Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dilluns, 29 de desembre de 2008

Fa molt i molt de temps, ...


Hi han imatges que poden ajudar a entendre moltes coses, ... us deixo els comentaris per vosaltres.

Merci Marc per ferme arribar aquesta màgnifica foto.

dijous, 25 de desembre de 2008

Festes festes..



També són festes a l'altre punta de món, és veu que aixó del nadal arriba a tot arreu. Just ahir dia 24 vaig acabar de treballar, deprés de dos mesos i duricies a les mans, peró ja està fet, esperem que aixó de treballar quedi molt lluny un altre cop. Aquests dies hem aprofitat per fer país, fer cagar el tio per afavorir al consumisme i també fer crema catalana, que al segon cop és començava a assemblar una mica al gust de casa tot i que no és el mateix. Ara m'esperen uns dies de vacanses, si si vacanses dins les vacanses, sona molt bé i a primers de gener ens tornarem a moure altre cop, destí ..... fer camí cap a casa.
Apa Molt Bones Festes a tots!!!!!!!!!!!!

dimecres, 17 de desembre de 2008

Recordant a l'home mitjo, segona part






Recordant a l'home mitjo!










Perque be nadal i es temps de nostalgia, no? dons aixo que avui he estat mirant fotos i m'ha semblat de penjarne algunes de aventures passades amb molt bona companyia.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Fa sol i no plou.


Avui toca una altre cara de la ciutat, una molt important, la de la "teca" i més en un societat on la cultura alimentaria venint de on vinc te molt que desitjar. Societat on els restaurant són de menjà ràpid a preus força competitus on s'ofereix rapidessa i molt de menjar de qualitat dubtosa. Entre Mc Donals, Hungry Jak's, Pizza hut's i tota la pesca és fa difícil de trobar bons llocs per menjar fora de casa. Peró diguem que he estat de sort, al barri de Glebe on he anat a parar el recordaré per diferents coses, una el parc que hi ha al costat de l'alberg on tant per correr , passejar o simplement seure i lleguir un llibre ha sigut un raser de bones estones, també recordaré l'alberg Glebe Vilage, no pas perque sigui una maravella, sinó perque te un bon pati exterior amb taules i on sempre trobes un lloc tranquil on jaure. També recordaré de Glebe el mercat dels dissabtes i el cinema del final de carrer. Com deia tornant a l'iníci el menjar, a Glebe hi ha força oferta de mejà de totes les cultures i qualitats, de tots em quedo amb tres llocs, per ordre de proximitat de l'alberg, primer la pitzzeria "Perry's", portada per uns italians on fan unes pitzzes molt i molt bones cuites amb forn de llenya i amb un gust com el de casa, ja que costa trobar bones pitzzes a les antípodes, per 6 euros pitzza i beguda. Després hi ha una petita cafeteria, "le petit tarter" on desde l'iníci s'ha convertit en el lloc on els dissabtes o diumenges al matí vaig a esmorzar, és un dels llocs on fan un dels millors pastíssos de pastanaga que he probat i on els Chai latte, beguda turca, tenen el gust que hande tenir, amb decoració agradable i unes cambreres Xineses molt agradables, fa d'aquest lloc unbon lloc on començar el cap de setmana. I per ùltim hi ha el "Old mans hat" un restaurant de menjar orànic, on les coses tenen el gust que han de tenir, on els plats es seveixen amb el temps suficient com per no quedar empatxat, i no és pas massa car, dos plats i beure per 16 euros em sembla un preu raonable per el mejar que si dona, també és un lloc agradable, poc sorollos i on aquests dies que estic sol em puc emprotar un llibre i lleguir amb la calma de un lloc tranquil, el tracte és agradable i familiar, ja ens coneixen.
Una altre cara de la ciutat de Sydney, la vida de barri.

Recordant Great Barries Island, Nz


El ferry arriba ben carregat a Great Barrier island, avui i tornarà a haver pa a les botigues entre altes coses. Poc a poc han anat sortint els cotxes i els passatgers. A la poca estona a començat la descarregada de tota la resta. Als mesos d’hivern la frecuencia de ferrys a l’illa és més baixa dos cops per setmana i aquesta s’espera amb candeletes. El que podria semblar una estampa de corredisses, paquets amunt i avall no ho és, peró a camera lenta, la gent va descrregant poc a poc les seves coses. S’obren grans caixes amb infinitats de paquets a dins, cada un va agafant lo seu i deixa la resta, sense cap ordre ni concert, no sembla pas que hi hagui un director d’orquestra. Alguns busquen entre els palets i les piles de coses que és van amuntegant poc a poc al moll, amb més o menys sort.
Sembla extany que un ferry tant petit pugui portar tantes coses. Avui amb el ferry ha arribat altre cop la vida a l’illa on els rellotges continuen parats fins i tot ara. Qui s’estressa és perque vol.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Plou i fa sol, ...


