Golden Bay, per segon cop....

Golden Bay, on el vent i el mar esborren les patjades en la sorra. On tot és cel i on les postes de sol em fan venir gana.

Golden Bay, és la zona de Nova Zelanda que li tinc més apreci, al deixar aquesta zona al gener passat tenia molt clar de que hi volia tornar i no m'ha sapigut gens de greu, al contrar-hi que els bons moments viscuts en el seu dia s'han repetit i multiplicat. Els escenaris eren els mateixos, però ara amb els tocs de tardor i la tranquilitat de primers d'hivern, m'han encantat altre cop. Aquest cop vaig passar un parell de dies a casa d'en Martin i la Marie Langley, els propietaris de la botiga de bicis de Takaka, la "Quiet revolution cycle shop" un lloc molt especial com els seus propietaris que m'han tractat com a un fill i han deixat a la Nora com a nova, cadena, pinyons i plat mitjà canviats i ja està apunt per a fer 8000km més.

Thanks all the people from Golden Bay for make me happy in a worry days. Serge and Carol, Allan and Miyuki, Dean, Dominic, Grina, Dave, Mike the coach driver, Tom and Judy, the staff of Mussel Inn, and especial thanks Martin and Marie Langley to look after me like a son, and Christina for share a nice time together.

Cami de Golden Bay

Els dies a l'illa sud s'acaben, a primers de juny vull ser Wellington per acabar de passar els últims dos mesos i mig de visa a l'illa nord on encara hi ha molt per a fer.
L'illa sud l'he recorregut vastant tota, i ara tornaré a Golden bay una zona que ja vaig visitar ara fa 4 mesos i em va agradar molt. Per arribar a Takaka he deixat la costa oest i padelant per a l'interior vaig fent camí cap al nord. Definitvament els paissatges de Nz de l'illa sud que més m'agraden són aquests, la nz rural, poc havitada, amb els seus cotxes avandonats al mig dels camps, les cases de teulada de planxa robellada de tons vermells i taronjes, les garanjes que semblen museus de les coses que arriben a acomular a l'exterior, la gent que té temps per xerrar una bona estona, i per oferirte lloc per dormir i un té. Per a mi aquesta es la veritable Nz, la que no surt a les guies i ningú en parla, aquesta en que les dones llueixen unes catiuskes brutes de fang i van amb quad per els camps i els homes porten llargues barbes i els hi encanta de beure cervesa. Aquesta gent que sempre té un somriure a la cara i un bon dia per els bici viatgers....

Costa Oest centre i nord

Després de tanta muntanya torno a ser a la costa oest, per a pedalar-ne la part centre i nord.
Aquesta si que és la costa oest que havia somiat o imaginat, espedats coberts de vegetació, cingles, grans rocs a les platges, el soroll fort de les onades picant a les roques, els arbres i arbusts pentinats per el fort vent i amb el taló de fons dels grans alps nevats al fons. Simplement majestuós i molt agradable. Cada kilometre que feia direcció nord semblava ben bé que desapareixia un cotxe, cada cop les formes de la costa s'anaven suavitzant i amb elles anav apareixent una calma cada cop més gran, fins arribar a Karamea, on al cap de poc acaba la carretera, aquí és calma total. Em sento molt afortunat per el meu pas per la costa oest, en teoria es la que plou més i fa més vent de tot nova Zelanda, dons bé m'ha fet un temps increible, dels 15 o 20 dies que he passat en total a la costa només n'ha plogut un i encara, ja que ha fet dos ruxats. I el vent s'ha portat molt bé, suaus que acompanyaven o en contre però sense molestar massa. Una delicia.

