem creuat a una pila de llocs i amb els que hem compartit bones estones i apassionades partides de daus.

Uzbekistan es un país amb molta riquesa, són els 4 productors d’or a nivell mundial, els segons productors de cotó i estan dins els 10 primers en producció de gas i petroli. Sentint aixó es fàcil d’imaginar una societat rica i prospera. Però aquesta no es la realitat, en aquestes terres com en moltes de les que havien sigut la antiga Unió Soviètica el que regne es la corrupció, amb lo que la classe mitja sembla que no existeix, de anar amb un cotxe de 15 milions a anar amb una versió russa del seat124. Cuant tens la oportunitat de parlar amb algú es fa pelés que la vida aquí no es fàcil i no es rar de sentir “Uzbekistan NO FUTURE”.
Costa de creure però la realitat es aquesta...


Hi ha dos dies vista de volar a Turquia, ja que res de visats per Iran i/o Turkmenistan, estem preparant les alforges, omplin-les de records i bons moments per portar tot el que fa falta per la següent etapa en aquest llarg viatge.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Uzbekistan 100% Coto



Uzbekistan, terra de preguntes...

El passat dia 23 de setembre vam entrar per l’extrem est d’aquestes terres, tot pedalant a través de la vall de Fergana. El canvi d’unes terres a les altres ha sigut molt gran, el paisatge ha passat de ser muntanyós i verd a ser pla i ressec, on el cultiu predominant son les plantacions de cotó amb el seu bullici de gent que ara si congrega, ja que és l’època de recol•lecció. Fergana es la vall-plana més habitada de tot Uzbekistan, on a banda i banda del riu Naryn si concentren pobles, petites ciutats i força industria. Industria que amb la seva pol•lució no et deixa veure els grans Pamirs que queden a la part sud de la vall. Per tant els km fins a la capital de Tashkent han sigut força avorrits de paisatge però molt distrets per la gent que hi hem trobat, gent molt i molt curiosa, força agradable i molt hospitalària, fins al punt que hem hagut de buscar racons on reposar lluny de mirades que només volen saber coses de nosaltres.

I ara a Tashkent amb la sensació de que es impossible de sortir d’aquest país, la carta d’invitació per entrar a Iran s’ha perdut no ser a on i no arriba, de tant anar a l’ambaixada el cònsol ja ens coneix i tot. Amb tot els dies han passat i ara no hi ha temps material per demanar visats com: (opció 1)Kazakhstan, Azerbaijan i Geòrgia per entrar a Turquia després de creuar el mar de Caspí amb un ferry que surt cuant està ple. (opció 2) Turkmenistan i Iran, que és la ruta més lògica i fàcil a priori, però Iran es un òs i Turkmenistan un altre. Amb el que encara queden dos opcions més... (opció 3) volar a Turquia i entrar a Iran desde allà o (opció 4) quedar-nos a viure a Uzbekistan tot esperant que arribi un visat de sortida...

I amb tants mals de cap i que el temps passa encara ens quedarem sense veure el que hem vingut a veure realment que son les mesquites i madrasses de les antigues ciutats, aquelles que fa anys i panys que son aquí des d’abans que s’inventessin les fronteres i els visats, de segur que Marco Polo no tenia tants mals de cap.

Seguim amb salut i ara amb poc aire a les rodes.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Per sempre en el record


En Mai ja tenia pels blancs a la barva, en Mai s’ens va fer gran sense ni tant sols parar-hi atenció. Recordo com si fos ahir el dia que l’Issis el va portar dins una caixa de sabates de la cual no n’ocupava ni una quarta part. Però el temps ha passat, el vetereinari diu que ha viscut 90 anys de la vida dels gossos, i en tot aquest temps no s’ha cansat de moure la cua i acompanyar-nos a tot arreu...

Cuant penso en l’arribada a casa en bici hi ha una imatge lligada a ella, que es la d’en Mai sortin a tota pastilla entre les cortines de garatge bordant al desconegut, per després comensar a moure la cua i saltar-me a sobre al reconeixer la meva olor, però aixó ja no passara, i jo no el culpo que no m’hagui esperat per aquest dia, ja que ell sempre hi ha sigut esperant a casa.

