Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

diumenge, 27 de desembre del 2009

Damasc, ultima parada


Mai avanç 100 km havien estat tant durs, del Monastí de Mar Musal a Damasc el vent ens va fer veure la duresa de la bici a marxes forçades, per després pedalar 25 km per una espècie de autopista amb un trànsit boig. Però poder això no va ser el més dur, ja que el cap es negava a ell mateix que aquesta ciutat era el final de trajecte, però si Damasc ha sigut final de trajecte.

Tot i això la meva estada no va se gens desaprofitada, la ciutat es possiblement una de les mes maques i apassionants que he vist mai, hi ha molta vida als carrers i un munt d’història apilada a cada cantonada. No fa falta anar al museu per adonar-te d’això, ni ha prou en fer una volta per la ciutat vella i els seus mercats per sentir que aquest llocs no ets el primer que hi passa. El noi turc em va dir que el conte de les 1000 i una nits estava ambientat en Damasc i de tal com ell havia lleguit el llibre a la realitat hi havia només la diferencia del temps que ha passat entre mig, ja que les coses continuen essent les mateixes. Vida i mes vida, botigues, mercats, gent amunt i avall, converses, negociacions, art visual i imatges que queden marcades per sempre mes a la retina de l’ull.

I em passejava tot preguntant-me quant de temps ha de passar per tornar a veure coses com aquestes.......

dilluns, 21 de desembre del 2009

Tot baixant cap a Damasc...


Costa saber per on comencar, tipic esmorzar a Siria.

Krak de Chavaliers

Mar Musal, de bon mati

Ja sóc a la capital de Sira, Damasc, Damascus o Ash-sham, quedeu-vos amb el nom que més us agradi. Aixó vol dir que han passat moltes coses entre mig.


A Hama vaig coneixer un noi Turc, l’Evrim que també viatge amb bici, i des d’allà que em fet camí junts. De Hama, vam anar cap a les muntanyes de la costa tot passant per Misyaf, un poble petit i amb un gran castell al mig, allà vaig començar a veure les avantatges de viatjar amb un Turc. Els Siris estimen al turcs, els veuen com a germans de sang, més que res per motius religiosos que per cap alte cosa, tot i que l’Evrim es més ateu que res més, el fet es que arrives a un lloc, menjes i et conivden. Després vas a un altre lloc demanes un lloc per menjar i als 5 minuts estas a casa del que has demanat on hi ha una parada de Falafel tot menjant el tipíc esmorzar Siri. Després un bon dia no trobes hotel per dormir i tot demanant acabes a casa d’una familia a l’havitació “salam” només per homes, amb la taula plena de teca i uns matalassos on passar la nit! El cas es que jo hi pinto poc, les converses van mes destinades a ell que no pas a mi, però com ell jo disfruto de la hospitalitat en grans dosis.

Aquesta part de Siria, el nord-oest m’ha agradat molt, es agradable de pedalar, ja tant per paisatge com per la seva gent, que estant molt més oberts de mentalitat que no pas a l’interior, i tot aixo es degut a l’activitat portuaria de la zona, que desde fa anys i panys que veuen a passar gent de tots colors i religions.

Però va tocar deixar aquesta zona, just després de visitar el castell medieval “Krak de Chavaliers”, que possiblement sigui un dels castells millors conservats a nivell mundial, realmanet va valdre la pena de veure i de passar la nit acampats als seus peus, tot tenint una vista increible de les muntanyes del Liban, que al nord arriben a més dels 3000 m.


Tot baixant cap a Damasc, vam fer parada al Monastí Cristià de “Mar Musal”, un monastí perdut en el temps i entre el dessert i les muntanyes, la seva ubicació es realment espectacular i desde d’alt, les vistes no tenen cap desperdici.


Els que em coneixeu segur que us pregunteu que collons i fa l’ignasi en un monastí Cristià en un país Arab-Musulmà? Dons en primera instancia per el morbo de veure que passa en un lloc com aquest i en segona instancia perque les portes estan obertes a tothom indiferentment de la crencia religiosa, color de pell o el que sigui, i si li sumes que tens llit i 3 apats al dia a canvi de rentar plats i tallar cuatre tomaquets, feina que t’ocupa 1 hora al dia a molt estirar, dons ja ho teniu, un lloc perfecte per estar-hi un parell de dies o anys...


4 coses sobre el Monastí:


Després de 17km per una carretera secundaria amb la sensació de no anar a en lloc si arriba, i només el veus un cop hi ets als peus, si vas amb bici la pots deixar a la botiga que hi ha a baix. Sobretot per a ser respectuós dir “marhava” que es hola amb arab sense tenir cap relació amb cap religió, es millor guardar el “salam alecum” per els musulmans, després de deixar les bicis en un lloc segur, un garatge tancat amb pany i clau, toca pujar unes cuantes escales, no en ser el numero, però em van fer bufar força. Un cop a d’alt entres per una petita porta, molt petita a l’antic monastí, ja que n’estant construint un de nou. Saludes i dius, mira que em voldria quedar aquí per uns dies, al poc t’ensenyen l’habitació i et donen llençols nets. I et recomanen que llegueixis uns fulls penjats en una paret que parlen del funcionament.


