Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dilluns, 14 de setembre de 2009

Bye Bye Xina, bones Kirgistan



En els primers km tot deixant Kasgar endarrere, només feia que anar mirant de reüll al mirall de la bici, tot dient no! a la idea de fer mitja volta per passar uns dies més per aquesta meravella de ciutat. Tot i que les ganes van durar uns 60 km, el paisatge que ens esperaven per veure va fer que les ganes d’anar endarrere, canviessin de sentit per anar endavant a velocitat de papallona, per poder assaborir tots els racons per on passàvem.
Els gairebé 300km de Kasgar a la frontera amb Kirgistant van transcórrer d’una vall a l’altre amb el coll de rigor entre mig, a força altura i per un terreny sec i resec, amb les muntanyes de formes erosionades per el vent i la pluja tot quedant tenyides de colors pastels, que anaven del negre al vermell, passant per tota la gama de grocs, ocres i taronges, un veritable espectacle per la retina, amb la recompensa d’una carretera en molt bon estat, no massa calor i la tranquil•litat de poder acampar a qualsevol lloc sense haver de preocupar-te per massa res. Van ser uns dies plàcids, de disfrutar de la bici, dels paisatges i la companyia.

Però tot lo bo s’acaba per donar pas a una altre cosa que tot i ser completament diferent també va ser molt bona.

Mai abans una frontera havia portat tants canvis, en primer lloc es fa evident l’aire distés i relaxat dels Kirzics, també es fa evident que es un país molt pobre al costat de la Xina, però que la seva gent es més agradable i acollidora que en el país veí. Tenint els canvis culturals i socials per un costat com era d’esperar només faltava fer 15 km per adonar-nos que entravem en un altre món, el paisatge va passar de ser sec i resec a verd i amb l’aigua corrent abundant per tots els racons, les carreteres van abandonar el bonic asfalt xines per unes rutes plenes de rocs, fang i sots, després el clima, en cosa de menys de 15 hores vam passar d’anar amb pantalons curts i màniga curta a posar-nos a sobre tota la roba d’abric per parar la neu i la pluja que ens venia a sobre, estàvem a 3800m .

Tot i el canvi tant radical d’un lloc a l’altre val a dir que Kirgistant gaudeix d’uns paratges de molta bellesa, grans muntanyes, els grans Pamirs a tocar i infinitat de serralades de muntanyes de 4000 a 5000m, rius abundants, pastures, i els somriures de la seva gent.
Amb tot aixó davant dels ulls, fa que la duresa de la ruta quedi en un segon plà, molt lluny del que estant patin les teves cames.


PD, a les fotos hi ha, l’amic Ryohei, amb la seva tenda-caixa de mistos després d’una bona nevada en la segona nit a Kirgistant i a l’altre el primer control policial després de passar la frontera.

2 comentaris:

Gil Erra ha dit...

(19-09-2009)
Zorionak Nasi!! Que puguis fer molts més quilòmetres!

Yosquinsqullons ha dit...

ni que ho diguis tu, caixa de llumins total ! jajaja, xo acollidora... quin fred!