Plou, les gotes no deixen de regalimar per el contorn del parasol on estic sota xoplug, com el (patufet sota la col). I diuen que aixó és estiu a Sydney, aquest temps em tonarà boig, la previsió per demà es sol i màximes de 34º, costa de creure peró no s'etivoquen gaire els "picos i mauris" d'aquí. En Ramon em deia que feia dies que no em deixava caure per el blog, deu ser que la vida a ciutat no m'apassiona tant com els dies d'alt de la bici cercan camins a l'ínfinit. Aquest diumenge deixo l'alberg, m'hen vaig a una casa a fer de masover, la parella que hi viuen (la Blanca i en Marcelo) han marxat de vacances i volien algú que els hi cuidés el jardí i viguilés la casa, dons jo cap allà!
Segurament recordaré Sydney per les estones passades dins del tansport pùblic, unes 4h cada dia, avui m'he adormit al tren hi m'he passat com 4 parades de la meva, apa sant tornem'hi i fem camí cap a l'alberg de retorn. Les cares grises com el dia d'avui em maten, són les de cada dia a la mateixa hora bus amunt tren avall, l'altre dia una dona es cosia unes perles de colorins a les sandalies, suposo per les festes de nadal i de cap d'any, que esperem faci més bon temps que el que estem tenint aquests últims dies. Pel carrer un home amb un paraïgues plegat anava fen gestos a dreta i esquerra per obrirse pas entre la gent, no volia que ningú li trenques la seva bombolla suposo, sinó no ho entenc pas. Cares i més cares sense nom, que tal i com les he vist avui demà ja les hauré oblidat. Aquesta es una de les cares de la ciutat.

dimecres, 26 de novembre de 2008

1er Aniversari, avui fa un any de tot plegat,..





LLuny de familia, amics i les guilleries, avui la foto va per vosaltres,
Merci a tots i cada un dels que duarant aquest temps m'heu anat seguint i acompanyat en aventures i desventures d’aquest viatge, es molt agradable sentir-se tant acompanyat cuant s’està tant lluny de casa, molts gràcies!!!!!!!!!!!!

Per cert en breu la cosa es torna a moure, ja us informaré. Todo esta preparado (Albert Plà, supone fonollosa)

Tengo ya preparadas las respuestas para las entrevistas periodísticas que me harán en la prensa, radio y tele. Queran saber que opino y como soy, me mostrare ingenioso y espontanio. Tengo ya preparadas unas listas de personalidades importantes, he incluso redactados los textos muy agudos de las dedicatorias, tengo ya preparadas las metaforas que serviran como birllante ejemplo, o sintesis que aclaren lo que esponga, saldran como galaxias de las parindas. I tengo preparada mi postura al senarme o de pie. Tono de voz, expresion de los ojos y la boca. Todo esta preparado, todo apunto, puedo empezar pues, a escribir mi libro

dijous, 20 de novembre de 2008

Revolution time!!!


Podria escriure lineas i lineas sobre la globalització, el capitalisme, la democràcia, la societat de consum i tots aquests temes que per culpa de estar tant de moda ningú en fa cas. Peró no. DIuen que una imatge a vegades val més que mil paraules, aqui en teniu una qui vulgui pensar-hi una mica ja ho sap.
All together for the real CYCLING REVOLUTION!!!!

Xavier Rudd a Sydney

Hi han dies que començen així:(5:15 del matí, sona el despertador i ha missatge de l'scoot"el jefe") Raining back to bed i will call at 9. M'hi he tornat a tobar una bona estona esclar, tot pensant que tot i ploure avui el dia comença molt bé!

Són les 8 i encara em queda una hora per fer el ronso i escriure aixó per el blog.

Vida nocturna a Sydney. Poca molt poca, per dir que tard, tard només hem sortit un dia, tard vull dir les 2 de la matinada. Vam anar a veure un concert de Xavier Rudd, el paio esta de gira mundial hi ara esta tocant per les seves terres, i nosaltres vam pensar que millor que veuer'l tocar a casa, segur que ha de ser la òstia. Dons vam buscar entrades per el show de Sydney al Metro theather, dels 3 dies que tocavem només en quedaven per el dissabte, pagats gairabé 30 € i amb sabates noves (en sergi) anem tot cofois cap a la sala.

