Primers passos per Mongolia

Obro i tanco els ulls repetides vegades, em pessigo les galtes. Tot i tenir els llavís tallats per el vent i el fred i la pell rosada per el sol encara no tinc assimilat de que estic a Mongolia amb el Cesc (cangur blau) i l'Anna (cangur vermell). Pot sonar rar de que els defineix-hi d'aquesta manera, pero no hi ha res que quedi millor en aquest paissatge que dos punts d'aquest colors llampans a l'horitzó, de fet som tres pero jo no em veig a mi mateix que vaig de color verd apagat. Cel i més cel de blau intens els nuvols passen ràpid canviant de formes i els prats i les suaus muntanyes de color grogenc girant a verd amb les primeres plujes de l'estiu. Mongolia és increible, com estar en un conte de fades on la pau i la tranquilitat és l'únic que es respira en l'ambient. No faria justicia als altres llocs on he estat si digues que mai abans havia vist res d'igual, peró si que es cert que en aquesta màgnitud encara no havia estat en un lloc tant espectacular, i aixó que només estem d'exploració d'un parc natural al costat de Ulan Batur, tot esperant que torni el consul de Kasakstan i tot provant les bicis i equipatge, no em vull ni imaginar el que ens espera a la que ens possem a explorar una mica més. De moment em permeto el luxe de seguir somiant sobre un nuvol de dues rodes que sembla que el porti el vent allà a on vol, ara pero amb familia.

Mongolia, Mongolia ...

Ja som arribats a Mongolia i la familia ja s'ha trobat despres de gairabe 18 mesos desde que vaig marxar de casa. El pais pinta molt be, la ciutat Ulan Batur, nomes es una ciutat sense gens d'encant i ja estem tips de esperar per vises que no arriben, marxem sis dies a probar les bicis i material, esperant que l'enbaixador de Kasakstan torni per a tramitarnos els visats.
Despres de fer cues i buscar informacio que no arriba ni es clara possiblement entrarem a la Xina amb el tren per despres acostarnos a centre asia, les fronteres de l'oest estan tancades i la que entra a russia no val ja que els vistas son molt cars per molt pocs dies, ja ser que no sabeu de que va, al proxim post us passare les intencions de viatge, plans i somnis tots plegats.

records per tots

pd, no tinc ni la mes remota idea de que passara amb les conexions cybernautes al deixar la ciutat o sigui que a la que pugui em conectare per contestar mails i tota la pesca.

