Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Uzbekistan, segona i final






Uzbekistan és un país que em quedarà a la memòria amb un record molt especial. Aquestes terres han vist arribar i marxar gent desde fa mil•lennis, i nosaltres hem tingut la mateixa sort. Al mateix temps que hem pogut disfrutar de joies com Samarakanda i Bukara i de petites perles com els mercats d’Ulgut o Chorsu entre altres.

A Uzbekistan hem despedit a la Cristina, la cosineta que ens ha acompanyat desde la llunyana Xina fins aquí, i que després de gairebé 3000 km ha penjat el mallot ciclista per tornar a casa, ha sigut agradable de viatjar amb família, crec que tots en tindrem un record molt especial.
Aquí també em retrobat i despedit altre cop a en Ryohei, l’amic japonès que ha tingut més sort amb els visats que nosaltres, ara ja està camí de Kazakhstan per creuar el mar de Caspí amb vaixell. Li desitgem el millor vent possible per la seva ruta.
I la sorpresa mes agradable ha sigut la de rebre la visita dels pares, durant una setmana hem penjat les bicis i ens em dedicat a voltar per ciutats carregades d’història i mercats de vida efervescent. Feia gairebé dos anys que no els veia, i tot plegat ha sigut com un petit somni, trobar-nos justament aquí, en un país que pocs saben ubicar al mapa mundi i passejar per llocs tant interessants, crec que la cara de perplexitat de la mare al mercat d’Ulgut rodejada d’una bona colla de venedors no la oblidaré mai.
I en mig de tantes anades i vingudes hem conegut a una parella de catalans, en Jaume i la Hel•lena. Amb els cuals ens hem creuat a una pila de llocs i amb els que hem compartit bones estones i apassionades partides de daus.

Uzbekistan es un país amb molta riquesa, són els 4 productors d’or a nivell mundial, els segons productors de cotó i estan dins els 10 primers en producció de gas i petroli. Sentint aixó es fàcil d’imaginar una societat rica i prospera. Però aquesta no es la realitat, en aquestes terres com en moltes de les que havien sigut la antiga Unió Soviètica el que regne es la corrupció, amb lo que la classe mitja sembla que no existeix, de anar amb un cotxe de 15 milions a anar amb una versió russa del seat124. Cuant tens la oportunitat de parlar amb algú es fa pelés que la vida aquí no es fàcil i no es rar de sentir “Uzbekistan NO FUTURE”.
Costa de creure però la realitat es aquesta...


Hi ha dos dies vista de volar a Turquia, ja que res de visats per Iran i/o Turkmenistan, estem preparant les alforges, omplin-les de records i bons moments per portar tot el que fa falta per la següent etapa en aquest llarg viatge.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Uzbekistan 100% Coto



Uzbekistan, terra de preguntes...

El passat dia 23 de setembre vam entrar per l’extrem est d’aquestes terres, tot pedalant a través de la vall de Fergana. El canvi d’unes terres a les altres ha sigut molt gran, el paisatge ha passat de ser muntanyós i verd a ser pla i ressec, on el cultiu predominant son les plantacions de cotó amb el seu bullici de gent que ara si congrega, ja que és l’època de recol•lecció. Fergana es la vall-plana més habitada de tot Uzbekistan, on a banda i banda del riu Naryn si concentren pobles, petites ciutats i força industria. Industria que amb la seva pol•lució no et deixa veure els grans Pamirs que queden a la part sud de la vall. Per tant els km fins a la capital de Tashkent han sigut força avorrits de paisatge però molt distrets per la gent que hi hem trobat, gent molt i molt curiosa, força agradable i molt hospitalària, fins al punt que hem hagut de buscar racons on reposar lluny de mirades que només volen saber coses de nosaltres.

