En l'iris obert si mirallen els nubols al passar i si reflexen els tons ocres de les crestes afilades que hi ha a l'horitzo. La retina no te temps per plasmar tots els fotogrames que em passen per davant. Se sent una lleugera brisa com frega les muntanyes al mateix temps que hem deixa els brasus amb la pell de gallina i les galtes rosades. Nomes les meves feixugues passes arrosegant pedres tranquen el silenci de la vall.
Per un instant em sento terra, aire, aigua i vent
3 comentaris:
Capità planeta!
(és broma, de fet, em sembla collonut, ja t'ho pots imaginar)
Llegir el teu dia a dia és d'alguna manera com transportar-me aquí amb tu i en cabanes, és com viure-ho una mica mica. Sona dur, perquè ho deu ser, però gratificant (potser fins i tot com màgic). I sona sobretot, a que esteu a un altre món, així que petits selenites,aprofiteu l'estada, i recordeu que fora hi ha més món -i estem aquí per recordarvos-ho!!-
Ns mantenim en contacte
Mil abraçades!
Ramon
xaxo xaxo xaxo com testas tornant de poetic melencolic kin escriptor kestas fet ho tenies molt amagat ja ja ja ja o es k els aires de akest pais tinspiren molt ??? ja ja ja ja ja ja i els bars i les drogues k????? ja ja ja ja ja ja
no home no es broma segueix aixi k mola molt visitar el teu blog
una abraçada ben forta company
Per que no:)
Publica un comentari a l'entrada