Karadeniz

Sortim d’Istambul, amb la mirada posada a la costa del Karadeniz, els primers 10 dies van transcórrer amb pluja, vent del nord i una humitat que calava fins al moll de l’os, després ha vingut el solet, el vent càlid del sud i per fi vistes increïbles d’una tardor com les que feia temps que no vivia, fagedes i boscs de castanyes en plena efervesencia de colors i llums càlides de tarda, realment no ser si hi ha res mes relaxant que pedalar per carreteres secundaries amb olor de fulla seca i bolets. Turquia es un lloc agradable i còmode de viatjar, a cada poble hi ha una mesquita i una petita botigeta, els punts d’aigua potable es repeteixen amb gran frecüencia al llarg de cada carretera i ara be el millor, està ple de llocs per acampar, amb molta facilitat i seguretat ja que està permès per el govern, així que poc que ens veuen el pel a les pensions i hotelets.
Peró després de 16 dies a la carretera el que s’hem fa mes evident es que Turquia es molt i molt gran, després de 900km hem arribat a Sinop al mig de la costa del Karadeniz i a l’extrem nord del país. Amb lo que hem fet una part molt petita del mapa, i encara ens queda molt per a fer.

Sinop marca canvis importants, després de 6 mesos compartint carretera amb en Cesc i l’Anna aquí els nostres camins es separen, ells van cap a l’est camí d’Iran i jo vaig de nord a sud, camí de Siria, de la cual només em separen 1200km o sigui com travessar espanya de d’alt a baix perquè us feu una idea.