La sala promet, l'essenari no és gaire al, hi ha un bon espai pla davant i un amfiteatre força gran, diria que hi ha lloc per 350 persones o poder més. Els taloners no prometen tant com la sala, peró ens serveix per descobrir que a part de ser una bona sala també te bona acùstica. Alguna que altre cerveseta i anar fent temps.

Per fí reuen el drap de les dues bateries i la cosa começa, d'entrada i només de veura-li la cara el trobo canviat, més professional, que cuan el vam anar a veure a Bcn, on feia cara de fumat, descabellat i portava una brussa ben vella i fordada. Aquí no camisa, sabates i un barret com de monje budista, peró va que toqui ja!! El conçert va transcorrer amb penes i treballs, s'em va fer llarg, cançons seves molt bones, es va dedicar a destrossarles, fer reverssions i coses rares davant de un pùblic massa entregat per el meu gust, li van permetre tot (cosa del caracter Austràlia, que són molt ben educats). El tio per ell mateix, sl només va tocar una cançó, la resta li feia la feian el segon bateria, que va ser el millor de la nit. En Rudd, va saber alentir cada com més el ritme, arrancant algun badall i la meva dessepció, l'altre dia vaig veure clar que les estrelles no brillen pas sempre.

I pensar que el Roger Mas estava tocant aquell mateix dia a Calldetenes....

dissabte, 15 de novembre de 2008

Glebe


Vida de barri.
El barri de Glebe és on estem vivint, com ja havia dit estem aprop i lluny del centre. És una zona molt agradble i tranquila, esta ple de bones cafeteries on s'hi pot trobar un dels millors pastissos de pastanaga que mai abans havia probat.(ara en sóc un expert del tast de pastissos de pastanaga) També tenen una bona col.leció de tes i fan bons chai latte, una beguda turca a base de llet, cinamon, mel i altres especies, suposo també hi ha bons cafés, no ho ser del cert ja que no en consumeixo. Tot i ser un barri petit, hi han tres o cuatre llibreries, d'aquelles atapaides on el millor del gps's no trobaria pas el que esta buscant, peró la olor de llibres vells m'agrada hi passo forçes estones voltant per dins d'aquestes amb l'afany de trobar alguna cosa interessant per lleguir, ara que l'anglés el tinc una mica més per mà. Hi han botigues de roba de segona mà, hon he trobat roba increible, llàstima que a la bici no pugi portar sobre pes.... botigues de menjar ecològic i de cultiu orgànic i molts bons restaurants de tots els origens possibles, per fi eh trobat un lloc després de gairabé un any on es poden mejar unes pizzes sense semblar que mejes un xiclet. Glebe m'agrada si està bé i el dissabte també hi ha mercat, com a Vic, més petit i no hi ha menjar, peró si pot trobar de tot amb un caire més aviat hippye. Barri de cases baixes, amb jardinet a davant i pati a darrera, arbres a banda i banda i aceres amples per passejar tranquilament, al rime de barri que no te res a veure del que es respira a 20 minuts a peu.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Santa rutina, ant tornem-hi


Sense cap mena de dubte estava massa ben acostumat:

El despertador sona a les 5:15 del matí, com no em desperta, recollir 4 coses i esperar el primer bus d'avui, que surt de davant de l'alberg a les 5:35. 25 minuts de trajecte i arrivem a Wynard, al centre de Sydney, son les 6, i en tres minuts surt l'altre bus cap a ( Bangwla) "diria" on arribem entre dos i tres de 7. Allà ens recull l'escott per anar al jardí que estem fent ara. Unes hores de treballar fins a les 12 i dinar, una estona més i a les 3:30 en principi pleguem, sempre sol ser mes tard i desfer cami cap a Glebe a on tenim l'alberg. Els dies que ens queden forçes ja que aixó de fer de jardiner canca força anem a correr per un parc que tenim just aqui al costat, també aprofitem per anar a comprar si es dona el cas 4 coses a les botigues del barri que esta molt i molt bé. Internet, lleguir, sopar, preparar el dinar de demà i no pas més tard de les 10 ja estem somiant exausts despres de una altre jornada. I res ben vinguada la sra. rutina i si us plau que em deixi ben aviat!!!