Molts “mimus” allà on siguis, et trobarem a faltar Maibo.

Kirgistan



En un obrir i tancar d’ulls ja han passat 24 dies tot pedalant per Kirgistan i ara ja estem al segon dels “Stans”, Uzbekistan.

Podria explicat mil coses d'un país com aquest, del cual s’hen saben tant poques coses, per comencár ja es difícil de ubicar-lo sobre el mapa a no ser que siguis un fanàtic de la geografía. Poder per aquest motiu ha fet de que m’hagui sorpres tant agradablement,...
Kirgistan es un país en mig de mil muntanyes, muntanyes de més de 7000 m a la serralada del Pamir i que en les altres passen dels 5000m amb facilitat. Valls, rius, pastures, o sigui tot el que un paisatge alpí pot oferir en grans dossis, aixó es el que tenen aquestes terres. A més d’una gent agradable que tot i no parlar rus o anglés ha sigut força fàcil la comunicació, aquí el llenguatge de signes funciona de meravella.
En aquestes terres em disfrutat de pujades increibles, amb grans desnivells a salvar, pujades que ens han fet veure 3 en un burro i paisatges de conte de fades. També ens ha regalat acampades a llocs on tot viatger ha somiat alguna que altre vegada. Es com que abans de entar-hi tot eren dubtes i preguntes que al entrar-hi s’han respós ràpid i fàcilment, poder aquesta seria la paraula, Fàcil, perquè mouret per aquestes terres ha sigut fàcil i agradable, o sigui que marxem amb nostàlgia i amb ganes de tornar una altre vegada per acabar de veure tots els racons d’aquest petit país perdut a Centre Asia en mig de grans muntanyes.
També cal dir que ha sigut exigent en el sentit físic, duresa de la ruta i les seves carreteres, duresa de clima, canviant més haviat triant a fred, neu i pluja una constant cuant estavem prop dels 3000 m, fita que hem hagut de superar en 5 colls en els 24 dies.

Però ara ens queda per davant el mític Uzbekistan, amb ciutats com Samarakanda, Buhkara o Khiva, situades en mig de planes dessertiques sota sol de justícia tot i ser a finals de setembre.

Seguim amb salut i aire a les rodes,...

dilluns, 14 de setembre de 2009

Bye Bye Xina, bones Kirgistan



En els primers km tot deixant Kasgar endarrere, només feia que anar mirant de reüll al mirall de la bici, tot dient no! a la idea de fer mitja volta per passar uns dies més per aquesta meravella de ciutat. Tot i que les ganes van durar uns 60 km, el paisatge que ens esperaven per veure va fer que les ganes d’anar endarrere, canviessin de sentit per anar endavant a velocitat de papallona, per poder assaborir tots els racons per on passàvem.
Els gairebé 300km de Kasgar a la frontera amb Kirgistant van transcórrer d’una vall a l’altre amb el coll de rigor entre mig, a força altura i per un terreny sec i resec, amb les muntanyes de formes erosionades per el vent i la pluja tot quedant tenyides de colors pastels, que anaven del negre al vermell, passant per tota la gama de grocs, ocres i taronges, un veritable espectacle per la retina, amb la recompensa d’una carretera en molt bon estat, no massa calor i la tranquil•litat de poder acampar a qualsevol lloc sense haver de preocupar-te per massa res. Van ser uns dies plàcids, de disfrutar de la bici, dels paisatges i la companyia.

Però tot lo bo s’acaba per donar pas a una altre cosa que tot i ser completament diferent també va ser molt bona.

