Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dissabte, 28 de novembre del 2009

Capadocia, Petter's Pan i el Mediterrani



Desde lluny, ja es podia ensumar en l'aire que la cosa prometia, i molt. La Capadocia agafa una extenció de tereny molt més gran del que jo m'havia arribar a imaginar, i si es volen explorar tot els seus racons, ens podriem estar aquí una setmana tranquilament, anant fent caminades per les seves valls entre dibuixades i esculpides per milers d'anys de veure passar l'aigua i vent.
Realment es un lloc increïble, on sense tu voler-ho l'imaginació vola i vola molt lluny al veure les valls amb les seves formes i colors. Hi ha més que he tingut la sort, de poder-hi passejar i pedalar en una época de l'any on no hi havia turisme. Però el que més m'impressiona de la Capadocia, es la vida, la que encara hi ha i la que fa milers d'anys que s'hi ha creat. Gran part de les seves roques sorrenques i muntanyes estan excavades, a gran altura es veuen finestres i portes i repises per guardar alguna cosa, també hi ha esglesies, coberts, en definitiva, pobles sencers. Que han viscut allà desde fa més de 2000 anys, i ara encara si fa vida, si cultiva raïm hi ha molts arbres fruiteres, a les petites coves, si bé ja no estan habitades al 100% encara es fan servir com a magatzem de cereals o eines varies de camp. Crec que aquesta area es un dels millors motius per a visitar Turquia, ja que aquest lloc es únic!


Arribar aquí no va ser fàcil, pujades i mes pujades, per després tenir un parell de dies de plà. El que no m'havia imaginat es que per sortir d'un lloc que està a 1300m d'altura i anant direcció al mar Mediterrani (nivell zero), em costaria tant. Altre cop valls i pujades fins a 1900m d'altura, fred i per la meva sort, llocs molt interessants. Valls profundes, deixades de la mà de Deu, on encara si viu com fa anys i panys endarrera. La gent que li he dit que vaig passar per allà, encara no s'ho creuen, ja que no hi passa ningú. Però el meu afany de buscar rutes secundaries mi va portar, aquest camí em va dur fins a Mansurlu, una zona on si en Petter Pan viu, segur que és allà, ja que tota la vall estava governada per nens, els més grans de 14 o 15 anys, ells van ser els que em van indicar el camí, els que em van donar aigua i anims per la pujada. Realment va ser una cosa molt inversemblant, ja que l'escola estava abandonada, sense cap signe de bandalisme, els pupitres al seu lloc, lletres a la pisarra i els llibres a les estanteries, tot covert per una capa de pols d'anys de no fer-se servir. I es que aquí els nens treballaven, portaven els ramats a les muntanyes, ramats de vaques, cabres i xais, netejaven fora i dins les cases, carregaven garafes d'aigua del riu a la seva llar i tot i la dura feina que feien encara tenien una estona per sortir a saludar al turista amb bici que passava per aquelles contrades. I en molts km cap adult, no ser si es que no els vaig veure o que estaven molt amagats, o poder no n'hi havia.
Després de tantes valls pujades i baixades, va arribar la baixada, després de 4 durs dies de bici, vaig veure el Mar Mediterrani, i vaig possar el peus i em va semblar estar a casa per uns momentes. Em vaig permetre una dutxa al bosc, ja que aquests dies d'hotels cap ni un. I per fí l'esperada Antakya, una zona que fa frontera amb Siria, i que fa anys endarrera en formava part, aquí no es parla massa turc, els cartells son en Arab i les veus del carrer també. Es un lloc extrany, però força agradable, ja que es una barreja de cultures, llengües i gent que van amunt i avall.
I demà Siria!! només 50km em separen de la frontera, intentaré llevar-me d'hora i fer tot el trajecte fins a Alep, uns 110km i així entrar amb bon peu a Siria, ja que Alep es possiblement una de les ciutats més maques de tot l'Orient mitjà, ja us ho explicaré.

1 comentari:

Roberto ha dit...

Are you saying a little prayer?

Amazing pics like always