Kolkota, Kolkata, Calcuta, .... tres noms per una sola ciutat

Que es pot fer a Calcuta el mes de maig, el mes facil es morir-se de calor, 42-44 graus i uns nivells d'humitat molt elevats. Aquest fet fa de que et preguntis una vegada darrera l'altre si realment val la pena sortir al carrer o no? jo ho he probat, momes podent estar un maxim de 3 hores voltant per carrers bruts i plens de tot i mes, amb el resultat de que no he tingut ni les forces de tirar cap foto, que em sap molt de greu.
La segona cosa que es pot fer es anar a veure la casa de la Maria teresa de calcuta i com no apuntarte a fer de voluntari, nomes per un dia que es tot el temps que disposo aqui. Avui a les 6 del mati ja era despert i al poc ja estava de cami al voluntariat, la ciutat ja fa estona que esta desperta, tot i estar endormiscada, aixo li dona un toc que et fa pensar que no estas a la India on els sorolls i corredises son una constant que para ni un segon.
Anant al voluntariat, n'he sortit amb una sensacio extranya que no mes agradable, per un costat em costa de deixar de banda les convixions religioses que aquesta ordre te, el catolicisme fa molt de temps que m'irrita, i us preguntareu el perque m'hi he apuntat, encara no ho ser, jo anava a acompanyar a l'amiga xilena a la reunio informativa i com sempre l'ignasi s'ha liat, tambe en aquesta oportunitat hi he vist la opcio de veure una altre cara de la India, una mes subterrania, obia tambe pero que encara queda mig amagada.
M'he passat el mati en una casa per a gent gran i malalts, rentant roba, fregant terres, servint els apats i fent massatges a les cames a avis amb problemes d'artrossis, una mica de tot. Dic que no ha sigut agrdable perque no estava preparat per una cosa com aquesta, ja m'havia oblidat de que la olor a malalt i hospital em possen malalt a mi i que el fet de sentirme com un objecte manat de males maners per maca de comunicacio i no poder interacutuar amb la gent de la residencia el suficient m'han fet marxar amb mal gust de boca, amb la sensacio de que no he fet res de profit per a mi, poder si que per a ells ha sigut un cop de ma i prou, pero per a mi la recompensa personal que hi buscava s'ha quedat en aixo una busqueda sense resultat, com tantes i tantes altres coses a la vida.
Suposo que si tens la oportunitat de passar-hi una temporada llarga i fer una mica de relacio amb la gent que estas tractant la cosa s'ha de veure molt diferent, de segur molt mes enriquidor de el fet de ser un (xico para todo) que va amunt i avall sense saber a on va.
Aixo m'ha fet adonar de que la India te molts mes problemes o millor dit te els mateixos problemes que altres paissos pero amb la diferencia que aqui la poblacio es 10 vegades mes gran com a minim, aixo fa que les xifres de gent que necesita atencions siguin millons i no milers, no ser fins a quin punt una organitzacio com aquesta pot arribar a incidir en les xifres globals, no crec que sigui massa gran la seva importancia i depsres em paro a pensar en que hauria de fer el govern per ajudar amb aquestes coses i despres em be mal de cap i ho he de deixar, hi ha coses que s'hem escapen....

I ara a tres dies vista de Mongolia ja tinc la mirada possada en les grans estepes i en Cesc i l'Anna, tot fent cami cap a casa.

L'Odisea segona part

Com l'ultima vegada el pas per la India no m'ha deixat gens indiderent, aquest pais es increible! Ara amb la calma de per fi passar tres nits en una ciutat com Kolkota puc trobar l'estona per escriure amb calma.
Al final no vam poder seguir el recorregut que voliem, teniem intencio d'entrar a la India per Sikkim, extrem nord-est de la India, pero les conexions per carretera dins de Nepal estaven tallades per problematica politica que sembla no tenir fi. Amb tot vam haver de desfer cami, igual que el d'anada. De Sunauli a Gorakpur amb bus, amb la grata conversa de 3 hores que vaig tenir amb un nen de 12 anys i la seva iaia, aprofitant la meva ignorancia en vers aquestes terres el xic en va explicar les 1000 i una coses que no t'atreveixes a demanar a un adult per vergonya, coses simples com el siguinificat del punt vermell al front de la gent, perque les vaques son sagrades, ... obietats que s'haurien de saber i que no sabia, despres de 3 hores de classe toca tren nocturn fins a Varanasi, mai abans havia dormit tant be en un tren, 7 hores del tirada i amb la baves al coixi, vaig dormir com un nen petit, costa poc de entendre si es te encompte que les ultimes 14 hores les havia passat en un bus Nepali.
Un cop a Varanasi ens torna a quedar tot el dia per davant, aquest vegada la ciutat no em sembla tant caotica com la primera vegada i la disfruto mes, aprofito per anar a visitar el barri musulma i zones que em van quedar penjades la ultima vegada, pero la calor es molt intensa i haviat les forces s'acaben. A les 6 de la tarda tren nocturn a Kolkota, aquest cop si, nit moguda, no ser que he menjat o si eren els 45 graus de temperatura pero m'he passat la nit bomitant i amb diarrea, corredisses al labavo en mig de la foscor, cames i maletes als passadissos. Per fi Kolkota a les 11 del mati, el tren nomes ha arribat amb 3 hores de retard i jo momes vull un ventilador i un llit on jaure... avui els desitjos s'han complert, posso un cartell a la porta (No molestar) amb el resultat que ningu el pot lleguir, el que fa la febre.