En Mai ja tenia pels blancs a la barva, en Mai s’ens va fer gran sense ni tant sols parar-hi atenció. Recordo com si fos ahir el dia que l’Issis el va portar dins una caixa de sabates de la cual no n’ocupava ni una quarta part. Però el temps ha passat, el vetereinari diu que ha viscut 90 anys de la vida dels gossos, i en tot aquest temps no s’ha cansat de moure la cua i acompanyar-nos a tot arreu...
Cuant penso en l’arribada a casa en bici hi ha una imatge lligada a ella, que es la d’en Mai sortin a tota pastilla entre les cortines de garatge bordant al desconegut, per després comensar a moure la cua i saltar-me a sobre al reconeixer la meva olor, però aixó ja no passara, i jo no el culpo que no m’hagui esperat per aquest dia, ja que ell sempre hi ha sigut esperant a casa.
Molts “mimus” allà on siguis, et trobarem a faltar Maibo.
+163.jpg)
4 comentaris:
Recordo la capsa de quan era bebè, com sempre movia la cua i et venia a rebre, el seu tuf al cotxe de torn quan anavem d'excursió, com el feies enfadar tot jugant perquè et mossegués innocentment, com es dedicava a amagar-te la bamba al jardí de casa... en fi, és una pena, pobre Mai.
no hos entristiu per aberlu perdut
alagreubus per aberlu tingut.
Visca en mai!!!!!!!!!!!!!!!!!
Quin sol de gos que era en Mai!! Em sap molt greu, sempre el recordarem. Una abraçada.
Jo també recordo kuan et va amagar el parell de bambes iguals i a mes del mateix model i peu... no era llest ni res, xo ara k el negre dels pins ha marxat ens ha deixat un molt bon record donant-nos a tots una lliçó de modals, allò si k era un bon gos!!
Publica un comentari a l'entrada