Nelson Lakes Natural Park

En l'iris obert si mirallen els nubols al passar i si reflexen els tons ocres de les crestes afilades que hi ha a l'horitzo. La retina no te temps per plasmar tots els fotogrames que em passen per davant. Se sent una lleugera brisa com frega les muntanyes al mateix temps que hem deixa els brasus amb la pell de gallina i les galtes rosades. Nomes les meves feixugues passes arrosegant pedres tranquen el silenci de la vall.

Per un instant em sento terra, aire, aigua i vent

Woof experience

S'ofereixen dos nois trampats i ferms de la plana de Vic per tasques varies, tenim experiencia en:

-Tallar gespa a cops de dall i recollir-la amb un carretó amb la roda desinflada

-Pintar sostres sense escala

-Muntar sostres de fusta a cop d'ull i a cop de martell

-Aïllar parets amb llana de roca

-Posar plafons de 2 x1.20 i ajustar-los a cop de xerrac

-Nivellar a cop de mitjana o quinto parets

-Fer compost

-Moure les coses 2 o 3 cops de lloc

-Passar-nos el dia amb el carreto i palejar amb pales de joguina

-Pelar prunes

-Rentar plats

-Jugar amb la canaia, i si fa falta peixe'ls i tot

-Apilar bales de palla

-Fer piles d'herba

Sense cap mena de dubte no trobareu millor pertit en lloc i només demanem un lloc més haviat net per a dormir i menjà tres cops al dia i si es pot picar entre apats millor.(postres opcional)

Res millor agafar-so rient que plorant però aixo dels woofs de moment he sigut un treballar de gratix i aguantar la canaia dels altres a canvi de menjar malament i dormir en una carabana o una habitació plena de pols. Que si menjà ecologic, agricultura eco, res de res els hi falta molt aquesta colla.

Esperm trobar-ne algun on de veritat aprenguem alguna cosa interesant.

Però la experiencia si mes no ha sigut bona hi hem rigut força!!!

Demà comença altre cop el vici de la bici!!!!!!!!

Takaka, Puponga, Farewell spit, Mussel inn

Golden bay sense cap mena de dubte es el lloc mes curios que hem estat fins ara, en aquesta regió el turisme massiu no hi arriba i els que hi arriben hi són molt més ben tractats, per primer cop a Nova Zelanda m'he sentit una mica com a casa. A Takaka i passem dos dies, hi portem les bicis a arreglar a una botiga que es diu The Quiet Revolution cycle shop, amb el nom ho diu tot, està regentada per en Martin un paio molt peculiar, em va recordar una mica a en ramon de costa bikes, es aixi tot familiar, total que ens va tractar molt bé, les bicis van sortir com noves, ens va recomenar llocs per anar i inclús ens va oferir casa seva per el que fos, ens va dir "you are very welcome in my house" jeje i això amb mitja hora de parlar. A la matiexa nit anem a un bar que es diu Bringand, avui hi ha micro obert, hi anem amb en Masao un noi japonés que em conegut a l'alberg. Fem unes birres tot escoltant la musica en directe i veient la gent ballant, al cap d'una estona unes noies ens treuen a ballar a mi i en Masao, quin panorama i jo amb les sabates d'anar amb bici els hi vaig ven ratllar el parquet, total que fins a quarts d'una fent el presec i al fianl ens diuen que dijous que bé tornem a quedar, es tradició en aquest poble cada dijous a ballar i només son 1200 havitants, increible.
Continuem direcció Farewell spit en aquesta direcció els pobles cada cop son més i més petits fins arribar a Pouponga 4 cases, aquí coneixem a en Serge el que porta el campground que estem dormin, un home molt peculiar i nerviós, també coneixem a la Grina una noia alemana que fa de Woof'er aqui al camping. Al dia seguent al dematí el passem parlant amb ells i total que acabem al port ajudant a en Serge a plegar les veles del seu vaixell, ha sigut molt divertit tot i el mareig.
A la tarda anem a caminar al Farewell spit, que és un espigó de sorra, dunes i vegetació dunar que entra 25 km dins del mar, brutal! m'ha recordat molt lo delta, és una barreja entre fangar, trabucador i punta de la banya, hi ha molts ocells i hem vist les nostres primeres foques. També hem anat a Whaikariteri beach que amb marea baixa es brutal hi estem sols la sensació de inmensitat es aplastant quedes atonit el lloc es increible per un moments sembla que el temps s'hagui aturat.
Al dia seguent ens despedim d'en Serge i ens diem fins ara amb la Grina, desfem camí per anar cap a Westhaven inlet marine tot padelant sota una fina pluja en un dia molt tapat, aquest lloc es una entrada de mar que forma una baia molt gran amb la boca molt petita i es barregen les aigues dolçes i salades del mar, tot plegat es molt inospit i molt tranquil, aquí amb l'albert ens tornem a separar ell gira cap al camping i jo continuo fins a la platja que es 11 km més lluny, ha valgut molt la pena tot i haver de desfer camí a la tornada fà un vent de mil dimonis que be de lateral he hagut d'agafar el manillar fort si no volia anar per terra, despres de 120km estic trinxat però perfi arribo al Mussel inn, avui no hi ha temps per res, dutxa ràpida i cap al concert regge que hi ha muntat avui. Aqui ens retrovem amb la Grina, entre birra i birra i ballar una mica anem parlant amb gent i de cop apareixen en Rob i en Matheu dos nois austalians que vam coneixer a kerrosene creek, quin fart de riure. Ambient de festa major en un local petit tot de fusta a on es fan la seva propia cervesa que es bonissima, en fi que em passat el millor dia de vida social a NZ. I també els dies que ens em sentit mes acollits en aquest país tant i tant angles.

