Si fos tan fàcil com arrancar-se les ungles dels peus per no foradar mai més uns mitjons, jo ja m'he les hauria arrancat.
Però segur que hem tornarien a créixer una i altre vegada, com aquella pedra que ens anem trobant al mig del camí i que de tant en tant ens fa tastar el terra per recordar nos que això no es gens fàcil.
Però perquè no dir-ho, m'agrada etivocarme, fer lo incorrecte, allò que hem surt de dins sense perjudicis ni carregues, en definitiva allò que hem fa sentir més viu que mai, per mes que m'etivoqui i haguí de tornar endarrere una i altre vegada. Tot es fer camí, però m'encanta anar per el mes costarut i amb les baixades més enverdissades, ara per ara deixo el camí planer per un altre!
Aquesta manera de ser m'ha fet prendre un decisió i de fet el motiu principal per el que he obert aquest blog, el dia 26 de novembre comença una nova aventura,..........fent camí cap a Nova Zelanda.
La decisió no ha sigut gens fàcil, per aquests vols de l'any passat es va començar a gestar la idea i fins arribar al dia d'avui han passat moltes coses però bé estic amb moltes ganes i forces per a començar l'aventura, que de ven segur valdrà la pena. No cal dir que el fet de marxar m'hagui costat poc, he hagut de deixar un projecte professional que vaig començar ja fa 3 anys amb tot el que això comporta, deixar una casa, un cotxe, això per el que fa a lo material que de fet son això coses materials que tenen la importància que hom li vol donar i ara per ara per a mi en tenen van poca. Per altra banda hi han els amics, família i companys de viatge que he anat trobant en el camí de la vida, però ells els que de veritat hem coneixen i saben com sóc no estan tristos sinó contents per a mi i això m'encoratge molt, tot i això no treu que us trobaré molt a faltar i espero valtros a mi també.
I res estarem en contacte ja que també formeu una part molt important en tot plegat.
Merci per deixar me a on sóc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
+163.jpg)
1 comentari:
òsti ignasi,
ets ben bé un animal, jo no me les arrancaria ni fins el capdamunt de gin xoriguer les ungles del peu, si es foraden els mitjons, que es foradin, però això de mutilar-se el cos...
és ben bé que això de l'essència maorí ja t'està començant a tocar la fibra. No sé si realment ets conscient de que te'n vas a l'altra punta d'això que en diuen món, allà, el racó més a la dreta i avall del mapamundi. Jo, si t'he de ser sincera, a més de feliç, em fot una enveja gegant, no sé si serà enveja sana o plena de colesterol i amb bronquis obstruits, però, enveja de veritat.
Però bé,espero que em viatgis un tros de la nova zelanda per mi, i que m'ho portis tot concentrat amb emocions i relats que ni la millor càmara pot captar. Em fa ganes (com diuen els menorquins) de que un al.lot com tu visiti aquesta terra, que tot i masacrada històricament pels colons, conserva les essències del que és la natura de veritat (o això diu el wikipèdia, tu), i no sé, penso que et ve que ni pintat.
Una terra plena de matisos i colors, que de ben segur sabràs captar de la millor manera. En maori, en diuen Aotearoa, o la terra del llarg núvol blanc, i segur que un bocí d'aquest núvol ens arribarà portant-nos notícies teves en forma de fresques gotes d'aigua.
Bona ventura
Publica un comentari a l'entrada