Bay of Plenty

M'agradaria escriure maravelles del paisatge de la Bay of Plenty, però no puc, des que vaig deixar l'East Cape que la pluja m'acompanya dia si dia també, no fa fred però tot esta ben moll, he acabat dormint en albergs. Dons aixó que poques vistes, però em sembla un lloc molt agradable, on hi ha una de les majors concentracions de Maoris de Nz, aquí es concentren tres de les set tribus de maoris a nz. També és on hi ha més Kiwis "fruita" en tot el país horts i horts plens. Però el millor de la Bay of Plenty ha sigut retrobar a l'Alastair, un home de 55 anys que vam pedalar junts un parell de dies a l'Otago trail rail i ara m'ha acollit a ca seva junt amb la seva famila. Tres dies de relax i de veure caure la pluja, converses i dinars familiars, també l'he ajudat una mica a l'hort cuant parava de ploure, hem anat a caminar sota la pluja i le vist surfejar les onades de 3m com un jove de 15.

Cape to Cape

De far a far, d'oest a est. Després de fer la paradeta al Cape Egmond per assecar la tenda i la roba molla de la pluja dels últims tres dies faig parada a la meva estimada Hawera, segurament un dels pobles amb menys encant de Nz, però és on vam passar el nadal amb l'Albert i a l'estenador ens vam deixar uns pantalons cada un i tocava recuperar-los. La dona del càmping al veurem s'ha recordat de mi tot i fer 5 mesos de l'última vegada, avui està més amable que l'altre cop, em retorna la roba, em cobra la mitat i llarga conversa. Si l'últim cop ens van agafar les postres de la nevera, aquest cop una dona Maori després d'estar parlant una estona m'ha regalat una bossa amb menjàr, pel que sembla tot torna en aquesta vida.
Resegueixo la costa direcció sud fins a Wanganui, ciutat que em sorpren gratament, es força antiga hi ha zones molt agradables, sota la pluja abans de pujar a la bici faig una passaejada per la ciutat de bon matí just cuant es desperta. Altre cop sobre la bici vaig reseguint el riu Whanganui, per unes pistes de grava poc trànsitades, amb la curiositat que he passat de London a Jerusalem en només 7 km, al cap de 50 km riu amunt la carretera canvia de direcció per anar-se enfilant cap al Volcanic plateu a la pobleció de Ohakune on hi arribo després de fer 700m de desnivell sota una forta pluja. Faig nit en un alberg per assecar les coses altre cop (la pluja desde que sóc a l'illa nord que em segueix cada dia). Al matí em llevo molt d'hora amb la sorpresa que la pluja d'ahir a la nit ara és neu i deunidor quina nevada, el paisatge s'ha cobert de blanc amb uns 5-10 cm. Però la nevada dura poc més i a quarts de 10 ja ha parat i llueix un sol màgnific que em convida a pedalar. Són gairabé 170km creuant tot el Volcanic Plateu entre 700 i 1000m d'altura, coberts de blanc i a la nit fa força fresca, per primer cop paro la tenda sobre la blanca neu. Però estic de molta sort els vents canvien de direcció i porten aire càlid d'Austràlia que em fa càlids els km fins a Napier en mig de boscs i pastures tot anan avall deixant endarrera l'altiplà amb els grans volcans.
Desde Napier fins al East Cape la carretera em sorpren gratament, els paisatges entre mar i muntanya, prats i boscos són exquisits, molt poc trànsit a la carretra i molta tranquilitat. Bones temperatures que em deixen pedalar altre cop en pantalons curts i fer nit a les platges, per acabar fent els 22km que porten al far est, el lloc de Nz que primer veu la sortida de sol. Faig nit al far tot i no estat permés tot pretenent veure la sortida del sol, cosa que la pluja i la boira de bon matí m'han negat, però el lloc es preciós tot i que torni el mal temps.

