Bye, Bye Mongolia

Demà deixem Mongòlia, a les 8:05 surt el nostre tren direcció Pekín, on hi arribarem al cap d’unes 30 hores aproximadament, després de creuar el dessert de Gobi a camera ràpida, veien com les imatges s’enganxen i desenganxen a la finestra, m’entres l’aire ens despentina.

Com deia deixem Mongòlia, jo amb el cos i la ment cansada, aquestes terres són molt dures, en tots els sentits. Llarges distancies, valls infinites, carreteres en mal estat, climatologia canviant... i després hi ha la gent, són durs de l’ostia, qualsevol petita cosa es pot convertir en una Odissea, ja sigui per omplir el bidó del fugonet de gasolina, demanar una direcció o anar a comprar quelcom. Mongòlia es un altre món, un que esta amagat en les seves tradicions i maneres de vida que fa anys i panys que conserven, només a Ulan Batur es veuen simbols de progrés, que xoquen moltissim amb la realitat de les estepes i els seus nomades, poder per aixó, el fet de viatjar en un país que sembla estar atrapat en el temps és el que ha fet que m’agrades tant i tant, els paisatges han fet oblidar ràpid tots els contratemps i emprenyades que hem tingut aquests dies i ens permeten continuar somiant km a km.

Mongòlia és un país per somiatruites i la casa del cel blau i nuvols de cotó fluix.

Fent camí per Mongòlia

Amb una bona dutxa les coses es veuen difernet, i el que segur ha canviat notablement es la meva imatge publica, de llastimosa a menys llastimosa, anar amb bici no afavoreix gaire, jeje

Que dir, fa molts dies que vaig actualitzar el blog per últim cop i de coses n'han passat moltes. Vam deixar el nord, lloc de neu, valls mes tancades i gent ruda de collons, cap al centre els grans llacs ens han tret l'alé, poder no tant com les pujades del nord que eren impossibles i les baixades gairabé, la linea recta entre dos llocs es una bona ruta si vas a cavall, però no amb bici. Al centre ens hem retrovat amb millors carreteres, inclús una mica d'asfalt, també hi hem trobat un altre boig, si un ciclista de Madrid que d'aquí anava cap al desert de Gobi. El centre de Mongolia està una mica més poblat, la gent es mes riallera i de mes facil fer, tot i que la comunicació es limitada o nula en molts cassos.
Després de força dies per aquestes contrades sembla que el paisatge s'ha fet perenne, ja forma part de la nostre retina, realment Mongolia es el dessert verd més gran que han vist els meus ulls, la sensació de petitesa acompanya sense treva i el cel de blaus i blancs es l'unic punt de fuga dels nostres somnis.

Recta final uns dies 6 o 7 i ja estem a Ulan Batur, amb una mica de sort amb el visat de Kirgistant i Kasakstan al passaport i amb la xina en mig de tot plegat, la cosa cada dia es posa més interesant.

We are alive!!!

En un parell o tres dies asctualitzare el blog contestare mails i bla bla bla, tambe em dutxare si puc amb aigua calenta ja que no recordo la ultima vegada que ho vaig fer, no es que sigui guarro, pero l'aigua dels rius baixa molt freda...jeje

amb salut i molt animats i cansats de l'aventura per les estepes que no tenen fi, estem a la recta final!!!! i despres cap a la ...

Explorant Mongolia

Després de 7 o poder 8 dies de estar una mica incomunicats hem tornat a la civilització, a el poble - capital de la província de kovsgol, estem a Möroon on hem pogut disfrutar de una bona dutxa d’aigua calenta a els banys públics, després de tants dies de poca higiene ja que l’aigua dels rius baixa molt i molt freda tinc la sensació de que m’he tret un bon pes (físic) de sobre.
En fi, aquesta escapada ens ha servit per a fer un bon tast a la Mongòlia més pura i dura. Camins en molt mal estat, sense cap cartell enlloc indicant una direcció o posant el nom de un poble, res de res, ... sort de anar amb un topògraf i un bon mapa i bujola, sense això i els pals de telèfon o electricitat hagués sigut molt i molt difícil de trobar el camí, ja que la gent en aquesta zona escasseja força i ni molt menys parlen una paraula d’angles i jo el Mongol encara no el tinc massa per mà que diguem. Deixant els petits problemes logístics d’orientació l’experiència ha sigut molt agradable, poder acampar a on vulguis sense preocupar-te per a res ni ningú, poder entrar en contacte encara que sigui una mica amb els locals que son molt curiosos i sempre et venen a fer una visita a la tanda abans de anar a dormir, cosa que ens te ben astorats ja que al nostre voltant no hi ha res més que muntanyes, arbres, un riu i el cel blau, no ser pas com collons s’ho fan però no passa dia de que no ens vinguin a dir Sain banuu, bon dia amb Mongol. Apareixen com miratges a l’horitzó d’alt de un cavall i en pocs minuts ja estan assentats davant nostre.
Mongòlia te una extensió de terreny tres cops més que l’estat espanyol i una població de 5 milions d’habitants, si es que hi arriben, això fa de que sigui molt més fàcil de veure cabres, cavalls, yaks i altres animals abans que persones, per tant el que tenim per davant es natura i paisatge en grans dimensions, l’horitzó Mongol sempre sembla esta molt i molt lluny i quan hi fas cap darrera n’apareix un altre i un altre, es un mai acabar. Però els paisatges són càlids tot i el fred, suaus tot i l’estat dels camins tranquils tot i el vent que bufa de 10 del matí a 9 de la nit.
I love Mongòlia, el país del cel blau i els núvols de cotó fluix.

El pròxim dia parlaré una mica de la gent, que és un mon a part.

esperant tronar a trobar internet ben haviat....