Golden Bay

Entro a Golden Bay per la porta gran, avui ha sigut un dia dels que a mi m'agrden. Sortim de Marahau a ran de mar, per escalfar una pujada de 250m de desnivell per retrobar la ruta 60 que ens ha de portar a Takaka, ja sóm a la ruta 60 i altre cop a ran de mar, la carretera s'enfila amunt fins a Upper Takaka a més de 800 m d'altura, la pujadeta ens fa treure l'ale, han sigut 12km força durs. Al coll els camins amb l'albert es separen, te un altre raid tencat i una coberta apunt de dir adeu, ell continua per la carretera asfaltada i jo agafo un pista de grava, que duran 11 km em portara a pujar 200m més de desnivell i al inici del Rameka track. La pista s'acaba, aprofito per agafar aigua i menjar una mica, ara bé la part més disteta, duran 2km segueixo per prats cara amunt fins a trobar el sender que és malparit a més no poguer i amb les alforges es fa molt carregos i dur, amb raò uns avis em desitjaven sort, entre rocs, arrels, rierols, fang i troncs quedo desmontat i despres de recollir les alforges de davant unes sis o set vegades de terra i collirme a mi mateix un parell de cops arribo al final despres de fer un parell de baixadors que s'hem han possat per corvata, per unes hores m'ha semblat estar fent la tanspirineus. Ara bé lo bo, pista ampla de grava que em porta per un desens vertiginos fins al fons de la vall, les vistes son increibles amb tota la Golden Bay al fons, l'esforç ha valgut molt la pena, tot i ser les vuit del vespre i que l'albert fa més de 2 hores i mitja que m'espera a l'alberg.

M'agrada notar com cauen gotes a les meves cames, aixecar el cap i veure que fa un sol de justicia, que aquesta pluja sóc jo, notar les cames en tensió, les pulsacions a 175 i la respiració forçada, pura adrenalina ara hem sento més viu que mai!! Ride to the Hell !!!!!

Abel Tasman National Park

Aquest és un parc natural arran de mar i on els seus majors atractius són les platges de sorra taronja i les aigues de color turquesa, deixant de banda el gran numero de "sun flyes" o mosquits petits que piquen amb una mala baba que deu ni dor.
Destinem cinc dies per visitar-lo, els primers tres deies els passem caminant per a l'interior del parc, fa molt bon temps i la xafugor es acusada, dormim en refugis que hi som sols i en tres dies ens creuem amb 4 o 5 persones, la llastima d'aquest camí es que transcorre sota bosc d'arbres molt alts i en prou feines tens bones vistes tot i estar mes de la mitat del cami a més de mil metres d'altura, només en el tram final es camina sobre de prats i tens molt bones vistes de les baies, també hi ha alguns miradors però no oferixen massa.
Arribem a l'inici del camí de la costa i aqui tot canvia radicalment, primer el temps si ens hem passat tres dies sota un sol de justicia ara ens toca pluja cada dia durant tot el dia, acabem molls com anecs i amb els peus ben escaldats i adolorits, ara no podem dormir en refugis, hem de dormir en tenda ja que els refugis son plens, no es creuem 4 o 5 persones sino mes d'un centenar cada dia, els camins son amples i de molt bon fer sense desnivells, en dies clars ha de ser una molt bona passejada.
El més curios que te el camí de la costa es de que t'has de convinar els horaris amb les mareas ja que n'hi ha un parell que no tenen cami alternatiu, les baies son grans i les passem amb aigua fins al genolls i una la primera amb aigua a la cintura, ja us podeu imaginar el panorama plovent i al mig de la baia amb la maleta al cap i les espardenyes a la mà. Sort que tot té la seva recompensa a l'arribada despres de 5 dies uns beef nachos, una hamburgesa vegetariana i unes pintes de cervesa negra son el millor reconstituent.