Lewis Pass

Lewis Pass, l'últim coll de més de 900 m que em faltava fer a l'illa sud, amb aquest ja he pedalat tots els colls importants de l'illa sud. El recordaré per a molt de temps, ja que m'ha passat de tot, desde el que explicava al km 75, a passar dos dies seguits amb la temperatura que no passava de 5 graus possitus, grlaçades de bon dematí, la cadena de la bici que s'hem va trencar tres cops en menys de 15 km, una coberta que es fa malbé i l'he de canviar, fred, aigua, neu i un paissatge realment increible, tot cobert de neu a tocar i per acabar de recordar-lo un bany en unes aigues termals al costat d'un riu, a l'aire lliure, gratuit. I de fet el que em queda és un record molt agradable, ja que amb la camera nova fent practiques vaig esborrar 1gb de fotos i videius que tenia del tram més bònic, però bé, per aixó serveixen els records no?

Km 75,300

El dia és lleva fred i la sortida de Chrischurch la faig amb un regust agre-dolç, per un banda hi ha les bones estones passades amb la Lucy i en Daniel, també és una ciutat que més fàcil i agradable, còmode per divagar i deixar passar el temps vadant. Per l'altre costat el cos em demana sortir d'aqui urgentment, bici i més bici, tinc ganes de tornar a fer kilometres i de que em toqui el vent a la cara.
Els primers 55 kilometres són molt trànsitats, massa cotxes i massa soroll. Tot i que aquest tram de carretera ja el vaig padelar amb l'Albert en la direcció oposada, al dia d'avui em sembla una zona completament nova, per més que alguna cosa em result-hi familiar, però ara estic a principis d'hivern i els arbres, les pastures i els tons de les vinyes són d'alló més agradables i difernet a l'ultima vegada. Al desviarme de la ruta nº 1 per agafar la nº 7 tot enfilant el Weka Pass, el nuvols que fa estona que em volten acaben per descarregar sobre meu, aigua, aigua-neu i neu, fa un fred que pela just 2 graus i la neu es comença a quedar a les conetes de la carretera, però jo vaig pedalant, no puc parar, no hi ha refugi possible, els 13 km fins a Waikari és fan força durs, arribat al poble em refugi-ho als serveis publics, on l'asseca mans em va de perles per assecar tota la roba, 30, 45 minuts i la cosa começa amainar, al cap d'una hora torno a rempendre la marxa sota una fina pluja, però vull buscar un lloc per dormir de franc tot i que no sigui el millor dia per dormir a l'intemperie. La meva gran sorpressa arriba cuant als 4 km de deixar el poble un cotxe m'adelanta gira davant meu em saluda i m'adelanta altre cop tot paran-se davant meu, l'home és en "Warwik", em diu que a on vaig, que que faig pedalant amb un dia així, li explico que vull mirar de pedalar uns 20 km més i buscar lloc per dormir, em diu que no hi ha res més endavant fins 40 km, jo li dic que és igual que ja pararé la tenda a on sigui i ell m'acaba oferint dues coses, una que em quedi a casa seva a dormir que és 4 km més endavant i l'altre que si vull m'acostarà al seguent poble. Poc em costa de decidir, dons amb totes que ara estic a casa seva, després d'haver sopat amb ell la seva dona i una gosseta dormilega, i haver compartit llarga conversa, ara estic en una havitacó amb un llit de matrimoni per a mi sol, aixó si sense calefacció. Però estic molt content, poc imaginava un final així, a més que no par-ho de preguntarme com i pot haver gent així, que és preocupin per a un desconegut d'aquesta manera i que t'ofereixin plat calent a taula i jaz per dormir sense més ni menys, l'altre pergunta és a sant de que? o a canvi de que? em costa trovar-hi resposta lògica peró poder no hi és, poder és mes simple que tot aixó, poder el secret està en no buscar més enllà, poder per el simple plaer d'escoltanr les peripecies d'un extranger que volta el seu país en bicicleta i les históries del seu país tant llunyà. Avui és un d'aquells dies que mai s'obliden, un dia d'aquells que t'alliçona, que et fa pensar en el sentit de la vida, .... i en la tendéncia que tenim a complicar-ho tot més del compte, poder tot plegat és més fàcil del que realment ens pensem.