Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dimecres, 9 d’abril de 2008

Del cul de Nova Zelanda, amunt!!! per l'oest.


Des de la sortida de Bluff, el cul de l’illa sud, que el temps neozelandes m’esta ensenyant les dents, per a mi que després d’haver fet un estiu tant bo ara a la tardor em vol mostrar la seva autèntica cara. Entra pluja i vent em fa patir de valent, sort he tingut que de moment la ruta és relativament fàcil, plana, ja que no em veig amb aquests vents frontals pujant un port de primera, tot i que si és troba el cas que hi farem, pit i collons.
Els dies de vent són molt aburrits, no pedalo gens comode, em fatiga de tal manera que tota excusa és bona per a parar un moment, que si un troç de xocolata, ara set, ara gana, ara em posso la jaqueta ara m’he la trec, ara veig un cobert a raser, ara una foto o ara em paro per a que si. Aquests dies la moral és baixa i amb ella em fa sentir fatigat. Sobre la bici no hi ha possició valida per comvatre el vent, ni més estirat, ni més dret, ni de costat ni de cap per vall, res per poder pedalar una mica més depressa, amb penes i treballs puc passar dels 7 o 8 km/h, i veure com els km passen tant a poc a poc desmoralitza de mala manera. A més que tinc la sensació que el vent juga amb mi, cuant aflaca una mica i baixo un parell de pinyons sembla ben bé que em senti, i llavors encara torna amb més força que abans, és increible al final acabo parlant amb el vent i picant-lo, (que només saps fer aixó!!! encara no m’has tombat, marica!!!) Peró ell sempre guanya per més que a quarts de sis de la tarda pari de ventar i jo continu-hi una hora o dues més a mi ja m’ha acabat la pila fa estona i aquestes últimes hores pedalo divagant per arribar a lloc. Inclús hem sembla disfrutar menys del paisatge, tot i que aquesta zona és màgnifica, estic de tornada als alps del sud, ara els reseguiré de sud a nord, primer per el costat est i després per l’oest, aquests no tenen desperdici. Tot i que el numero de sandflys va en augment com més aprop estic dels frondosos boscus, aquests fan que cada parada sigui un suplici de matar mosquitets, que es fiquen per a tot arreu, en certa forma almenys cuant fa vent no n’hi ha, tot i que no ser pas que preferixo més si el vent o els sandflys, res que estava molt ben acostumat i ara m’ho haure de currar una mica més.