Uzbekistan, terra de preguntes...
El passat dia 23 de setembre vam entrar per l’extrem est d’aquestes terres, tot pedalant a través de la vall de Fergana. El canvi d’unes terres a les altres ha sigut molt gran, el paisatge ha passat de ser muntanyós i verd a ser pla i ressec, on el cultiu predominant son les plantacions de cotó amb el seu bullici de gent que ara si congrega, ja que és l’època de recol•lecció. Fergana es la vall-plana més habitada de tot Uzbekistan, on a banda i banda del riu Naryn si concentren pobles, petites ciutats i força industria. Industria que amb la seva pol•lució no et deixa veure els grans Pamirs que queden a la part sud de la vall. Per tant els km fins a la capital de Tashkent han sigut força avorrits de paisatge però molt distrets per la gent que hi hem trobat, gent molt i molt curiosa, força agradable i molt hospitalària, fins al punt que hem hagut de buscar racons on reposar lluny de mirades que només volen saber coses de nosaltres.
I ara a Tashkent amb la sensació de que es impossible de sortir d’aquest país, la carta d’invitació per entrar a Iran s’ha perdut no ser a on i no arriba, de tant anar a l’ambaixada el cònsol ja ens coneix i tot. Amb tot els dies han passat i ara no hi ha temps material per demanar visats com: (opció 1)Kazakhstan, Azerbaijan i Geòrgia per entrar a Turquia després de creuar el mar de Caspí amb un ferry que surt cuant està ple. (opció 2) Turkmenistan i Iran, que és la ruta més lògica i fàcil a priori, però Iran es un òs i Turkmenistan un altre. Amb el que encara queden dos opcions més... (opció 3) volar a Turquia i entrar a Iran desde allà o (opció 4) quedar-nos a viure a Uzbekistan tot esperant que arribi un visat de sortida...
I amb tants mals de cap i que el temps passa encara ens quedarem sense veure el que hem vingut a veure realment que son les mesquites i madrasses de les antigues ciutats, aquelles que fa anys i panys que son aquí des d’abans que s’inventessin les fronteres i els visats, de segur que Marco Polo no tenia tants mals de cap.
Seguim amb salut i ara amb poc aire a les rodes.
+163.jpg)
3 comentaris:
Bones noiet!!!Soc el Guillem de Sant Boi de Lluçanès, sisi! akell privilegiat que va poder treballar al teu costat un any, i que va gaudir d'una jornada surfera al teu costat!! Bé nomé volia saludar-te ja que de tant en tan vaig seguint el teu blog i mai et dic res. Bé espero k tot et vagi perfecte...k ja veig k si! Salut i alegria. Una abraçada gran!!
Si algo te enseña viajar en bicicleta es que despues de 1000 km de pistas de tierra, trochas inhumanas siempre llega el asfalto. y despues de varios dias subiendo subiendo al fin llega la bajada. me gusta la ultima opcion.... o tal vez probar con sobornos? despues de la espera ojala llegue el visado.
Raúl
Vull veure la MAMA a Samarcanda amb els pollets. Je! Je!
Publica un comentari a l'entrada