Mai abans una frontera havia portat tants canvis, en primer lloc es fa evident l’aire distés i relaxat dels Kirzics, també es fa evident que es un país molt pobre al costat de la Xina, però que la seva gent es més agradable i acollidora que en el país veí. Tenint els canvis culturals i socials per un costat com era d’esperar només faltava fer 15 km per adonar-nos que entravem en un altre món, el paisatge va passar de ser sec i resec a verd i amb l’aigua corrent abundant per tots els racons, les carreteres van abandonar el bonic asfalt xines per unes rutes plenes de rocs, fang i sots, després el clima, en cosa de menys de 15 hores vam passar d’anar amb pantalons curts i màniga curta a posar-nos a sobre tota la roba d’abric per parar la neu i la pluja que ens venia a sobre, estàvem a 3800m .

Tot i el canvi tant radical d’un lloc a l’altre val a dir que Kirgistant gaudeix d’uns paratges de molta bellesa, grans muntanyes, els grans Pamirs a tocar i infinitat de serralades de muntanyes de 4000 a 5000m, rius abundants, pastures, i els somriures de la seva gent.
Amb tot aixó davant dels ulls, fa que la duresa de la ruta quedi en un segon plà, molt lluny del que estant patin les teves cames.


PD, a les fotos hi ha, l’amic Ryohei, amb la seva tenda-caixa de mistos després d’una bona nevada en la segona nit a Kirgistant i a l’altre el primer control policial després de passar la frontera.

diumenge, 6 de setembre de 2009

16-40-21, hasta el infinito y mas alla!!




16 hores de Bus-llitera, de Dunhuang a la província de Gansu a Turufan a la província de Xinjinag, la que està més a l’oest de la Xina. Viatge tranquil, amb bones vistes i un control militar per entrar a la nova província de més d’una hora revisant passaports i tota la pesca, amb la sorpresa de que després que suposadament apuntessin no ser que en un full de registre amb el nostre passaport a la mà després ens demanen d’on som? Ja fa força temps que em pregunto si s’ha de saber llegir per a ser policia o militar o poder aquest es un requisit que no es demana per treballar en aquestes professions, … en fi.
Un cop a Turufan toca bici per arribar a l’estació de tren del mateix nom que la ciutat però que queda a 40km apartada d’aquesta. Vam haver de fer els 40 km a contra rellotge per no perdre el tren de les 3:45, “però com que estem en tant bona forma” no hi va haver cap problema per arribar amb el temps de sobres per a poder dinar i tot.
Després ens esperaven 21 hores de tren, per poder arribar a la mítica ciutat de Kasgar, cuitat increïble a on les hi haguí, crec que es un d’aquells llocs on un cop a la vida si hauria d’anar hi ha poder ser ràpid! abans de que els capitalistas-comunistes Xinesos acabin de destrossar els últims vestigis de la ciutat vella, la mateixa que va veure passar a Marco Polo per els vols de l’any 1230.

Tot i les peripècies i els embolics d’agafar transport públics amb tot l’equipatge i les bicis va ser un viatge inoblidable, les vistes del gran desert de Taklamakan, les muntanyes de més de 4000m camí de Urumuqi, les llums de la tarda i la sortida del sol des de el vagó llitera entre moltes altres, seran coses que m’agradaria de recordar per molt i molt de temps.

Dir que Kasgar, “ara que ja estic fora de la censura Xinesa”, es part de la Xina es possiblement una de les mentides, tonteries més grans que és poden arribar a cometre al dia d’avui, si ens creiem la realitat dels mapes i les línees que marquen les fronteres politiques com els i agrada de dir, si que aquesta ciutat està dins de la Xina, però si mirem la gent, les tradicions i la cultura el que em surt es un NO rotund. A Kasgar es clar i evident de que l’ètnia predominant es la Uygurt, de faccions de cara completament diferents a les Hans Xineses, amb altre religió, la musulmana i tradicions i cultura completament diferent. No ser si havia explicat que l’ètnia Uygurt es un d’aquells pobles que no te terra “política”, viuen entre Xina, Kirgistant, Kazakhstan, Pakistan, Turquia i fins i tot n’hi ha una bona població a Estats Units, entre altres localitzacions.
Amb això vull intentar a explicar quina va ser la nostre cara de sorpresa al baixar del tren, era com estar en un altre mon mol lluny del que estàvem un dia abans, dones amb vel, homes amb barret tradicional Uygurt, pells fosques, diferent manera de vestir i tots els cartells publicitàries en dues llengües, la Aràbica i la Xinesa.