Tasman Bay

Sortim de Nelson amb sensacio d'haver estat al Lloret de Nova Zelanda, anem reseguint la costa hi hem venen al cap imatges i olors familiars, la baia de Tasman es una especie de barreja entre la costa Brava i l'alt Emporda.

Costa Brava per l'ambient que si respira, platjeta, xiringuitos, cotxes amunt i avall, campings per tot arreu, gent sense brusa per el carrer i sobretot aquella olor de pinasa tant tipica dels mesos d'estiu.

I alt Emporda perque a la que surts de la primera linea de mar esta ple d'explotacions d'arbres fruiters, pomes i peres per tot arreu, poblets petits i casestes de pages.

Aquesta regio es forca seca, la gespa dels prats no te la mateixa ofana que els anteriors dies al l'illa nord, la gent d'aqui diu que a Nelson hi ha un microclima especial i que es el lloc on fa millor temps de totes les illes de Nova Zelanda.

El millor la foto, Split apple beach.

IMPORTANT!!! mireu aquesta web, hi posso acces directe al blog, es d'un noi Holandes que vam coneixer que es forograf artistic i si mireu la web sabreu per que, no te desperdici.

www.rawdee.eu es diu Rudd de jong

Va de musica.3

Conco del dia, Albert Pla.

El gallo Eduardo,

Las gallinas ponedoras en ves de poner huevos consuelan a un gallito desolado, pues como cada mañana cuando fue a anunciar el dia el gallo se quedo sin habla, la voz no le salia, tenia una afonia, que ni cacarear podia. Por mucho que le dava al pico no le salia ni pio, como hiva empezar el dia si su canto no se oia, estava comvencido que el mundo se acabaria. Asi que san se acabo, el sol solo saldra, el dia que las gallinas, se pongan a mear, presta atencion a lo que este gallo afonico te quisiera decir: kikirikiki, kikirikiki, kikirikiki.Y el mundo gira, gira y gira y el sol brilla, brilla y brilla cres que se detendria porque un gallo padeciera una afonia, eso era tonteria, esa que algunos hombres creen que viven eternamente que su alma sube al cielo aun que su cuerpo haya muerto, como si en el firmamento hubiera sitio para tantos. San se acabo. Lo unico que sube al cielo son los pedos que se tiran los gusanos cuando comen sus despojos. Parecia el patito feo abandonando el gallinero, le despedian con pañuelos, llorando sus gallinas, si poner en marcha el rumbo, errando se fue el gallo hasta que un dia muy cansado se paro a dormir un poco, era el reposo del gerrero. En un bosque encantado bajo un roble milenario no hay futuro dijo el sabio y sigio preguntando en vano, quien puñeta fue primero, fue la gallina o fue el huevo? San se acabo,y el amanecer llego y no se oio a cantar un gallo, ese dia tan absurdo lo estava anunciando un buo, presta atencion a lo que un burro cualquiera opinaria sobre esta absurda question: iaiaiaiaiai, iaiaiaiaiai, iaiaiaai. Los pajaritos callan ya que era un buo quien cantava. Hola gallo dijo el buo esto es un bosque encantado soy el bicho que buscavas yo soy quien despierta el sol cada mañana, a el burro vejetariano i al eron republicano, y a todos los bichos raros soy un buo y soy brujo, te has fijado que cursi la moraleja del cuento de la lechera. Que nada es como parece, que un no nace, que uno se hace sin que nadie te lo mande, solo se hace lo que place, atrevete si quieres a no hacer nunca lo que deves. San se acabo aqui hay gallo encerado, donde esta el quarto pie del gato, mas vale pregunta en mano que cien respuestas volando. Presta atencion yo se como arreglar el mundo, con un poco de silencio, lo dire bien fuerte y claro pero solo una vez! fuufufuf, fufuuuf, fuufufufuf, yo cantava asi, asi o asa o como a mi me de la gana cantar, fufuufufu, aiaiiaiaai, kikirikiki. En verdad quien fue el primero la tortuga o el conejo, existe realmente una gallina que ponga los huevos de oro, Erase una vez un gallo que salia al final del cuento, que fueron muy felices que comieron perdices pero a mi me importa un pito si el mundo funciona a pilas, con butano o gasolina. Esto de no sabio y descubrir la sopa de ajo, aparto un arbol enorme y por fin pudo ver el bosque. Yo lo que quiero es largarme con la musica a otra parte y san se acabo, los musicos de bremen han sido assesinados, el burro, el perro, el gato y el cadaver del gallo aun nadie lo ha encontrado. Presta atencion sabes tu que passaria si el viento, el agua y todas la cosas transparentes de repente tuvieran color, pues que blablablabalbalbalala, blablablaalba.blablablabla bla.