Ara espero els diumenges, ja que algun dissabte ens toca treballar per anar a veure la Nora i possar-la apunt mica en mica per les noves aventures que li ha de venir., esperem a primers del 2009, fins llavors aquí estarem, fent cares llarges com tots dins del transport pùblic d'una ciutat, poder massa gran.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Sota l'Om

Tara ram tam, tara ram tam, tara ram tam. Pam pararam pam pam, pararam pam pam.
Sota l’om, sota l’om, sota l’om. Sota l’om que hi ha vora el riu petit, es va estirar a dormir, dormir i no es va tornar a despertar. Tara ram tam, tara ram tam. Miau!!!


D'entre valls de teranyines vam sortir al sol de la tarda, com si la nit no portes l'alba vam cremar-nos el cap vespre, hi ha la nit freda rosada va calmar-nos les ferides, d'aquell foc.I un joc d'albes va ostiar-nos perduts en un full de somni, tres mil fulles de tres branques tancaren el sol per sempre i la lluna solitaria ens separà a l'un de l'altre com la raó desfà el somni. Cuant ens mirem ara la impotencia s'ha fet reina dins nostre i voldriem abraçar-nos que ara la mort tenim per sempre, peró no trovem la manera, la vam perdre ara fa llunes en un llac. I el seu cos brut va rebre el meu cos pur, i el meu cor brut va rebre el seu cor pur i vam unir junts la puresa per damunt de teranyines en un amor que avui es tanca com la llum de l'ultim dia cuant fa mal tornar a neeeeeeixer.

Tu ja saps de que va no?

Records Fuster i merci per tot!!!

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Estem vius

dons aixo que estem vius, que una mica de volit aquests ultims dies pero ja tenim lloc per viure a Sydney i res que actualitzo amb calma que el fuster marxa dema i encara hem de fer moltes coses.....

dijous, 9 d’octubre de 2008

Petita Historia de por


Una petita història de por:

Tot va começar ara fa una setmana mentres estavem sopant en un càmping al costat de la carretera, vam estar parlant amb una parella australiana que ens van marcar amb pels i senyals el que no ens podiem perdre durant el nostre trajecte per l'Stuard Hwy (la carretera que creua austràlia de nord a sud per el centre de l'illa). Una de les coses que ens va recomenar va ser la de visitar Barrow Creek, una estació de servei molt peculiar i molt ben ambientada que s'ha fet famosa per un fet no gaire agradable. El que va passara allà es el seguent: Una parella que estava viatjant es van parar per ajudar a un home que els feia senyals al costat de la carretra, els va semblar que el cotxe havia fet pana i nesecitava ajuda, peró resulata que era mentida, l'home que ara esta a la pressó va matar el noi i va raptar a la noia, la noia va poder escapar abans de que ell tingues temps de fer-li quelcom i el cos de noi encara ara després de 5 anys encara no l'han trobat, la noia que va escapar va fer 30km per el mig del desert, perduda i desorientada fins arribar a Barrow Creek, allà la van ajudar i van trucar a la policia que al cap de poc va detenir al assesí. Fins aqui una part.
Com aquelles anecdotes i histrories que s'expliquen de Austràlia sobre atacs de cocodrils, taurons, serps i altres animalons, ho vam deixar com un fet passat sense massa importancia per més que no fos gens agradable. Nosaltres aquest dies vam seguir al peu de la lletra el que ens havien marcat i la veritat estem molt contens del que hem vist. Després de arribar a Alice Springs i recollir el cotxe en un mecanic-xetarrero que jo mai hauria portat el cotxe allà a fer la revisió, peró aixo es el que ens van dir els de la companyia. Emprenem camí a Barrow Creek, i per la nostre sorpresa el cotxe fa pana i ens quedem tirats a 80km de Barrow Creek al mig del no res amb la caixa de canvi trencada, comença fosquejar i per mes que no ens diem res, per les nostres ments ens venen els records del que ens van explicar. Peró per la nostre sort va para un home que no era cap assesí. Vaig deixar a en Xevi i en Sergi al cotxe ja que al seu cotxe no hi caviem i era una bojeria deixar el cotxe allà sol, ja que corria el perill o aixó ens va dir l'steve de que uns aborigens ens el robessin o el trobessim sense res. La situació va ser rara, a mi em feia "por" marxar amb ell i deixar-los allà sols, sense cobertura de mòbil ni res de res. Peró les coses van anar molt bé per la nostre sort, l'steve em va portar fins a Barrow Creek i allà vaig veure clar la hospitalitat dels havitats de l'outback, trucada de franc i ajuda amb tot, després l'steve em va tornar amb en Xevi i en Sergi, el tio es va fer 160km per la cara per podernos ajudar sense voler res a canvi. Durant el trajecte de tornada ja a les 10 de la nit, li vaig treure el tema a l'steve d'aquell assesinat, i ens vam autoreconeixer un a l'altre que no erem assesins i ell em va confesar que no les trenia totes cuant va parar, vaig pensar clar amb les rastes d'en sergi cualsevol s'espanta cuan comença a fosquejar, ..jeje I res que ara estem alte cop a Alice springs un lloc no massa agradable esperant que el mateix mecànic ens arregli el cotxe per poder marxar d'aquí, esperm demà!! per poder fer altre cop aquest trajecte on has de mirar dos cops a qui hi ha parat a la coneta... peró amb ganes d'arribar a Barrow Creek i poder donar les gràcies altre cop a l'steve i a en Mike per tot el que van fer per nosaltres. Aquesta historieta de por te final feliç, i esperem acabar menjat un pies i beben unes cervezes en aquell pub tant acollidor.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