King Country i Taranaki

Altre cop torno a pedalar per la profunda Nz, desde un poble anomenat National Park al centre de l'illa fins a Taumarunui per una ruta de grava, la 42 Travesse, una de les rutes més antigues i conegudes per fer amb Mtb. Camins estrets recoberts de vegetació. Un cop a Taumarunui he agafat la carretera que porta a Ohune, per enllaçar amb la kiwi road i la Okoki road totes ells dues de grava, llocs increibles de pedalar, molt tranquils en mig de muntanyes curioses, pastures i molta vegetació. Aquesat zona que toca més a la costa oest és increible lo ràpid que canvia el temps, és molt fàcil de veure les cortines de pluja com abançen amb rapidessa et passen per sobre i marxen tot deixant un arc de st. Martí, tot aixó en menys de 20 minuts i uns cuants cops al dia.
Uns km abans d'arribar a New Plymouth s'intueix el Mt. Egmond, muntanya maleïda que en prou feines és deixa veure mai.Vaig pedalant tot voltant aquest volcà durant més de 120 km tot fent parada al Cape Egmond un dels extrems de la costa oest, i ara si des d'aquest punt la muntanya, el con perfecte és deixa veure amb total claredat, però no pas per a gaire estona. Faig camí cap al peu d'aquest amb la intenció de demà fer-hi cim. Passo la nit a Dawson falls, a 900m d'altura i tal com va nitveig que demà res de res, ha plogut tota la nit i fa un vent de mil dimonis que m'ha arrencat un clau de la tenda i tot, però el mati es lleva mig mig, carrego les coses i vaig tirant amunt, amb la sorpresa que a 1100m la pluja d'ahir aqui era neu, amb la neu aparei el vent altre cop i els nuvols i les boires, vaig seguint els pals que marquen la ruta però a uns 1800m d'altura decideixo fer-me endarrera, hi ha massa gruix de neu, fa molt fred i vent i no veig un burro a 4 passes, no conec la muntanya i no vull perdrem, total que baixo al lloc d'origen i desde un café amb un te a les mans em miro els nuvols que la cobreixen, tot esperant el moment que és deixi veure altre cop, moment que avui no arriba.

Tongarino Crossing

Ja sóc altre cop al Tongarino Np, ja que la primera vegada aquest parc natural em va fascinar, no he hagut de buscar excuses per a tornar-hi. La ruta que vull fer en una part és diferent al primer cop i la segona part del recorregut és repetit, però el lloc mereix una segona visita. També aquest cop la companyia és diferent, aquesta vegada sorto a caminar amb la Christina una noia Alemana que vaig coneixer fa unes setmanes a l'illa sud i ara em tornat a concidir aquí. Desde el parking del Tongarino Crossing enfilem el primer coll, just al peu del Mt. Ngaruhoe de 2500m aquí al coll deixem les grans motxilles i anem a fer cim d'aquest amb l'equipatge just, la pujada és dura i llarga, hi ha molta grava solta i petina força, tens la sensació de anar més endarrera que endavant, però després de 2 hores bones arribem a dalt del crater del volcà amb el com més perfecte que he vist mai, la cara sud esta coberta de neu i les vistes són inmillorables. En lliguem fort les bambes i tartera avall, en menys de 15 minuts tornem a ser al coll. Una baixada com de les millors que he fet mai al Pedraforca. Tornem a carregar les motxilles i seguint una carena que ens porta a creuar el Mt. Tongarino i el seu red crater a uns 1900m d'altura. aquí d'alt la olor de sofre és molt acusada, les pendents del red crater fumejen sens parar i una boira baixa corre vall avall. Seguint baixant els emerald lakes donen un color maragda brillant als vermells i negrosos de la pedra, aquets tenen la superfície vne glaçada. Poc a poc anem perdent altura i baixem per una vall ample en mig de pedra volcànica i poca vegetació fins al refugi de Whaihohonu on hi arribem que fosqueja després de 9 hores caminant, amb la sort de que hi ha gent al refugui i tenen la llar de foc encesa i si esta molt bé.
Al dia seguent el camí és força pla de tornada fins al parking, aquest transcorrer per una gran explanada en mig dels dos grans del parc, el Mt. Ruapehu al sud i el Mt. Ngaruhoe al nord, els dos que he fet cim, 8 hores més camiant entre les exelents panoramiques d'aquest i de tot el "plateu volcànic" ja que aquest grup de volcans esta situat en un gran altiplà de entre 700 i 900m d'altura de gran dimencions.

Aquests paisatges volcànics no deixen gens indifernt i et pots passar hores i hores observant sense cansarte gens ni mica. Tot plegat és tant desolat, amb tant poca vida, tants rocs. És molt relaxant i al mateix temps al ser tant auster el fa acollidor i més en aquesta época de l'any que casi no hi ha ningú.