Bon Any Familia!!!!!!!!!!!

Al final cap d'any a Nelson, la ciutat mes gran d'aquesta regio, es com Vic o una mica menys.
Vam sortir de Picton seguint la Queen Charlotte road que va reseguint els fiords per la costa, amunt i avall, hi ha unes platjetes, cales i raconades increibles el dia es clar i fa un sol que esquerda el cap, al cap de 30km agafem una dercera que ens va ensenyar en J. Kennet, un cami de grava que senfila una mica, fem nit a mig cami al costat d'un riu d'aigua cristalina pero freda freda, un banyet no falla i com nous. El dia de cap d'any ens toca la part mes dura, una pujadeta de 11km per terra i un desnivell de 700m positius, m'encanta inclus al final una mica d'empenyer la bici hi ha un munt de rocks. Ha hi quina baixada, increible ja hem feia falta trepijar una mica de terra i menjar pols que tant d'asfalt aburreix una mica.
La nit de cap d'any va ser extranya a la tarda el poble era ple de gom a gom i les vuit del vespre ningu en lloc, sopem i anem al camping que hi ha un concert, que a les 11 s'acaba, despres tornem al poble amb bus i ara si hi ha una mica de festa, gent pel carrer i els bars plens, entrem a un que fan musica en directe, per cert molt bona musica res de 40 principales. A les 12 menys 5 apaguen tot i tothom a fora la barra tancada i tots al carrer, 5,4,3,2,1, Happy new year i tres coets al cel i ja esta altre cop cap al bar i musica fins a la una quarts de dues i paren. Son molt aburrits el dia de cap d'any a les dues al llit, pero be la experiencia molt bona, bon rollo, ballar una mica i com no fer alguna cerveseta de mes. I el dia d'any nou a la platja!
Doncs lo dit MOLT BON ANY A TOTS!!!!!!

pd. ja veieu que els missatges van amb retard

Fins ara illa nord, hola illa sud

Pujem al ferry i sortim de la peculiar baia de Wellinton, que te unes formes que ni sobre mapa aconsegueixo entendre, be un dia ja m'ho mirare amb calma, duran mes de una hora estem en mig de muntanyes i despres ens passem una hora mes a mar obert, el dia es gris i per una estona no veiem ni l'illa nord ni la sud i aixo que estan a tocar. A poc a poc veiem la illa sud i ens comencem a endinsar per els Malbourg sound, uns fiords increibles i amb el sol que es despadeix i ens dona una calida ben vinguda a l'illa mes austera de les dues, al final del fiord despres de una hora i mitja arrivem a la nostre destinacio Picton un poblet pesquer que desde lluny es com una postal de noruega.
Apa a pedalar que l'illa sud es molt gran!!

Wellington

La capital del pais amb 350000 ha, situada a l'extrem sud de l'illa nord. De moment es la ciutat amb mes vida que em trepitjat, el cente es distribueix en tres "barris", Courtney place, Cuba mails i Lambton Quay.

Lambton es la zona comercial globalitzada, amb botiges tipiques i topiques que hi ha a totes les ciutats, tambe hi ha els bancs, botiges d'informatica i grans edificis plens d'oficines.

Cuba es la part mes divertida de la ciutat, hi ha algun bar, pero el millor es l'infinitat de botiges de rareses que hi ha, de vinyls antics, roba de segona ma, artesania, es com un can penja i despenja, els carrers son peatonals i esta ple de gent asseguda a terra, anant amb monopati, bici, es la part mes hippy de la ciutat.

Courtney place es la zona de pubs, n'hi ha per a tots els gustos i colors, cars i barats de potols com naltros i de fins a mes no poder, aixo si aquest barri fins les 7 de la tarda no hi ha ni una anima ara a la nit es un bullici.

Un cop surts del centre ha ha dues coses mes a destacar, el mt Victoria que s'aixeca 300m per sobre de la ciutat oferint unes vistes d'aquesta molt i molt bones i despres la zona del port on hi ha la vida cultural de la ciutat, dos museus i una galeria d'art, es un lloc molt tranquil per passejar i veure com es pon el sol.