L'Outback!!


L'Outback, on a les nits se s'enten les veus del desert ja que durant el dia la calor i el vent ho callen i resequen tot. Després de uns 2000km per el desert i de creuren que allà no hi ha res de res, em descovert de que es mentida, hi han centenars de paistges molt canvians entre ells, tons de sorra, vegetació, ondulacions del terreny, ara rocs ara salines i al mig de tot el famós Uluru, una pedra "arenisca" que amb la posta i sortida del sol sembla estar apunt de encendres, poc a poc va agafan unes coloracions entre taronjades i vermelles realment increibles. El desert m'encanta, pel fet de que hi ha molt de res i molt de tot, hi ha un silenci càlid i les estrelles que abriguen les nits, en un cel on es mostra de la manera més pura, més brillant, no hi ha llums aprop, ni contaminació ni humitat que faci de barrera entre els astres i els nostres ulls. Fa temps em parlaven de la màgia del desert, que s'ha de viure per entendre-ho i que t'agrada o no t'agrada, no hi ha terme mig. Decididament, m'agrada amb tota la seva màgia.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Ara si!!

Estem a la porta de l'outback, a la biblioteca pubilca de Port Agustena, amb el maleter del cotxe amb molt de menja, aigua, gasolina, una guitarra, una pandereta i una mica de bon vi del barossa valley, tot apunt, desert ves que venim!!!! a veure si abans de 15 dies puc actualitzar de nou, sino es que som carn del bultors. ( osti quin misatge mes possitiu, no?)

dissabte, 27 de setembre de 2008

Camí de l'Outbck!!!!


Camí de l'Outback!! deprés de molts i molts km per la costa Austràliana de Sydney fins a Adelaida i l'escapada a Tasmania el ford falcon és prepara per entrar al desert, no sabeu pas la il.lusió que em fa després de tant i tant de verd dels últims mesos. Amb aquests dies de viatge amunt i avall ens hem trobat una mica de tot, Kangurs, wambats, koalas, ocells de mil colors, delfins, possums, guineus, avui em vist una serp (petiteta) i fins i tot ens hem trobat a un altre calldetenec, el sr. Sergi Rifà que el vam carregar a Melbourne i després de aguantar-li el jet lag dels primers dies ja estem disfrutat del petit gran continent.

Res que anem a carregar aigua i gasolina que es veu que hi ha molts km fins a Alice Springs el centre del continent
pd, la foto és del Zoo de Melboure per anar-nos familiaritzant amb les bestioles que aniaran venint, de lluny espero.

divendres, 19 de setembre de 2008

Tasmania



Els dies i els Km passen volant!! i per si no en teniem prou amb la gran Austràlia em desidit anar a passar 6 dies a la l'illa de Tasmania tot esperant l'arribada del tercer ocupant del ford Falcon, el Sr. Sergi Rifà, quin tio!!!
Tasmania és una illa de mides més raonables i el paissiatge no te res a veure, molt més verd i canviant amb un clima més fred i tot plegat m'ha fet pensar en Nz, les dues illes s'assemblen força, tant per vistes com per la poca població que hi ha. Un acalriment, el dimoni de tasmania no esta extinguit, en serio es com un gos tipus bouldog francés peró amb molta mala baba i pocs amics per l'illa cosa que fa perillar la seva continuitat, ... bé el que esta extingit es en Tas, o com en diuen aqui el tigre de tasmania que era entre gat, gos, tigre, pantera, una cosa rara de fet només n'hem vist el dibuix en una de les etiquetes de la cervesa Cascade feta a Hobart, .... poca docunentació gràfica. Tot va massa depresa, tant bé que anava amb la bici i que poc que gastava, ... jeje
Pd, camindada per la neu en un dia força fred als peus del Mt Cradle National park, tot possant a proba les bambes noves, merci Funti!! van de meravella!!

