Kaikoura

Arribem a la petita peninsula de Kaikoura despres de dos dies de bici per el nord de Canterbury, una zona força muntanyosa, de prats de color ocre i tons grogencs fruits de la sequera de la regió, però tot i aixi te un encant especial, els colors d'aquestes valls són completament diferetents al que hem vist fins ara.
A Kaikoura visc una de les millors experiencies del viatge per el que fà a animalons. Hem agafat una barca que ens ha portat a veure balenes esperma, que són les més grans que hi ha, ha sigut brutal veure aquests monstres de més de 20m de llarg i no ser quantes tones, que al capbusar-se treuen la enorme cua a fora de l'aigua. També hem vist "Dusky Dolfins" que són de colors negrosos amb el pit i els laterals blancs, anavem amb grups de 50 o 60, es creuaven per davant de la barca, per darrera i passaben per sota tot girant-se ensenyan la panxa, saltaven i queien d'esquena, no paraven quiets ni un monent, són simpàtics aquests animalons i molt expresius.
Avui he conegut una mica més del meu gran desconegut, el mar.

pd: després de 3 horetes amb barca, un noi com jo de les guilleries he acabat ben marejat.

I ja en sumen 2000km!!

Moltes felicitats! Moltes felicitats! et diesitjem Nora, moltes felicitats!!!!!!!
La petita de la casa i jo ja hem compartit 2000 km, els vam fer el dia 31 de gener a la ruta 70 entre Hanmer springs i Kaikoura a Canterbury nord, tot va sobre rodes i li he regalat una cadena nova! esta la mar de contenta.
Com veieu de moment estic amortitzant el regal que hem vareu fer, moltes gracies!!!!

Ranibow Rd i Hanmers Springs

Sortim de Saint Arnaud a 500m d'altura, direcció nord per anar a buscar la Ranibow rd, bàsicament em de canviar de vall per agafar-ne una més a l'oest. Després de 11 km arrivem al trencant, davant nostre s'obre una vall enorme, molt ample i profunda amb el riu Wairau al mig. Els primer 17 km són per asfalt i després continua per pista de grava amb força bon estat, al km 30 hi ha un peatge, resulta que és un camí pùblic pero per terreny privat i els propietaris es cobren peatge per fer-ne el manteniment dels 65 km seguents, han sigut dos dolars per cap res comparat amb el que paguen els cotxes uns 20 dolars. Un troç endevant la vall tomba a l'est, per despres girar al sud, ara de cop s'estreny un parell de km i de cop es torna a obrir encara més gran que el que hem vist fins ara i amb les muntanyes dels costats que volten els 2000m o més. La vall es ven àrida, esta plé de snow grass (una gespa de 50cm que ho aguanta tot) i alguna varirtat d'arbust de mata baixa. El vent bufa amb força i com no de cara. A les 7 de la tarda parem a dormir en un petit refugi a 1100m d'altura al mig de la vall, al mig del no res.
Apunt: Aquesta vall la he rebatejat amb el nom de la vall de la llum ja que durant tot el trajecte ens acompanyen dues linies d'alta tensió, que donen un toc "ròmantic" a tot plegat per dir-ne alguna cosa.
Al dia seguent ens espera el tram més dur enfilar-nos per unes bones rampes fins arribar al coll de Island Suddle a casi 1400m d'altura, diria que es un dels més alts de Nova Zelanda. Ara canviem de vall i cara avall i vent a favor, com m'agrada, aquest tram m'ha recordat molt a Argentina pedalant per la pampa, els païssatges i el vent eren molt iguals als d'avui. Al cap de uns 40 km de pla i avall arribem a la última pujada del dia el Jack's Pass, que el fem sense ni adonar-nos en, i després una baixada per pista de grava brutal fins a la bonica població de Hanmer springs, he agafat els 62 km/h UUUUUUAAAAAAAHHHHHH!!!!!!! amb 20 kilos d'equipatge a les alforges. Acabats els 120 km de la Rainbow Rd bé el millor, avui m'he fet el píjo, he anat a fer-me un massatge en un spa del poble 60 minuts per relaxar el cos i descarregar la ment, i per rematar la jugada a la tarda anem a les piscines d'aigües termals amb poder curatius i temperatures dels 33 als 41 graus. M'he quedat tant relaxat que hem sembla em passare per aqui un altre cop quant torni cap a l'illa nord.

Va de musica 0.4

Canco del dia

Sinfonia nº3, Pau Riba, Dioptria
Amb les sabates descordades, sense mitjons als peus, amb un barret de palla al cap plé de botons, he anat a seure al jardinet dels llíris es espera del bon temps.
Anava per la regadora de zenc que es mort de set desde l'estiu, peró en decantar el cos de la cadira s'hen han anat tots el botons i m'he possat a riure de tant babau com sóc. El terra plé de botons blancs, el sol encara fresc i l'aire fí com una mandra, com una son, n'han fet possar malalt de poesia, us pensareu que es una mentida peró jo no us diré ni si ni no. Només m'he tret una sabata perque s'hem ha adormit un peu, hi ha vingut una mosca segurament la del bon temps i m'ha semblat significatiu i m'he posat content. Diria que ja sóm a la primavera, perquè sento la olor que fà i es l'òstia de bonic, el terra plé de botons, els cucs de sant antoni, el peu adormit al sol, la regadora i les herbes del jardí. Però quina por, si vingues algú i hem trobes adormit el peu i tots els botons per terra i la regadora, sense mitjons i el barret al cap tot plé de, i botons, Oh! quina por que em fà.