Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dissabte, 28 de novembre del 2009

Capadocia, Petter's Pan i el Mediterrani



Desde lluny, ja es podia ensumar en l'aire que la cosa prometia, i molt. La Capadocia agafa una extenció de tereny molt més gran del que jo m'havia arribar a imaginar, i si es volen explorar tot els seus racons, ens podriem estar aquí una setmana tranquilament, anant fent caminades per les seves valls entre dibuixades i esculpides per milers d'anys de veure passar l'aigua i vent.
Realment es un lloc increïble, on sense tu voler-ho l'imaginació vola i vola molt lluny al veure les valls amb les seves formes i colors. Hi ha més que he tingut la sort, de poder-hi passejar i pedalar en una época de l'any on no hi havia turisme. Però el que més m'impressiona de la Capadocia, es la vida, la que encara hi ha i la que fa milers d'anys que s'hi ha creat. Gran part de les seves roques sorrenques i muntanyes estan excavades, a gran altura es veuen finestres i portes i repises per guardar alguna cosa, també hi ha esglesies, coberts, en definitiva, pobles sencers. Que han viscut allà desde fa més de 2000 anys, i ara encara si fa vida, si cultiva raïm hi ha molts arbres fruiteres, a les petites coves, si bé ja no estan habitades al 100% encara es fan servir com a magatzem de cereals o eines varies de camp. Crec que aquesta area es un dels millors motius per a visitar Turquia, ja que aquest lloc es únic!


Arribar aquí no va ser fàcil, pujades i mes pujades, per després tenir un parell de dies de plà. El que no m'havia imaginat es que per sortir d'un lloc que està a 1300m d'altura i anant direcció al mar Mediterrani (nivell zero), em costaria tant. Altre cop valls i pujades fins a 1900m d'altura, fred i per la meva sort, llocs molt interessants. Valls profundes, deixades de la mà de Deu, on encara si viu com fa anys i panys endarrera. La gent que li he dit que vaig passar per allà, encara no s'ho creuen, ja que no hi passa ningú. Però el meu afany de buscar rutes secundaries mi va portar, aquest camí em va dur fins a Mansurlu, una zona on si en Petter Pan viu, segur que és allà, ja que tota la vall estava governada per nens, els més grans de 14 o 15 anys, ells van ser els que em van indicar el camí, els que em van donar aigua i anims per la pujada. Realment va ser una cosa molt inversemblant, ja que l'escola estava abandonada, sense cap signe de bandalisme, els pupitres al seu lloc, lletres a la pisarra i els llibres a les estanteries, tot covert per una capa de pols d'anys de no fer-se servir. I es que aquí els nens treballaven, portaven els ramats a les muntanyes, ramats de vaques, cabres i xais, netejaven fora i dins les cases, carregaven garafes d'aigua del riu a la seva llar i tot i la dura feina que feien encara tenien una estona per sortir a saludar al turista amb bici que passava per aquelles contrades. I en molts km cap adult, no ser si es que no els vaig veure o que estaven molt amagats, o poder no n'hi havia.
Després de tantes valls pujades i baixades, va arribar la baixada, després de 4 durs dies de bici, vaig veure el Mar Mediterrani, i vaig possar el peus i em va semblar estar a casa per uns momentes. Em vaig permetre una dutxa al bosc, ja que aquests dies d'hotels cap ni un. I per fí l'esperada Antakya, una zona que fa frontera amb Siria, i que fa anys endarrera en formava part, aquí no es parla massa turc, els cartells son en Arab i les veus del carrer també. Es un lloc extrany, però força agradable, ja que es una barreja de cultures, llengües i gent que van amunt i avall.
I demà Siria!! només 50km em separen de la frontera, intentaré llevar-me d'hora i fer tot el trajecte fins a Alep, uns 110km i així entrar amb bon peu a Siria, ja que Alep es possiblement una de les ciutats més maques de tot l'Orient mitjà, ja us ho explicaré.

dijous, 26 de novembre del 2009

I ja en van dossss.....


I tal dia com avui fa dos anys que vaig sortir de casa, ara puc respondre a la pregunta d’en Ramon a mitjes, o sigui que al pastís, ja te dues espelmes...

Dos anys, 24.600km amb bici per 16 països diferents. I tal dia com avui em donc compte de que ja fa molt de temps que m’he acostumat a viure amb el que duc a sobre, que es d’una manera molt simple, per la pasta no hi ha formatge rallat i tampoc unes olives per a l’amanida. Es menja el que es té, el que hi ha als mercats o el que es pensa a comprar (que sol esser el mes freqüent). Es dorm on es pot, intentant aixó si, de no pagar o pagar com menys millor. La resta es voltar i viure la vida, impregnar-se de la gent i les seves costums, les olors, els colors i els paisatges. Amb la simplesa de les formes i tota la complexitat de la ment humana ...