dijous, 11 de setembre de 2008

Primers Km per terres Australianes


Em salto la introducció dels primers dies a la gran ciutat de Sydney, que com totes la grans ciutats te molt d'encant peró no deixes de ser un numero que divaga pels carrers i parcs.

El ford Falcon familiar que vam llogar ja gairabé ha fet 1000 km per un país de mides desproporcionades, és molt gran i de tot el que hi ha n'hi ha tant fins on t'allarga la vista i més. Llarguissimes platges desertes, prats fins l'hortizó, serrelades nevades que brillen des de molts km lluny i els cangurs que fan de la conducció nocturna un esport de risc. De moment no em vist cap animal que ens pugui matar ni que sigui amb la mirada, tot sembla estar molt tranquil tot esperant el desembre i gener que el continent s'omple de turistes. Hi ha molt per a fer, a cada cantonada i seria de bojos voler arribar a tot arreu amb només 2 mesos de visita en unes terres on s'hi podria passar mitja vida per coneixeles. Amb el fuster el viatge s'ha comvertit en un tip de riure i de llargues converses que semblen no voler acabar-se mai, sembla que tinguem un món per explicarnos, .... Aixó promet i molt i d'aquí poquet serem tres, ... si m'ho haguesin dit aixó ara fa uns mesos endarrera no m'ho hagues cregut, peró la vida sempre porta sorpresses.

Foto, cim del Pigeron House o casa del colom en català de 920m. I si, m'he tallat els cabells.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Sydney!!!!!!




Va que ara feia dies que no actualitzava el blog. Dons ja fa una setmaneta que vaig aterrar a la gran ciutat de Sidney, just un dimecres a la tarda, durant tots aquests dies he estat amb família, allotjat a casa de l'Escott i la Raquel al barri de Ryde, un petit poble a 30 minuts del centre, m'han fet un lloc al seu piset i hi estic la mar de be, tornar a parlar Català sempre s'agraeix. També com a gran novetat es que des del dijous que estic treballant amb l'Escott, fa de landscaper (que es com es diuen els jardiners o constructors de jardins aquí) i dons això que avui ha sigut el meu quart dia i demà el cinquè, jo que no em pensava recordar me de res i no, en poc he tornat a la rutina per mes que el cos em queda mes masegat del compte al final de la jornada. Bon temps i molt bons dies
, com deia la principi com a casa gairabe i demà el sr. Puigdesens que arriba portant amb ell la nova etapa, la de voltar un mica mes per un país que promet moltes coses, es que es molt gran!!

dimarts, 26 d’agost de 2008

Pascua, la cara, la creu, el pico i la propina


La Cara:
La riquesa cultural de l'illa, la bellesa d'aquesta i totes les parts que s'ha recuperat i estudiat
La Creu:
Tot el que falta per fer, que és molt massa, la conaf que gestiona el parc natural no disposa de recursos económics, bé aixó em van explicar després de una llarga comversa que vaig tenir amb el gestor del parc. Tots o gairabé tots els estudis arqueologics que s'hi han fet han sigut de càpital privat i les noves normes de ordenació del terreitori han fet que per exemple el Moai més antic de l'illa quedi en propietat privada i no és pugui visitar més que de lluny. Costa d'entendre com és pot deixar perdre una cosa com aquesta, ...
El pico: No sols jo sinó molta de la gent que vaig parlar que tenien moltes ganes d'anar a Rapa Nui han experimentat coses similars, aquest lloc t'afecta molt, t'impregna de coses i sensacions molt agradables, és com fer un viatge en el temps on trobes aquelles coses perdudes o oblidades, val molt la pena.
La propina:
Els locals i la manera de fer, esquerps i poc parladors sobretot els yordos que viuen al camp i és passen tot el dia fumats. El dimenge dia de futbol i aquests arrivaben al partit amb el seu cavall i el lligaven a la brana al costat de la banqueta, al igual que fora del super o algun bar també n'hi podies veure, una mica com a l'oest, molt i molt divertit el contrast. I tot i ser aixins vaig poder tenir la sort de anar a un sopà amb uns cuants locals, musica tradicional i molt d'alchol, i no em pregunteu res més que tinc un blanc, ..

