P.Pinang

Dies de ciutat,
Pulau, Pinang és una petita illa a 15 minuts en ferry de la península de Malasia, una illa tot éspecial, em sembla que va ser un dels últims llocs havitat per anglesos, de fet l'estructura de la ciutat i el tipús de construccions, cases i edificis són força diferents a altres ciutats a les que he estat. He passat tres dies a la ciutat, tot esperant el visat per entrar a Thailndia, que si el tramitava a la frontera només tenia 15 dies i ara des d’aquí n’he pogut demanar 60 si fa o no fa per el mateix preu. Han sigut uns dies de voltar sense mapa per una ciutat simplement encantadora, plena de racóns i més racóns on badar. De fet es una ciutat que sembla fer esforços per no caure a terra, sobretot les parts velles on les façanes de les cases regalimen runa fins al peu dels carrers, peró aixó presisamnet és el que més m’agrada, aquest carácter tant propi d’aquest lloc. Deixant de banda el temple xines i el musulmà el que més m’ha agradat ha sigut la manera en que es destribuex l’entorn, cada carrer te una funció, aquí els restaurants, aquí els tallers de motos, aquí els d’accesoris per pescadors, .... i així fins tot el que us podeu imaginar, si demanava per una cosa em deien carrer tal i un cop allà tria i remena,... es divertit veure tanta competencia junta.
Però del que te més fama P.Pinang es per la gastronomia, variada tant de tipus com de preu, entre xinesos, malais, indis, pakistanis, thailandesos, indonesis, japonesos, francesos, italians, tot el que vulguis. Peró a mi el que més m’agrada es de menjar al carrer en una petita parada, taules i tamborets amb els locals i per menys de un euro menjà i beure, qui paga més és perque vol.
Un cop amb la visa a la mà marxo de l’alberg, i camí del ferry em donc compte de que aquesa ciutat esta declarada patrimoni mundial per la unesco, m’ha caigut la cara de vergonya d'anar tant poc informat pel mon, peró tot i aixó jo ja li possava un 10 abans de saber-ho.