El full diu així:


8:00 Primera misa, en arab, l’assistencia no es obligada, els qui no en vulguin venir que vagin a fer un vol per la muntanya o ajudin a preparar l’esmrzar.

9:15 Esmorzar

2:15 Dinar

7:00 Hora de meditació a l’esglesia, voluntari

8:00 Segona misa, en arab, voluntari els que no i participin poden ajudar a la preparació del sopar.

9:15 Sopar


No fumar en les habitacions i les els espais comuns.


Sigueu respectuosos amb la vestimenta ( acompanyat de un dibuix amb com has d’anar i com no)

Guardeu silenci.


I acabava tot dient, el monastí no es fa carrec dels objectes perduts, tingueu les vostres pertinencies controlades en tot moment.


I vam passar dos dies, un dia em va tocar rentar plats, i l’altre preparar el dinar, les dues coses m’he les van demanar si les volia fer amb molta educació, o sigui que vaig tenir molt de temps per a no fer RES a tort i dret!

Tot i ser un monastí Cristià te algun costum molt arab, com que a la esglesia no si pot entrar calçat, al igual que la zona on es serveixen els apats, es menja a terra en lloc de una taula i als lavabos i ha una manega per fregar-se el cul, també paper però es millor de portar’sel.


Amb lo cual la seguent pregunta es, com es sostenible una cosa així? Dons perque els fransesos i fiquen pasta i molta! No ser quina organitació catolica fransesa s’hen fa carrec i ajuda al seu desenvolupament i expanció. I el curiós del cas es que hi viuen 6 monjos, una monja i el Pare Pablo, després hi han unes 6 o 7 persones que hi fan estades llargues, de 3 o 4 mesos, els 8 o 9 treballadors musulmans que estan construint el nou temple i per ultim els viatjers com jo, que a l’estiu poden arribar al increible numero de 150 persones. Tot i que ara deuen ser 5 o 6 a molt estirar, amb aixó cada dia arriba i marxa gent de totes nacionalitats i creencies varies.

I ara altre cop a la gran ciutat, tot perguntan-me quin es el seguent pas a seguir...


diumenge, 13 de desembre del 2009

De Tartus estant...


Palmira, antiga ciutat romana
Boira matinal al dessert SiriEl mercat d'Homs


Dues nits a l'oàsis de Palmira han sigut suficients per a recuperar el cos i la ment. Palmira està al centre de Siria, al vell mig del no res, però en aquesta ciutat si pot trobar més o menys de tot. Palmira va ser ciutat Romana per molt i molts anys, abans no va caure en mans dels arabs altre cop. Les restes de la gran ciutat Romana són les mes grans que he vist a Siria, 6km quadrats. On gràcies a la seva restauració parcial es poden veure temples, teatres i antics carrers amb columnes a banda i banda. Tot plegat està governat per un castell Arab que hi ha en un turó pròxim tot vigilant la ciutat desde les altures.

Per sortir de Palmira direcció est fins a la plana del riu Orontes em van fer falta dos dies de dessert tot acampant al mig del no res. El riu Orontes rega una bona part de l'est de Siria, altre cop hi han cultius i molts nuclis habitats, amb lo que els km han sigut més aburrits i transitats, però no la vida que hi ha a les ciutats. La gent en aquesta part de Siria es molt més amable que als altres llocs on he estat fins ara, de fet no m'he hagut de discutir per el preu de res, de bones a primeres m'han dit el preu real i aixó es una gran cosa que diu molt a favor seu.

He passat per ciutats com Homs i Hama, que no en parlen gaire les guies turistiques perque no hi han grans coses per visitar, però del que no parla les guies es de la vida d'aquets llocs, dels mercats, els carrers de compres i els seus parcs. Han sigut dos ciutats molt agradables de passejar i deixar passar l'estona.

Ara vaig cap a la costa, a la ciutat de Tartús per veure un castell medieval que està en perfecte estat de conservació i després cap a Damascus, la capital, però abans faré parada en un Monastí Catòlic on hi pots estar lliurement, et donen menjar i lloc per dormir a canvi de fer tasques per la comunitat. Crec que m'anirà molt i molt bé uns dos o tres dies de celibat i descans, ja que em sento una mica fatigat, ja dels meus dies a Turquia com dels dies de dessert.

Amb lo que estaré a les mans del Deu i no a les mans de les comunicacions, un cop a Damascus, tornaré al món del Mr. Interent i les seves pervercions.