A Kasgar i vam passar 4 nits, amb regust de boca d’haver-hi volgut passar 4 més.
La ciutat B/Vella, és un entramat de carrers que pugen que baixen que es cargolen que passen per sota unes cases per després sortir en una placeta amb un pou i tornar altre cop al mateix joc de perdre’s per aquets carrerons fets de fang i fusta. Tot te un tó taronja, polsegós, però es tant agradable passejar-hi, els nens són molt simpàtics i la gent et saluda respectuosament. I després un cop feta la volta per aquests carrers toca anar al mercat de dia, que per res es un lloc turístic, si pot trobar de tot lo inimaginable, tot allò que puguis buscar per rar que sigui ho trobaries en aquest mercat, això si aconsegueixes arribar a la parada en qüestió, ja que es un bullici a on els hi hagi. Deixat el mercat de dia, a les 7 de la tarda toca el de nit, un carrer amb poc més de 150 m de parades per menjar a banda i banda van omplir les nostres panxes cada nit, provant aixó, allò, aquest beure, aquesta fruita,....

dissabte, 5 de setembre de 2009

We are alive!!!

Ja estem a la poblacio de Osh al Kirgistant, un altre cop mig conectats al mon, o sigui sense restriccions com a la Xina. Tot be i contents de la rebuda al nou pais, actualitzo en breu!!

diumenge, 23 d’agost de 2009

Cap a la ruta de la seda


Realment la Xina m’està sorprenent molt des de que l’estem descobrint a d’alt de la bici, (la bici té aquesta màgia que veus les coses des d’un altre punt de vista més proper, més sincer i natural, o poder més il.lusori o somiador).

Ara doncs ens em passat els últims 10 dies pedalant per la regió de Gansu, un cop deixades endarrere les muntanyes ha tocat endinsar-nos en les zones semi-desèrtiques i desèrtiques que es troben abans d’arribar al gran dessert de Taklamankan a l’oest de la Xina.
Gansu ens ha portat moltes coses, aqui van… sense ordre de cap mena:
Ens ha portat calor i sol, en bones dosis però relativament soportables, hem tingut màximes de 44º al sol ja que les ombres no abunden massa en segons quines zones, també ens ha dut tristesa, de veure com una noia Taiwanesa que vam conèixer i que també anava amb bici queia i es feia un bon trau al cap, els 40 minuts que van passar fins que va arribar l’ambulancia van ser dels més llargs que he viscut mai, esperem que ja estigui millor de l’ensurt.
També ens ha dut plàcidesa, calma i relax, per el fet de poder pedalar en extensions enormes, obertes fins a l’infint amb l’acompanyament tant apreciat del silenci durant tot el dia i la nit. També ens ha dut vells amics: a Dunhuang vam retrobar al meu, ara nostre amic Ryohei, un Japonés que vaig coneixer a Cambodja ara fa 5 mesos que també va amb bici i amb el que estic segur de que compartirem encara una bona temporada junts pedalant per Centre Asia. Ens ha dut romanticisme, el de poder posar el sac de dormir al mig del no res i veure com marxava el sol a l’horitzó, per després veure caure una manta d’estrelles i una lluna mig plena sobre nostre, per donar pas al cap d’una dormida a la sortida del sol, llums inolvidables. També ha portat cultura, antigues ruïnes de les primeres muralles Xines que daten de 2200 anys d’antiguitat, també increïbles temples Budistes i antigues fortaleses que protegien a la Xina del desconegut. Restes de la ruta de la seda amb els seus contrastos culturals i religiosos. També han arribat nous amics i el fet de poder compartir kms i kms amb xinesos que estan de vacances amb la bici o simplement tornen a casa després de l’univesitat, aquest va ser el cas del nostre amic Su Shi Tao amb el que vam compartir divertides estones i més de 300km. També m’ha dut, (aixó només a mi) una diarrea de campionat, 24 hores on tot el que entrava tant líquid com sòlid sortia a la velocitat de la llum per un o altre forat, al dessert no podia ser de cap altre manera, tot revossa de llum en grans dosis.

