Seguint les línies Transparents d'una Nyinyola Cega

el petit de Cal Eril

2011-02-26T06:15:00.003+13:00

Ploren els arbres
Callen les plantes
Callen les plantes
Ploren els arbres
Ja no plou mai
Ploren les filles
Ballen les àvies
Boges s'adonen
Que es moren els arbres
Callen els pares
Ploren les mares
Moren les filles
I riuen les àvies
Ja no plou mai
Ja no plou mai

Tremolor

2011-02-24T08:38:00.006+13:00

I pensar que fa uns pocs anys estava instal·lat just davant d'aquest edifici, l'antiga universitat de Chrischurch just al costat del jardí botànic del qual ara només en queden ruïnes. I ara em pregunto que deu haver passat amb el museu d'art modern que estava a 4 passes i amb aquella botiga de bicis, (la cycle trade Nz) que tant bé em van tractar i arreglar la bici i aquell xinés on vaig anar a sopar més d'una i de dues vegades i aquell petit cafè on anava a esmorzar.

Nova Zelanda es veu sotmès per el pitjor terratrèmol dels últims 80 anys, que de moment s'ha cobrat 75 morts i 300 desapareguts.
Chrischurch una ciutat on hi vaig passar una temporada més o menys llarga ha quedat irreconeixible i el primer ministre John Key ha hagut de declarar l'estat d'emergència a tot el país per poder donar així una bona assistència a tots els afectats. També la gelera més gran del país el Fox Glacier ha quedat partida després d'aquesta sacsejada.
Ara mateix estic tremolant de veure les imatges que vaig trobant per Internet, la informació en diaris espanyols es escassa i de baixa qualitat, amb el que he de llegir els diaris locals del país per saber el que està passant realment. Em costa de creure i només espero que els amics que vaig fer per allà estiguin bé i els els danys siguin mínims per la societat d'aquelles terres tant hospitalàries i entranyables.
Ànims a tots els kiwis! i a tirar endavant aquest país tant meravellós que teniu!!

La nit més "encalmada"...

2011-02-19T11:51:00.004+13:00

Menorca en plena lluna

. . . . . .

2011-02-12T07:21:00.003+13:00

I me'n regalen sis! Dos per conduir sense carnet, dos més per conducció temerària i els dos darreres per "desacato a la autoridad" Però això si m'han dit que si sóc bon nen amb uns pocs dies me'ls lleven.

Hivern a Menorca

2011-01-18T06:51:00.008+13:00

A vegades et quedes mut, be no seria ben be això, es com si provessis d'escriure quelcom i el boli, llapis o el que sigui no aconsegueix plasmar el que vols dir sobre paper o teclat digital, talment com si fos de tinta transparent o les tecles que prems no fossin les correctes per crear paraules, o la connexió wiffi que uneix el cervell amb la mà hagués deixat de funcionar, cosa que espero sigui temporal. De moment i després de molt de temps sense actualitzar el blog només em surten les imatges per explicar el que estic vivint en aquests moments, el que està passant a Menorca. Diuen que una imatge val més que mil paraules, a vegades no m'ho crec, però ara per ara no hi ha res més.

Lo Delta

2010-05-04T09:15:00.008+12:00

Ell encara està allà, tant màgic com sempre. Ell i les seves llums, nuvols, els camps d'arrós, ses salines, les llargues platjes i les dunes, el cel, els canals de rec, les rectes i l'infinitat d'ocells . Com sempre cada cop que hi he estat el veig diferent, cada cop millor, ja que cada cop que es fa l'hora de tornar cap a casa tinc la sensació de que no hi he estat tant com voldria, i aquesta no n'ha estat una exepció.

La Nora està d'exposició!!!

2010-04-08T05:23:00.003+12:00

Per als que us faci gràcia de veure una bici tant especial com la Nora amb tantes històries a les rodes i kilòmetres sapigueu que estarà exposada a la botiga d'esports de muntanya Diedre de Moià, des d'avui fins .... fins que la torni anar a buscar per pedalar altre cop!! Hi esteu tots convidats!!!

