el cos i l'ànima

Si fos tan fàcil com arrancar-se les ungles dels peus per no foradar mai més uns mitjons, jo ja m'he les hauria arrancat.



Però segur que hem tornarien a créixer una i altre vegada, com aquella pedra que ens anem trobant al mig del camí i que de tant en tant ens fa tastar el terra per recordar nos que això no es gens fàcil.

Però perquè no dir-ho, m'agrada etivocarme, fer lo incorrecte, allò que hem surt de dins sense perjudicis ni carregues, en definitiva allò que hem fa sentir més viu que mai, per mes que m'etivoqui i haguí de tornar endarrere una i altre vegada. Tot es fer camí, però m'encanta anar per el mes costarut i amb les baixades més enverdissades, ara per ara deixo el camí planer per un altre!



Aquesta manera de ser m'ha fet prendre un decisió i de fet el motiu principal per el que he obert aquest blog, el dia 26 de novembre comença una nova aventura,..........fent camí cap a Nova Zelanda.

La decisió no ha sigut gens fàcil, per aquests vols de l'any passat es va començar a gestar la idea i fins arribar al dia d'avui han passat moltes coses però bé estic amb moltes ganes i forces per a començar l'aventura, que de ven segur valdrà la pena. No cal dir que el fet de marxar m'hagui costat poc, he hagut de deixar un projecte professional que vaig començar ja fa 3 anys amb tot el que això comporta, deixar una casa, un cotxe, això per el que fa a lo material que de fet son això coses materials que tenen la importància que hom li vol donar i ara per ara per a mi en tenen van poca. Per altra banda hi han els amics, família i companys de viatge que he anat trobant en el camí de la vida, però ells els que de veritat hem coneixen i saben com sóc no estan tristos sinó contents per a mi i això m'encoratge molt, tot i això no treu que us trobaré molt a faltar i espero valtros a mi també.

I res estarem en contacte ja que també formeu una part molt important en tot plegat.

Merci per deixar me a on sóc.

Apunts sobre paper de fumar

Mires, busques i observes en els flaixos de 7 canals de televisió quelcom que et faci ser diferent. Però tot el que hi veus et fa ser més igual a la resta, això si sempre estàs a la moda. I atordit surts al carrer amb la mirada en blanc seguin un camí que et porta al no res, sense inmutarte, ni tant sols parpellejar. Només ets tu i l'efecte egoista d'un màlic en espiral on tot et porta a pensar en tu mateix passant per damunt de tot i de tothom. Esperant trobar alguna cosa que et faci sentir bé, que et vingui de gust, però ja fa massa temps que menges en el mateix restaurant on hi engoleixes menjar bassura en un plat fons.
De fet si et paressis a pensar veuries que hi ha vida més enllà del Masella team.

Taga 2040 8ª edició

Ostres, des de fa uns 4 mesos que vaig començar anar a córrer regularment, uns dos 0 tres cops per setmana, algun dia sol, altres amb el Marc o en Xevi, de mica en mica cada dia que passava m'hi anava trobant mes còmode, els genolls ja no hem feien tant de mal, la tendinitis semblava desaparèixer. La gent que hem coneix ja sap que sóc una persona a la que no li agrada practicar esport de caire competitiu, sempre m'ha agradat fer esport amb la norma bàsica i essencial de que el primer es passar una bona estona disfrutat de la natura i la gent amb qui comparteixes aquell moment.



Bé, dons els mesos han anat passant i s'hem va ficar al cap que al setembre volia anar a fer una cursa de muntanya, una mitja marató, no per portar dorsal ni res d'això però si per a veure com estic, exigir-me una mica mes de lo normal i anar a corre per un lloc on per mi sol possiblement no hi hagués anat mai, i bé aquesta va ser la meva petita aventura hem vaig inscriure a la cursa del Taga, amb en Marc Fontanals, i en Marc Verdaguer.

La veritat va ser una experiència molt bona, el recorregut molt bonic, primer una pujada que t'acabava l'alé, després a dalt del Taga hi havia unes vistes increïbles, tot seguit una baixada infernal per prats d'herva i per acabar uns corriols i camins que semblaven no acabar-se mai.



Però a la fi arriba la recompensa veus la linea d'arribada després de fer un gran esforç, córrer 23 km fent 1500m de desnivell acumulat de pujada i una baixada que destrossava a tothom, va ser genial, vaig arribar molt cansat amb les cames adolorides, el cor accelerat i una respiració d'allò mes descontrolada, però vaig acabar que es el que més il.lusio hem feia i havent disfrutat al màxim de la cursa, es una gran recompensa personal superar aquests petits reptes, et fan sentir viu i molt bé amb un mateix.