A continuació uns bons motius lluny dels tòpics per visitar Siria, motius gastronòmics, la cuina a Siria es variada i de bona qualitat, al carrer es fàcil de menjar per res, un Swarma, o kebab de pollastre val 60 centims d’euro, i són molts millors que a Turquia, hi possen humus o yugurt per condimentar. Després hi han els Falafels, cigrons i altres verdures fregides i possades amb verdures en un format de kebab, més grans que els Swarmes i només 20 centims d’euro. Siria al contrari de Turquia disposa de molts tipus d’Humus, tots d'alta qualitat i a molt bon preu, 30 centims per 400 grams. També hi han els dolços, mes lleugers que els turcs i molt variats, amb base de festuc en molts d’ells, tot i que el coco i els datils són molt comuns, un kg, val 2 euros aproximadament. I per últim hi han els sucs de fruita, fan uns coctels molt bons, tots de fruites expremudes a la liquadora, platans, taronges, mandarines, poma, magrana, llima i tot el que es de l’epoca, després i possen una crema tipus yugurt que fan que siguin un esmorzà complet i nutritiu, per 70 centims d’euro, tot i que els preus vairen força del lloc i dels ingredients.

M’ha agafat gana, vaig a sopar, un kebab de patates fregides i un suc, i no em penso gastar més d’un euro!!!

dimarts, 8 de desembre del 2009

Més des de Síria estant






(No, no estic boig, ni sóc rar ni res de tot el que us podeu imaginar!!! Em sento incomprés pels Siris...)

Al deixar la gran ciutat d'Alepo m'he endinsat en la Siria més profunda, una part del país que veu a passar els turistes en busos o taxis privats. Amb lo que jo no hi pintava res de res. Per la religió musulmana i pel que vist en els Arabs encara amb més força, la incomprenció de les coses els porta a dues respostes. 1ª: Interessar-se per la persona, d'on és, què fa Sol i amb bici, si necessita res, si vol que el portin, si vol te o té gana, aquesta es la part més maca i per sort la més freqüent (Cal entendre que per les families musulmanes la familia és molt important i és una cosa que s'ha de mantenir unida SEMPRE), Cosa que explica però no justifica la resposta 2ª: que es que al veure un turista, petitonet i amb bici tot sol, els hi entrin unes ganes de riure, de fer gestos de "estàs boig", grans exclamacions articulant crits monosíl·labs que no puc entendre, i el pitjor de tot son els nens (12-13 anys), que no tenen cap mania a sortir al pas demanant diners i tibant tot el que penja de la bici, el resultat de tot plegat és que es van quedar amb una bossa de basura acumulada dels dos últims dies i que em penjava de les alforges. Tot i això em sento còmode a Siria, tot i que ara aniré cap a l'oest on estan més acostumats al turistes i aquests coses (m'han assegurat que això allà no passa). Fins i tot m'han dit que aquest comportament és degut a que es pensen que els turistes sóm (tots) Americans i com que els hi tenen molta mania... ja bé perque són Kurds o Irakians o hi tenen familia, i actuen així. En tot cas amb la Nora no hi ha qui ens pari!!! i al mateix temps que hem esquivat nens, em passat de llarg dels crits sense ni girar el cap, també em compartit tes amb Beduins i alguna que altre broma amb els nens més educats, que son els que portaven els ramats a les minses pastures del desert, i no els que estaven als pobles. En fí.

Els últims 4 dies han passat prop del riu Eufrates en primera instància, visitant restes de castells i fortaleses d'anys memorials, després em vaig endisnsar al desert de Siria, fent nit sota les estrelles i amb la "sort" de que m'ha plogut cada nit una mica, res comparat a Turquia, però aquesta aigua aquí fa molta falta, mica en mica les pastures van agafant color i les ovelles deixen de mastegar rocs per donar pas a la herba tendre entre les seves dents.
Els dies de dessert han sigut molt i molt durs, no per calor durant el dia ni fred durant la nit, sinó per el vent que s'ha possat en contra meva i l'he tingut de cara en 360km. Fent dels dies dures i llargues jornades de bicicleta, i més tenint en compte que carregava molt més menjar del normal i uns 12 litres d'aigua extra, amb lo que la bici més que flotar semblava estar enganxada al terra com un xiclet que no vol desenganxar-se de la sabata. Però al final ha arribat la recompensa, vent de cua per 60km i això si, durant tot el trajecte, bons paisatges, pobles polsegosos i nomades (aqui Beduins) que viuen del dessert. Per a mi, com sempre, els llocs aïllats i de bons paissatges fa que les sensacions dalt la bici siguin d'allò més agradables, còmodes i tranquiles.