I per acavar: Un saludo a los huevones de Cristian y Hugo, dos amigos Chilenos con los que lo passamos en grande, entre conversas, caminats, cenas y conciertos. I como dice Cristian una apunte para todos los hombres: El dice que a las mujeres no hay que entenderlas, solo amar-las y asi le va de bien, que esta echo un don Juan. Un fuerte saludo del Catalan!!

dijous, 21 d’agost de 2008

El mèlic del món!! L'illa de Pascua, Rapa Nui


Ja sóc al punt de la terra més allunyat de qualsevol altre, la primera illa habitada esta a 2000km i Xile a 3500, realment com diuen aquí estem al mélic del món!! Segurament per al situació georàfica i d'aïllament que hi ha en aquesta fa que sigui un lloc realment molt especial, ja no només per tota l'historia que hi ha, sinó per l'ambient que és respira. Aqui es Xile, peró no si senten i els Xilens casi ni és recorden d'ella. La pobleció autoctona els Rapas sóm més haviat secs i una mica esquerps, no els hi agradan gaire els turistes per no dir gens. Per més que tampoc et diran res ni és possaran amb tu. El que ha quedat d'aquesta illa després de nombrosses gerres i el seu punt màxim d'esplandor cuant va arribar a tenir més de 10.000 ha, ara només la mitat. No es gaire cosa, moltes restes arqueologiques (els Moais) per recuperar, un paisatge completament pelat, en prou feines hi ha arbres. I tota la població concentrada a la capital Hanga Roa, en tota la resta de l'illa només si poden veure algunes cases aïllades. Sense parlar encara dels Moais només dir que el paisatge es increible, l'illa de formació volcànica i els colors negrosos de les roques, el vermell granatós dels camins, el verd grogenc de les pastures i un cel blau que ho avarca tot fan d'aquest un lloc molt agradable. I després de 8 mesos entenc tot el que passa al meu voltant sense haver de fer massa esforç, per més que intentar entendre aquesta cultura és tota una aventura!!! Iorana a Rapa Nui.

Moorea


Si Tahiti és una cara de la moneda, Moorea és l'altre. Semla que li haguin rentat la cara, platjes netes i totes pùbliques, res de cases fins a ran d'aigua o si més no n'hi ha menys, l'illa és molt i molt tranquila i pensada per els visitants, amb molta oferta d'allotjament, fins i tot càmpings a un preu raonable tot i ser molt car. A Moorea la gent sembla tenir més temps per a tot, és respira calma i tranquiltat i més assegut en una platja d'aquestes que entenem com a paradisieques. Aqui també és més fàcil de disfrutar del mar i de les seves barreres de coral que envolten tota l'illa creant unes llacunes d'aigua calara i turquesa on esta ple de peixos de colors, fins i tot en Nemo, era com mirar en una peixera, ... Les formacions muntanyoses són molt més espectaculars que a la veïna Tahiti i la ruta apeu que vaig fer per creuar l'illa de sud a nord em va encantar, les vistes des del coll dels tr si que es cocoters (no podia tenir altre nom) eran increibles, tota l'illa a 360 graus, ja que és petitoneta 60 km de perimetre i ben plans. Aqui vaig fer relax de veritat, ...

dimecres, 6 d’agost de 2008

Una mica més sobre Tahiti


(Aquest dies desde Tahiti li he de donar les gràcies a en Ramon, que m’anirà actualitzant el blog, ja que aquí el govern francés ha cençurat aquests, sisi aquestes altures de la vida en que estem i encara passen coses com aquestes, bé aquest i altres motius són suficents peruq una gran part del Tahitians vuiguin la independencia de França.
Gràcies Ramon, per continuar-me el blog entre moltes altres coses).