Dons aixo, que tal dia com avui cel·lebro el segon aniversari.

Merci per seguirme acompanyant des del primer dia!

Seguim amb salut i aire a les rodes.

Nora i Ignasi

dissabte, 21 de novembre del 2009

L'Anatolia




Anatolia, les primeres terres turques que m’han vist rodar amb solitari. L’Anatolia es una gran zona de Turquia, que avarca tot el centre físic del territori. Desde Sinop fins a la Capadocia on sóc ara hi han hagut dues zones força diferents geogràficament parlant, ja que endinsar-se en aquetes terres ha sigut com fer un viatge en el temps dins la pròpia Turquia, com uns 40 o 50 anys en el passat.
Tot el que he vist o passat han estat zones molt rurals, gens turistiques i de gent molt maca, que tot i no parlar la mateixa llengüa s’han creat situacions molt divertides, de llarges converses sense entendre massa res, peró aixó si tots dos amb la rialla a la cara. També he frecuantat els Çay Salonu, (bars de només te) on sempre que he entrat en un per entrar en calor, mai m’han deixat pagar-ne cap.
La primera part fins a Bogazkale he sigut força dura i passada per aigua, valls, muntanyes i zona de boscos han sigut la tònica dels primers dies de bici. En aquesta zona també s’hi troben les restes més importants de la civilització Hittiler, de gairabé 4000 anys d’antiguitat i en les seves restes si troben imatges molt egípcies, diuen que aquesta civilitazció va ser la primera en fer un tractat de pau, entre ells i el rei Egipcí Ramses II. Ells creien en un món en pau com la unica manera possible de viure i subsistir, sort que no han arribat als nostres dies, on es mata per petroli i .... paro ja que m’emprenyo!
La segona part desde Bogazkale fins a Kalaba, no he estat passada per aigua però si per un fred sever, possiblement he passat la nit més freda en tot el viatge, quant ara fa un parell de nits a les 7 del matí el termometre de DINS la tenda marcava menys dos graus, la condensació s’havia glaçat tant per dins com per fora de la tenda i els bidons de la bici també. Peró el sol va sortir i va fer que el dia fos molt agradable i maco, fred també.
Aquesta segona part el paisatge ha canviat, ara vaig per sobre un altiplà propiament dit, on les pujades son suaus al igual que les baixades i on les vistes son amplies, tant fins on t’allarga la vista, tot plegat molt agradable, plàcid i tranquil. Ja no hi han arbres i tot està resec per el fred, ja que estic rodant entre 800 i 1400 m d’altura. Pero ara que ja sóc força al sud de Turquia els dies s’estant fent una mica més llargs i semba que ja oloro l’aire càlid del mediterrani.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Per vosaltres!!


Sis mesos després de trobar-nos a Mongòlia ha arribat l’hora de separar-nos. Jo vaig cap al sud, tot creuant Turquia de Nord a Sud fins arribar a la càlida Siria. Ells en canvi han triat el camí llarg, un que els durà fins els peus del Mont Hararat (no ser com s’escriu) i d’allà si han tingut la sort que els hi fa falta, i després de molt lluitar-hi aniran a Iran, el famós Iran, país que per el nom no fa garire gràcia, però que es la nineta dels ulls de tota la comunitat ciclista internacional, tothom parala tant i tant be de la seva gent que només fan que venir ganes de possar-hi les dues rodes, a més que com a cultura i tradicions ha de ser un lloc molt interessant. Esperem que ens ensenyin les fotos a la tornada.
Com deia Sis mesos junts, collons quant de temps que hem passat i quina infinitat d’històries i petites aventures que hem viscut junts, desde les estades a les estepes Mongòles, passant per a la màgica Xina, per després creuar el muntanyós Kirgistan i les mítiques ciutats d’Uzbekistan, per ara fer la dura costa del Mar Negre de Turquia, creieu-me del cert quant us dic que n’hem passat de tots colors i per a tots els gustos.
Amb tot ens hem separat i sento un vuit a dins, ja que sempre es agradable d’anar acompanyat i més anant tant ben acompanyat, mai m’hagués pensat que viatjar amb familia fos tant agradable, realment sents que sempre hi ha algú que mira per a tu les 24 hores del dia, i aixó dona tranquilitat ja que saps que sempre estaran allà per a donar un cop de mà.
Crec que no m’ho pensaré gaire la proxima vegada que hi hagui l’oportunitat de viatjar junts, si m’hi volen esclar.
Des d’aquí moltes gràcies per haver decidit venir a Mongòlia i no a un altre lloc món, gràcies per compartir aquest temps i en definitiva gràcies per ...... TOT!!!!