I ara estic a Palmira, al centre de Siria, on si troben les restes Romanes d'una antiga gran ciutat i una dutxa d'aigua tevia i un llit tou on descansar les cames després de la pallissa que els hi he dedicat les últimes 4 jornades.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Siria, Alepo


Resulta que un bon dia dius, m’hen vaig a Siria i resulta que no hi penses més, de cop et trobes que la bici t’hi ha portat i que no tens ni la més minima idea de que hi ha, que s’ha de veure,... etc etc. Suposo que és el preu a pagar quant t’informes poc dels llocs i gairebé no fas servir guies de viatge.

Creuar a Siria desde Turquia va ser feina fàcil, més que res perque anava amb bici i no vaig haver de fer una cua de 5 km com tots els cotxes i camions que hi havia parats a la coneta de la carretera. Els turcs en prou feines es van molestar a possar-me el seguell, aixó si ells amb la seva gran aduana de país ric, era un edificí molt obstentós. Els Siris encanvi són mes pobres i per tant no s’estan de tonteries, lo just i Welcome to Siria.
El fet de que aquests últims 4 dies haguin sigut festivitat musulmana, va fer que la situació fos força caòtica, donava la sensació de descontrol total, ja que a diferencia d’altres païssos aquí només em van demanar el passaport un cop després de possar.me el seguell, no com a la Xina que van ser uns 7 o 8, en tot cas millor per a mi, ja que es el terçer cop que em demanen si sóc d’Uzbekistan, perque obren el passaport per la pàguina contraria, que es on i tinc el visat.

En tot cas el canvi de país va ser radical, del tot al res, ja que literalment al entrar a Siria entres al dessert, passat una petita serrelada de muntayes que separen els dos païssos, t’adones que realment has entrat en un altre lloc molt difernet al que estaves fins ara. Després hi ha la gent, cares més fosques, bigotetes, xilabes i mocadors “palestins” al cap, i coll. La gent aquí son molt diferents als turcs, possiblement sigui un país més amable, i respectuós amb els turistes, poc o molt parlen anglés i en els 60 km que vaig fer fins a la ciutat d’Alepo vaig sentir infinitat de cops Welcome!!

Però la societat funciona diferent, son veritables comerciants i s’ha d’anar molt al lloro a l’hora de comprar res, ja que el “regateig” es una practica extesa a tots els nivells, amb lo cual els turistes els primers dies llepem de valent, peró ara després de 4 dies ja no tant.

Alepo dins de Siria competeix amb Damascus per veure quina es la ciutat més antiga del món que mai ha estat deshabitada, tot i que hi han altres llocs a la India, Iran, Irak, ... que fan gala del mateix, amb lo cual, deixem que són molt i molt velles.
Alepo, es una ciutat força gran, no ser els habitants que te peró amb bici vaig tardar una bona estona fins que no vaig ser al centre, on hi han els hotels. Amb lo cual hi ha molta cosa per veure. Al centre hi ha un antic fort molt impressionat, des d’on hi han unes vistes increibles de la ciutat. D’aquí cap al nord hi ha la part cristiana, amb 7 o 8 esglesies catòliques de força envergadura. Cap al sud-est hi ha la ciutat vella, amb un entramat de carrers i carrerons que saps per on entres peró mai per on sortirás, avui m’hi he perdut una bona estona per aquesta zona que es patrimoni de la humanitat hi ha estat força divertit, ja que he passat una bona estona jugant a futbol amb uns nens al carrer. I després hi ha el Suok, o gran Bazar, que no te res a veure amb el d’Istambúl, si be hi ha una petita part turistica la resta es un mercat cobert local, on s’hi pot trobar de tot i més, desde uns calçotets a pneumàtics de camió tot passant per el carrer de les especies, tot ell tant aromàtic.
Nobstan aixó no le disfrutat molt ja que com deia son festes hi han un 50% dels comenrços tancats per aquestes dates i milers de Turcs que venen a comprar te i sucre. De fet avui que es el meu últim dia aquí serà el primer que el podre veure en plena marxa i sense Turcs. Però per el que diu molta gent també es interessant de veure la ciutat quant tot esta mig tancat ja que pots apreciar més l’arquitectura i les seves mesquites, cases antigues,... ja que en un dia normal només fas que esquivar i apartar gent del teu pas, sobretot al Bazar i els carrers propers.

I demà torna a tocar bici, com no, tot seguint el mític riu Euphrates cap a l’oest, cap a la frontera d’Irak, on 150km abans d’arribar-hi anar cap al sud fins a l’antiga ciutat de Palmira, on hi han unes restes Romanes més ben conservades del món. I d’allà ja veurem, poder aniré a buscar la fresca de les muntanyes Libaneses o poder seguiré desert avall cap a Jordania, ves a saber.

Per cert, trobar interent aquí no és fàcil, amb lo que no tinc mass idea de si podré actualitzar el blog amb freqüencia o no, al igual que contestar mails. Peró a la que en trobi ja ho aprofitaré.