Ja el tenim aqui........

El part ha sigut doloros i molt fred pero ja tenim en Nou vingut entre nosaltres........

S'hem esta fent una altre rasta

Dons una altre rasta s'esta començant a crear darrera al clatell, no massa lluny de l'altre. Aquesta poder s'està fent perque ja fa més de sis mesos que sóc fora de les guilleries, poder perque he canviat d'illa, poder perque l'hivern ja és aquí i els dies són més curts que mai, poder és el fred, poder és l'humitat, poder la pols del camí recorregut, ves a saber poder ser 1000 coses, dons aixó, que s'hem està fent un altre rasta.
Amb la nova rasta venen nous aconteixaments, d’aquí dos mesos, just el dia 11 d’agost agafarem amb la Nora un avió per anar a l’illa de Pascua, el mèlic del món, el punt de la terra més allunyat de qualsevol altre, allà passarem 10 dies tot explorant el museu més gran del món. Després de tornada farem parada a l’illa de Tahiti, on ens possarem camisa hawaiana i collarets de flors durant 4 dies per després tornar a Nova Zelanda per un dia i marxar del país direcció......................
Sidney, Austràlia on hi passaré uns mesos ara mateix no ser quants, però tinc la sensació que aquest país augura bones coses.............

Wellington i anant en bus

Arribo a la càpiltal amb un mareig de "cavall" si és que aquests és maregen (pregunta per en Lluc). La mar estava molt moguda i el ferry s'ha bellugat massa, no s'haveu pas l'alegria que he tingut a possar els peus a terra altre cop, tot fent temps faig una passegada per el port de Wellington, un lloc molt agradable i tranquil, un cop em sento millor vaig a unes oficines on m'he de trobar amb en Jonathan i la Brownie, els meus companys de viatge virtuals que m'anaven aconsellant de les millors rutes i excurcions a fer. En Jonathan junt amb els seus germants és l'autor de varis llibres relacionats amb el món de la bici i de rutes per fer per aquestes terres, aquests dies a la càpital el he passat acollit a ca seva. Dies de pluja a Wellington, aprofito per fer encarrecs i gestions de bitllets d'avió i visats no amb l'èxit que jo volia però a Auckland ho acavaré de solucionar, també he retrobat a en Lance un ciclista que vaig coneixer a l'illa sud i hem anat a fer unes cerveses, tot plegat molt de volit dos dies de no parar de fer coses i acabar el dia amb la sensació de no haver fet res apart de caminar amunt i avall.
(per cert en Jonathan va escriure un article en una revista que es diu Spoke sobre l'experiencia de l'Albert i meva per aquesta illa, ... tio que sóm famosos a Nz) si algú vol veure la revista n'hi ha un exemplar a casa que vaig traduir com vaig poder.

Ara per sortir de Wellington agafo un bus fins a National Park. Anant amb bus tinc la sensació d'estar a dins d'una peixera, amb molts altres peixos, tots imnotitzats, la calefació més haviat alta, una musica aburrida i tots mirant un paisatge espelandit darrera un vidre que l’escalfa el sol d’hivern. Definitivament aixó de que no em toqui l’aire a la cara no m’agrada pas, a més que tinc el cervell acostumat a absorvir les coses amb calma i els arbres avui em passaven massa ràpids, en 5 hores de bus no he tingut temps ni de fer fotos. Al baixar tenia el cap espes a més no poder sort que em quedaven 16km per acabar d’arribar a lloc amb la bici, ara si sota la posta de sol i el vent fred a la cara que em tensa la pell i em refresca les idees.
Anècdota: Al pujar al bus el conductor demana disculpes per anticipada, ens explica que és el primer cop que fa aquest trajecte i que no sap on són les parades de bus, en diu que no garanteix que arribi a l’hora establerta a cada lloc i que li sap molt de grau peró que la calefacció no sap com va i els llums tampoc oque els dos estan espatllats. També en diu que no ens espantem que porta molts anys de conductor de bus aixó si per la ciutat de Wellington.
Tot aixó s’ho hagues pogut callar, els que feinen tot el trajecte segur que ho haguessin agraït sobretot al fer-se fosc, però a mi em va encantar que ho expliques i que informes als clients del servei, tot plegat em fa pensar en la Renfe i altres companyes de casa nostre on l’informació, .... bé es inexistent. Aixó no és el primer cop que em passa a Nz i sempre els conductor expliquen el perque van tard i és disculpen si és així, també és veritat que tothom li dona les gràcies al conductor al baixar tot agraïnt haver arribat a port sense cap accident.