I ara toca bus i tren fins a l’extrem oest de la regió de Xinjiang i de la Xina, fins a la ciutat de Kasgar (saps que es la ciutat més allunyada dels oceans de tot el mon?), continuo. Durant tota la nostre estada en aquesta regió no tindrem accés a internet ni a trucades internacionals, degut als alderulls de Urumuqui ara fa un més i mig que el govern per RAONS DE SEGURETAT que les va TALLAR…, res, que sabent això em sento molt més segur, alleujat i tranquil o sigui que fins a Kirgistant a primers de setembre no tornareu a saber res de res.

...
Amb salut, i bona companyia desitjar-vos bon estiu!!

Petons a la gata


Ig

dilluns, 10 d’agost de 2009

Xina Xano (4ª part)




Després de desaparèixer per uns cuants dies el blog torna a ser actualitzat...
Desapareguts perquè? Si us feu una imatge mental de la Xina o agafeu un atlas veureu que el que s’anomena plató Tibetà es molt i molt gran, crec que uns 4 cops la superfice de l’estat espanyol, d’aquesta basta extensió de terreny poc explorada només una petita part, “que és molt gran” correspon a la província del Tíbet, l’única província de la Xina que has de ser força ric per a entrar-hi, la situació allà no ha canviat gaire en els ultims anys, (però deixem el tema per un altre dia que m’extendria molt). El cas com ja havia dit es que vam anar amb tren desde Beijin fins a Xinin al nord-est del gran plató Tibetà, tot i estar lluny del Tíbet en conserva moltes coses, com temples increibles i sobretot el que és mes evident són les faccions de les cares de la gent, més Tibetanes, Nepalíes, Mongoles, les galtes rustides per el sol, una estatura menor i els ulls molt i molt tancats, també conserven la seva simpatia, hospitalitat i cüriositat tant peculiars d’aquesta gent. Tot això sumat a que una de les moltes rutes de la seda possibles passa per aquí, això fa que s’hi hagin deixat molts arrels musulmanes, molt profundes al seu país, no només han deixat mesquites i dones amb vel, també, i el més important, la seva hospitalitat i manera de tractar els forasters.
Els últims 7 dies els hem passat pedalant entre 2600 i 3800m d’altura, per uns paratges increiblement oberts i de gran bellesa natural, ha sigut tota una experiencia difícil d’oblidar. Per primer cop en molt de temps la gent ha sigut molt i molt amable, ens han convidat a jugar a dames Xines, menjar sindria, a apats de restaurant,...
La gent ens tirava fotos i es fotografiaven amb nosaltres, com unes grans estrelles del Tour de France, i no es per a menys ja que em fet 3 colls en que passavem dels 3600m d’altura. Aquests colls ens han tret l’alè al mateix temps que les seves valls, muntanyes i gent ens en donven amb grans dossis per seguir km a km afrontant aquestes pujades.
Però després de tanta pujada ha vingut la baixada, uns 120km, això si que es vida, la baixada ens ha portat a la provincia de Gansu, si bé abans estavem a la de Qingai (per els que mireu al google earth). A Gansu el paisatge es un altre completament diferent ens anem apropant a l’inici del dessert de Taklamkan, i aquí després de camps i més camps de blat, ordi i colze el paisatge es va desertitzant a poc a poc, donant pas a grans exetencions de matoll, sorra i rocs i més sorra. Tot i ser tant diferent al de uns pocs km endarrera les sensacions son similars, parlo de l’amplitut de visió, de mirar a l’hortizó i de no veure’l, sempre hi ha una cosa més enllà de la vista i sobretot el que hi ha es molt i molt de cel.