Per fi hem trobat un ciutat una mica mediterrania, amb vidilla, soroll pel carrer i xivarri a les nits, amb contrasts de colors de pell, de formes de vestir. Es molt divertit perdre unes hores per passejar per Wellington.

Estem parats!

Vam arribar a Hawera el dia 24 tarda, amb la intencio de passar el nadal aqui. El 24 a la nit es va muntar un concert al poble on el grup tocava a dalt de un camion amb el lateral destapat, va ser un bon regal de tio ja que aqui esta ple de pares noels. El dia de nadal el vam fer al camping i no per ganes sino perque va ploure tot el dia i feia un vent de mil dimonis, al poble tot tancat i res ens hem passat tot el dia a la cuina del camping, uf molt divertit! Al dia seguent recollim les coses i ens disposem a agafar l'autobus direccio a Wellington, pero com que son dates especials nomes ni ha un al mig dia a les 3:45, un altre dia perdut entre l'officina de turisme i l'autocar. Tot i que estic molt content d'haver agafat aquest bus, en ell i viatjava un noi amb la seva parella, el noi es en Jonathan Kenett i es l'auto juntament amb els seus germans de llibres relacionats amb el mon de la bici, de fet en tenen un que ja hem comprat que son tot de rutes de un o dos dies per camins, caminets i corriols varis de nova zelanda sense trepitjar gens d'asfalt, mentres feiem el canvi de bus ens ha marcat sobre el mapa els paratges desconeguts de l'illa sud, hem tingut sort.

Arribem a Wellington, despres de 6 horetes de bus, es molt tard i tot tancat, nem a l'alberg i nanit, aprofitem el dia seguent per encarrecs i visitar la capital del pais, hi volem fer el cap d'any pero no hi han llits disponibles, decidim anar a l'illa sud pero tenim feines a trovar lloc al ferry per creuar, total dos dies mes en una ciutat. La gent no para de dir Sorry is busy days!!! cagum la mare de deu, darrera les festes tot ha anat del reves, horaris, dies, reserves, tot petat i res perdua de temps. Despres d'estar acostumat a no haver de dependre de res aquests dies m'he estresat sort que l'illa sud es molt tranquila!!!

Merci!!!

Aquest missatge es per vosaltres, merci per fer que aquestes sabates cada dia facin un pas mes!

Us desitjo el millor per el 2008!!!

Taranaki National Park

Arribem a Sradford, el hard core de Nova Zelanda o aixo diuen ells, aquesta possiblement sigui la poblacio mes concorreguda a la regio de Taranaki, ja que es el punt de sortida a tots els punts per accedir al parc natural. Aquest es molt diferent del de tongarino, aqui nomes s'alca una gran muntanya el Mt. Taranaki amb 2540m, es un volca de con perfecte al vell mig de una gran plana on les bases per comencar a caminar estan a 800m d'altura, es molt espectacular en un dia clar el pot veure de molts quilometres lluny.

Aqui el nivell de les caminades es molt mes elevat, els desnivells a superar son molt mes grans, les valls mes profundes i amb una vegetacio casi selvatica a les parts baixes, els camis son molt tecnics amb un tip de pujar i baixar escales, rocs i passareles, esta menys senyalitzat i les distancies entre refugis son mes llargues.

Comencem la ruta al mig dia seguint un cami que fa la volta a la muntanya per la pard mes elevada, les properes sis set hores el cami va per 1300-1600m d'altura, el paissatge es completament pelat, amb la vegetacio de mata baixa i es molt delicada, el sol no s'aguanta gens i cada dos per tes hi ha trams on el cami s'ha esllevisat. Decidim de no fer cim, hi ha forca neu per la epoca que som i al no portar grampons el tram final seria complicat i massa arriscat hi ha molta pendent els ultims metres. La ruta gira fent un vuit, reseguit una especie de cims secundaris de uns 1000m, aqui es on comenca a haveri molta mes vegtacio. La part final transcorre per uns camins plens de vegetacio, sembla la selva, hi ha molta aigua per tot arreu, escales i mes escales, hem passat un munt de barrancs, rius i rierols. Aquest transcorre ja per 500-600 m d'altura fins a tornar a l'origen, despres de tres dies caminat estem destrossats, a mes que les ultimes tres hores les hem fet sota una forta pluja, Ah!!! i per fi el senyor taranaki ens be a dir adeu despres de tres dies es deixa veure completament. Sembla ben be que ens digui, Merci per la visita.