Va de musica.....

Canco del dia, Rellotge de Joan Miquel Mas Oliver, surfistes en camera lenta

Rellotge de paret de sa cuina, rellotge despertador de quarts, rellotge calculadora ja sumes 30 anys, rellotge de sa tele de sa hotel, rellotge tens sa vida per davant, rellotge no te pots aturar, rellotge fill de puta es temps que t'has menjat i el món seguira endevant.

Adeu illa sud!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Suposo que el que dire a continucaió a molts us semblara extrany però el dia que fa sis mesos que vaig deixar les Guilleries per anar a les Antípodes m'he llevat per primer cop a toc de Despertador, i no us podeu pas imaginar quina sensació més desagradable, m'ha vingut al cap que em despertava d'un llarg somni per anar a treballar, però no, encar no. Després de l'ensurt de bon dematí ni més ni menys que les 6 surto de l'alberg per anar a buscar el ferry que em porta a l'illa nord. Deixo l'illa sud com podeu veure amb força cosa visitada i 7200km pedalats per aquesta illa. També la deixio amb anyorança, l'illa és d'una bellessa increible, que l'he disfrutat molt i molt, també i queden tots els bons moments que hi he passat i que ara al ferry em venen al cap, per altre part també em recorda que falta cada cop menys perque el Visat em caduqui, a finals d'agost, però bé hi han més plans de futur.

aquestes lineas mes fosques son per on em passat amb la nora i les part taronges les mes belles de pedalar.

Tasman bay i Malbourgh sounds

De tornada cap a Picton passo per la badia de Tasman força ràpid, Nelson i Richmond són massa tùristics i no tenen gaire interés per a mi, tot i que ara aquesta època de l'any són completament difernents de cuant i vam passar amb l'albert fa 5 mesos, semblen ciutats fantàsmes on els locals s'alegren de la tranquilitat que porta l'hivern.
On si que faig parada, és a Malbourgh Sounds, primera parada Elain Bay despés d'arribar al French Pass tot resseguint les formes caprixoses de l'embolcall d'aquests sounds, formes díficils de descriure, podria dir que semblen tretes de un conte de fades. A la petita badia d'Elain faig nit en un terreny d'acampada amb una parella d'escòcia i una noia alemanya que vaig coneixer a Golden Bay, en Seone i la Amanda ens ofereixen un concert de "dijeridu" que van comprar a Austràlia i que el fan sonar les mil maravelles. Al dia segunent continu-ho resseguint la badia per un corriol de força bon pedalar durant uns 8 o 9 km fins a una altre badia on agafo la carretera cap a l'interior que em portarà fins a Picton. La ruta ja l'havia pedalat però aquesta època de l'any em sembla una altre, la tardor com canvia el pasiatge.
Despedeixo els Malbourgh Sound i l'illa sud anant a pedalar el sender o corriol més llarg de tot Nova Zelanda, el Queen Charlotte track amb 71 km d'anar amunt i avall reseguint la costa. Deixo el meu feixuc equipatge i agafo un Water taxi que em porta a l'inici, i em passo tres dies pedalant uns 25-30 km al dia, tot un luxe, dormint en albergs i amb dutxa calenta diaria. M'estic tornant un pijo!!!! però no em puc imaginar de pedalar aquesta ruta amb alforges.

NOU PROJECTE!!!!!

Aqui va una adreca d'un fotolog molt i molt especial i que em fa molta illusio desde les antipodes de poder participar en alguna cosa com aquesta, be la idea es que envio fotos a en Ramon Boixeda gran amic i poeta, amb alguna referencies i ell en crea un text, escrit, poema, prosa, ... el que li be de gust i aques no deixa gens indiferent. A mi l'idea m'agrada molt i no estaria de menys que hi fesiu una ulla a PIXELANT LES ANTIPODES, ho trobareu a ...

www.fotolog.com/ferm_provisional