Seguint somiant, records desde Gansu.

dimarts, 4 d’agost de 2009

Xina on the road


26 hores, ficats en un tren de Beijing a Xinning, a la tercera classe, la única disponible, on en seients de tres en seiem quatre, i en un vagó que pensaves, no pot ser que pugui més gent, aquí no hi cap ni una agulla més, el passadís ja es ple i entre vagons també, dons pensament erroni, on i caben 10 xinos ni caben 20, és cert ho he vist amb els meus ulls, ja que amb les 26 hores gairebé no vaig aclocar l'ull i vaig veure el que passava al meu voltant entre renecs i somriures ja que no sabia si riure o plorar amb una situació com aquesta entre les mans, va ser un trajecte inoblidable, però que no vull repetir mai més!!

A Xinning sorpresa agradable, es una ciutat petita per ser la Xina, uns dos milions d'habitants, on la religió que sembla abundar més a simple vista es la musulmana, no saps pas la gràcia que em fa de veure les dones amb vel i els homes amb el barret tenint unes faccions asiàtiques tant marcades, és còmic i a més que fan servir palillos per menjà i no les mans com passa en la gran majoria de països musulmans. Els musulmans deixant de banda la religió son una comunitat agradable i que aporta molta riquesa als llocs on s'estableixen, als carrers abunden les especies, els colors dels sacs de llegums i cereals, les olors del curry, el chilli, als restaurants cartes amplies i pa, fet de mil formes i gustos diferents, coses que costen de veure si no és a la India o en altres països d'influència musulmana, m'ha fet pensar força amb els meus dies a Malàisia, el gran mercat.

Avui divendres dia d’oració important a la mesquita del centre de la ciutat, hi hem anat, increible, la mesquita plena, a vessar i a fora al carrer per totes bandes centenars de fidels fent les oracions amb la alfombra a la borera i alguns mig ocupant el carrer, aixó si tots encarats a la Meca. (em costa de creure com tanta gent segueix una religió amb tanta passió)
Després de dinar em fet una de les millors coses que es poden fer en aquest món, assentar-se i deixar passar la vida davant dels teus ulls, era l’hora en que la ceremonia havia just acabat i tots els fidels tornaven a casa, mil cares, cada una diferent, llargues barbes, tuniques blanques, ulls axinats i ulleres per el sol dels anys 40, ha sigut fascinant, es agradable de veure que la vida encara et pot arribar a sorpendre tant gratament, “a vegades”

Dos dies i la carretera ens espera, demà temple Budista tibetà, i demà passat comença el camí fins al iníci del dessert de Taklamakan.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Xina 2ª part





Al final, si!!! Sortim de la vida de motxilero i per el que sembla el dia 29 de Juliol la cosa es tornarà a moure sobre les dues rodes, altre cop les gotes de suor cauran del fron al terra, estic molt content!! Aquets últims dies per la gran Xina han sigut molt interessants i ens hem començat a fer una idea de com funciona aquest país, cal a dir sense massa exit ja que cada lloc on hem estat es completament diferent a l’anterior. Xina es un lloc agradable per viatjar, relativament fàcil, on la barrera més gran a saltar es l’idioma, la gent es amable i simpàtica i sembla que tot pot ser possible, al mateix temps impossible, només cal trucar la porta correcte i una, ser pacient, dues, ser simpàtic pero no molt, i tres ser educat i no alçar mai el to de veu, com a tot arreu però aqui amb dossis més altes, després tot va rodat. Amb la motxilla hem estat per Pinyao, una ciutat enmurallada que sembla que estas en un museu, després vam parar a Xi’an, a veure els guerrers i el barri musulmà, Xi’an es el punt d’origen de la ruta de la seda... (ui quins nervis). Després vam anar a Shangai, on els gratacels fan ombra a la ciutat del consumisme més pur i dur, hi vam estar poc, de seguida vam anar a Suzhou, Tongli i Hangzhou, les Venècies xines amb canals i pons, molt i molt bònic de veure. I altre cop estem a Beijing, on hem recollit a la cosineta Cristina, que la molt boja diu que s’apunta al que faci falta per una bona temporada. Ara la familia ha crescut, ja sóm 4 en ruta, una ruta que pinta molt bé tot i els entrebancs de creuar la zona de Xingjiang....