Molta sort i vent de cua en la vostre llarga aventura !!! en veiem a casa o ves a saber a on, poder a ........


Ei que s'han fet un blog, i està molt bé!!!! www.annacesc.blogspot.com

dimecres, 11 de novembre del 2009

Karadeniz





Sortim d’Istambul, amb la mirada posada a la costa del Karadeniz, els primers 10 dies van transcórrer amb pluja, vent del nord i una humitat que calava fins al moll de l’os, després ha vingut el solet, el vent càlid del sud i per fi vistes increïbles d’una tardor com les que feia temps que no vivia, fagedes i boscs de castanyes en plena efervesencia de colors i llums càlides de tarda, realment no ser si hi ha res mes relaxant que pedalar per carreteres secundaries amb olor de fulla seca i bolets. Turquia es un lloc agradable i còmode de viatjar, a cada poble hi ha una mesquita i una petita botigeta, els punts d’aigua potable es repeteixen amb gran frecüencia al llarg de cada carretera i ara be el millor, està ple de llocs per acampar, amb molta facilitat i seguretat ja que està permès per el govern, així que poc que ens veuen el pel a les pensions i hotelets.
Peró després de 16 dies a la carretera el que s’hem fa mes evident es que Turquia es molt i molt gran, després de 900km hem arribat a Sinop al mig de la costa del Karadeniz i a l’extrem nord del país. Amb lo que hem fet una part molt petita del mapa, i encara ens queda molt per a fer.

Sinop marca canvis importants, després de 6 mesos compartint carretera amb en Cesc i l’Anna aquí els nostres camins es separen, ells van cap a l’est camí d’Iran i jo vaig de nord a sud, camí de Siria, de la cual només em separen 1200km o sigui com travessar espanya de d’alt a baix perquè us feu una idea.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Istambúl, tornada a Europa...



Per contre del que molt podeu pensar, no, no estem sota de cap pont coberts per aigüa, de fet avui hem anat a sopar en un restaurant, fuguint de la rutina dels ultims dies de cuinar i dormir amb la tenda, a siguit llavors cuant hem vist per les noticies que Turquia està de potes en l’aire i mira que si que es cert que per la costa del Mar Negre fa tres dies que tenim forts vents i una mica de pluja, pero res que no es pugui aguantar, o sigi que tranquils que tot va bé i a bon ritme.

Ara 4 notes sobre Istambúl:

Per unes hores hem estat al continent Europeu, si molt aprop de casa, just al costa oest de la ciutat d’Istambúl a l’antiga Contastinoble, peró de moment només per unes hores ... ja que ara estem reseguint cap a l’est la costa del Mar Negre.

Istambúl ha sigut xocar amb la realitat, ja que es una ciutat moderna com feia temps que no veia, te totes les comoditats que us podeu imaginar, aquí es pot comprar el que vulguis i menjar plats d’arreu del món. Aixi que queden endarrera els supermercats amb lo just i necesari, els menus de 4 plats i els cotxes de fa 20 anys endarrera. Però totes les comoditats o petits luxes es paguen i és que Istambúl es una ciutat cara, molt cara amb comparació al les ciutats que he estat fins ara Àsia.

Aquesta ciutat m’ha sorprés no ser si cap a bé o cap a mal, m’explico. Si la fico dins el calaix de les grans ciutats europees es un 10, te encant, vida efervesent i un munt d’historia d’époques i religions varies, fins i tot diria que te una vida molt més humana que altres. Ara si la comparo amb ciutats asiàtiques la veig molt, pero que molt turistica i mancada de vida al carrer, vull dir vida natual, llocs on els locals i fan la seva vida, no ser es com que s’hem fa rar de veure un Bazar només per turistes i carres per aquets.

Però tot i els meus punts de vista tant qüestionables el que no puc negar es que es una ciutat rica, amb projecció mundial i molt neta, amb lo que fa d’aquesta un destí perfecte per qui vulgui anar-hi a passar una setmana, ja que si es volen veure tots els temples, mesquites i mercats es el que fa falta,...

Peró com deia nosaltres ja estem a Àsia altre cop amb ganes de veure Turquia, la part mes rural i de muntanya. Ara fem camí a l’est per la costa del Mar Negre o Karadeniz amb türc i negre perque? Dons perque hi fa un mal temps de l’òstia, peró de moment les plujes ens han respectat força tot i no sortir el sol, el vent a mitjes i la temperatura es força agradable dins del que cap, pero amics l’hivern està al caure i crec que d’aquest no m’hen escapo.

Amb salut i aire a les rodes salut desde Turquia.