I ara a Tashkent amb la sensació de que es impossible de sortir d’aquest país, la carta d’invitació per entrar a Iran s’ha perdut no ser a on i no arriba, de tant anar a l’ambaixada el cònsol ja ens coneix i tot. Amb tot els dies han passat i ara no hi ha temps material per demanar visats com: (opció 1)Kazakhstan, Azerbaijan i Geòrgia per entrar a Turquia després de creuar el mar de Caspí amb un ferry que surt cuant està ple. (opció 2) Turkmenistan i Iran, que és la ruta més lògica i fàcil a priori, però Iran es un òs i Turkmenistan un altre. Amb el que encara queden dos opcions més... (opció 3) volar a Turquia i entrar a Iran desde allà o (opció 4) quedar-nos a viure a Uzbekistan tot esperant que arribi un visat de sortida...

I amb tants mals de cap i que el temps passa encara ens quedarem sense veure el que hem vingut a veure realment que son les mesquites i madrasses de les antigues ciutats, aquelles que fa anys i panys que son aquí des d’abans que s’inventessin les fronteres i els visats, de segur que Marco Polo no tenia tants mals de cap.

Seguim amb salut i ara amb poc aire a les rodes.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Per sempre en el record


En Mai ja tenia pels blancs a la barva, en Mai s’ens va fer gran sense ni tant sols parar-hi atenció. Recordo com si fos ahir el dia que l’Issis el va portar dins una caixa de sabates de la cual no n’ocupava ni una quarta part. Però el temps ha passat, el vetereinari diu que ha viscut 90 anys de la vida dels gossos, i en tot aquest temps no s’ha cansat de moure la cua i acompanyar-nos a tot arreu...

Cuant penso en l’arribada a casa en bici hi ha una imatge lligada a ella, que es la d’en Mai sortin a tota pastilla entre les cortines de garatge bordant al desconegut, per després comensar a moure la cua i saltar-me a sobre al reconeixer la meva olor, però aixó ja no passara, i jo no el culpo que no m’hagui esperat per aquest dia, ja que ell sempre hi ha sigut esperant a casa.

Molts “mimus” allà on siguis, et trobarem a faltar Maibo.

Kirgistan



En un obrir i tancar d’ulls ja han passat 24 dies tot pedalant per Kirgistan i ara ja estem al segon dels “Stans”, Uzbekistan.

Podria explicat mil coses d'un país com aquest, del cual s’hen saben tant poques coses, per comencár ja es difícil de ubicar-lo sobre el mapa a no ser que siguis un fanàtic de la geografía. Poder per aquest motiu ha fet de que m’hagui sorpres tant agradablement,...
Kirgistan es un país en mig de mil muntanyes, muntanyes de més de 7000 m a la serralada del Pamir i que en les altres passen dels 5000m amb facilitat. Valls, rius, pastures, o sigui tot el que un paisatge alpí pot oferir en grans dossis, aixó es el que tenen aquestes terres. A més d’una gent agradable que tot i no parlar rus o anglés ha sigut força fàcil la comunicació, aquí el llenguatge de signes funciona de meravella.
En aquestes terres em disfrutat de pujades increibles, amb grans desnivells a salvar, pujades que ens han fet veure 3 en un burro i paisatges de conte de fades. També ens ha regalat acampades a llocs on tot viatger ha somiat alguna que altre vegada. Es com que abans de entar-hi tot eren dubtes i preguntes que al entrar-hi s’han respós ràpid i fàcilment, poder aquesta seria la paraula, Fàcil, perquè mouret per aquestes terres ha sigut fàcil i agradable, o sigui que marxem amb nostàlgia i amb ganes de tornar una altre vegada per acabar de veure tots els racons d’aquest petit país perdut a Centre Asia en mig de grans muntanyes.
També cal dir que ha sigut exigent en el sentit físic, duresa de la ruta i les seves carreteres, duresa de clima, canviant més haviat triant a fred, neu i pluja una constant cuant estavem prop dels 3000 m, fita que hem hagut de superar en 5 colls en els 24 dies.

Però ara ens queda per davant el mític Uzbekistan, amb ciutats com Samarakanda, Buhkara o Khiva, situades en mig de planes dessertiques sota sol de justícia tot i ser a finals de setembre.

Seguim amb salut i aire a les rodes,...