5 Dies per creurem que ja no sóc a Nz, 5 dies perque m'haguin picat tots els mosquits de l'illa entre altres petits insectes, 5 dies per agafar una escaldufada de collons amb el morè ciclista corresponent (ja m’ho deia la mare que em posses crema), 5 dies per veure que Tahiti és molt més que hotels de luxe i platges de somni, 5 dies per veure plantes, fruites i animalons que mai abans havia vist, 5 dies per començarme a sentir a gust en unes terres tant i tant noves per a mi. La gent em saluda amb el "hawaïan style" que diuen ells, igual que aquell jugador del Barça que és tot dents i celebra els gols fent el mateix gest (plegant tots els dits menys el dit petit i el gros) Moltes novetats en pocs dies que de bones a primeres em van ficar el cul ben petit, perquè no dir-ho ja que que estava molt ben acostumat, peró ara ja em vaig acostumant a tot plegat, clima (exageradament calorós), societat (vaja, que no són Nz) i paisatge (natura en estat salvatge) i sabeu que, que no hi ha càmpings i vaig de pensió en pensió, i s'ha acabat menjar pies, ara fruita i més fruita, mai abans havia menjat uns bananes tant bons, els platans de les Canàries no tenen res a fer al seu costat.

dimarts, 5 d’agost de 2008

Antípodes en mà, seguint les línies transparents d'un desig sord...


Acabat el viatge en el temps en el que he viscut dos cops el dia 1 d'agost degut aixó del canvi d'horari. Si fins ara anava 10 o 12 hores per davant vostre ara vaig 12 hores per darrera. Mare quines coses que te el món!! Doncs aixó, que ja estic a Tahiti i el canvi és brutal; he passat de tenir unes temparatures màximes de 17-18 graus a unes minimes de 20-22, fa una xafogor que és massa. Però tret de la calor el canvi més increible és cultural, hi ha vida, molta vida, color, flors per tot arreu, inclús una a la meva orella que em van possar just baixar de l'avió. Deixant endarrera l'ordre i la perfecció de Nz, ara estic en un país de caos, estic una mica fora de lloc. No crec que em pugi connectar massa a internet, ni respondre gaires mails aquests dies, ara a la capital Papeete hi ha llocs per conectar-me peró no sé els pròxims dies com anirà, no prometo res i em sap greu ja que en tinc forçes per contestar. Faré el que podre i a més que els teclats tenen les lletres girades, sort que aquest l'estic escrivint amb el protàtil. Apa, a parar el sol i a veure què passa per aquestes terres que prometen. Tot i la calma, una mica d'estres aquests dies, moltes illes properes per visitar i males connexions a veure com va, jeje

dijous, 31 de juliol de 2008

Fins la pròxima Nova Zelanda


Fins la próxima Nova Zelanda, i dic fins la próxima perque no m'agrada dir adeu, seria com tancar una porta a un lloc que m'ha regalat moltes coses. Per desgràcia un país que des de casa nostre gairabé no en sabem res de res, poder perque esta molt lluny, a les antípodes, o poder perque des d'Europa només ens mirem el melíc i una mica els seus voltants sense voler veure més enllà.
Vaig arribar aquí ara fa 8 mesos amb una bici nova i les alforges carregades d'il.lusió, amb moltes ganes de saber que passa a l'altre punta de món, i realment estar a l'altre punta de món et dona una visió de les coses completament nova i diferent, et dones compte de que el món és molt gran i que no tant sols gira a l'entorn d'un eix que ens hem inventat, també perque no podem ser a tot arreu o no volem o no interessa a ves a saber qui. Dons aixó que ha arribat l'hora de marxar, fer les maletes i canviar de país, perque el viatge encara no s'ha acabat, ara peró continua amb les alforges carregades d'una nova il.lusió i amb l'experiencia de 8 mesos a la carretera fent de nomada, un dia aqui i demà allà i demà passat ja es veurà.
Nova Zelanda un país que m'ha vist creixer, ferme gran, un país que m'ha regalat moltes coses, i el deixo una mica trist i anyorat d'unes terres que m'han ensenyat molt, anyorat i enamorat de la seva gent, els paissatges, les postes de sol i els dies de pluja, neu, vent, fred i calor. Peró m'hen emporto una part d'aquest amb mi, que m'acompanyarà tota la vida allà a on vagi, com m'acompanyen les Guilleries i la Plana de Vic entre moltes altres coses, ara dins meu peró hi han més coses, coses que han omplert buits que tenia i que em faltaven per omplir. I amb les ganes del primer dia l'aventura continua ...

I només em queda donar les gràcies a totes aquelles perosnes que no tenen nom, que m'han volgut ajudar, que m'han dedicat un somriure i aquelles que si que en tenen i que m'ha ajudat a entendre una mica millor aquestes terres i per últim donar les gràcies a tots els que heu seguit aquest blog ple de faltes d'ortografia, gràcies als centenars de mails que he rebut, als anims que m'heu fet arribar, gràcies per ser-hi i acompanyarme kilometre a kilometre, pas a pas, dia a dia.

Records, Ignasi