enllàç de la botiga www.diedre.cat

Euskadi

2010-04-07T07:14:00.002+12:00

Pujar a la furgo, si per uns dies vaig recuperar la furgo, aquella que m'ha portat lluny i aprop hi ha vegades fins a l'infinit durant tant i tant de temps. Del vidre a les portes de darrere un munt de records em passen per el cap i ara aquesta cavitat es prepara per acumular-ne de nous.
La furgo es una experta en viatges, més que jo, ella sap en cada moment on ens ha de portar o sigui que es qüestió d'escoltar-la una mica i anar pujant i baixant marxes, tot depenent de la velocitat que ella ens vol fer viatjar. O sigui que arribar al país Basc no va ser cap problema. A dins de la furgo dels somnis hi han bons amics, en Ramon, en Marc i en Ryohei, més maletes, cadires, bici i vicis...
O sigui que tot està apunt per passar els pròxims 4 dies. Primera parada Bilbo, la casa d'en Raúl, un gran amic que feia 4 anys que no ens veiem cara a cara, i ara després d'un llarg viatge a cada una de les nostres esquenes ens falten hores per a explicar-nos tot el que ens volíem explicar. Pinxos, zuritos, entrepà de no ser que i voltes per “lo viejo y lo nuevo” amb el millor guia de la ciutat.
Aquests dies m'he estat preguntant que te el país Basc perque hi hagi anat tantes vegades, sol acompanyat, amb cotxe o amb bici, encara no ser que es el que tant m'atreu d'aquestes terres, però el que si que a cada parada una bafarada de records em picava a la cara, de fa 3, 4, 5 o 10 anys endarrere. Carretera de la costa fins a Mundaka, càmping i parit del Barça al bar, més furgo per la costa fins a Orio, càmping i a la nit hores mortes fins a Donosti. Matí de dilluns i desfem camí cap a casa, al poc parada per deixar a en Ryohei, ara ell seguirà el camí del seu viatge sol fins a Madrid després d'haver començat la seva pròpia aventura ara fa 13 mesos a Vietnam, quin tros de persona “maybe”. El radio no ha funcionat en tots els dies, però les converses no han parat ni un instant, sembla estrany com amb amics que fa tants i tants anys que et coneixes encara tinguis tantes coses de les que parlar. Hi ha estones uns poemes recitats per en Ramon, d'aquells que fan pensar, que et fan volar i anar gairebé tant lluny com el lloc on la furgo ens hagués portat... però aquest cop no ha pogut ser, poder a la pròxima, poder...
I ara a casa amb mails per contestar, el Barça que sona al menjador, el pare eufòric, la mare a Egipte amb en Cesc i l'Anna. I jo que des de que he tornat que encara no ser on sóc. Serà qüestió de mapa.

Guanyadors!!!

2010-04-07T06:16:00.002+12:00

Moltes gràcies a tots per la vostre participació, ja per correu electrònic com per el blog!!!
Al final no hi ha un sol guanyador de la bossa de llaminadures, sinó tres, per un costat les cosinetes Cristina i Montse que les van encertar totes menys una, la de la cua del pantà de Susqueda (si aquesta tenia una mica de trampa) la va encertar el cosinet Martí!!!! En breu us faré arribar el premi i com no animar-vos a participar en la proxima edicció de Descobrint Catalunya...

Descobrint Catalunya

2010-04-02T11:38:00.006+13:00

Després de passar 5 dies pedalant per terres Catalanes, concretament a la província de Girona i a la Catalunya nord, m'he adonat de que vivim en un lloc magnífic i que val molt la pena de conèixer, amb el que us vull proposar un petit repte o concurs, per veure com anem de geografia Catalana. Les fotos de baix són de diferents punts per els quals hem passat i m'agradaria que jugueu a endevinar a on corresponen, el guanyador que endevini les 5 més ràpid s'endurà el magnífic premi d'una bossa de llaminadures valorada en 5€, o sigui que a jugar!!!!

Va de lletres Vol. primer

2010-03-18T11:11:00.005+13:00

Fins ara era més o menys normal de veure al blog de tant en tant els Va de musica, vol... però avui afegiré una nova temàtica.

Avui comencen els Va de lletres, crec que en només una ocasió vaig parlar de Josep Pla i el Quadern Gris, fent referència a totes les imatges visuals que aquest llibre em va portar quant estava perdut per l'illa sud de Nova Zelanda.

Avui he de fer referència a un llibre que he retrobat fa un parell de dies, El viure Mata, d'Abel Cutillas.
L'Abel Cutillas pot ser mentider, cínic, realista, imprudent, desvergonyit, agosarat i fins i tot romàntic. Però el que fa millor es no deixar indiferent.
Viure Mata es un llibre d'aforismes que ell els comença definint al pròleg així:

Imaginem-nos una sorpresa que fa tard a ella mateixa, una sorpresa lenta. Imaginem-nos una sorpresa, una il·luminació en el pensar, un flaix en el veure, una commoció en el sentit, ja donada, ja apareguda, però encara no rebuda. Imaginem-nos una sorpresa que, com a sorpresa que ha de ser, només sap aparèixer de cop, donar-se plena, però que ens arriba a pinzellades, sotto voce, com una brisa....

Aquí en van uns petits exemples a l'atzar:

Lluitava per l'alliberament de l'escriptura, va morir mossegat per una lletra.

La solitud és perillosa: provoca enveja.

T'envegen la solitud, però no ho solucionen anant-se'n al desert, sinó fent-te companyia.

Llegir mentre viatges és una descortesia envers el paisatge.

Els humans paguem cars els nostres errors. Per exemple, heus aquí una de les confusions que més dolor ha causat a l'espècie: identificar amor amb convivència.

I així fins una infinitat, que fan de les tardes de final d'hivern uns dels millors moments dels dia, tot reposant l'esquena al sol.

Referències:
Llibre: Viure Mata
Autor: Abel Cutilles
Editorial: Fonoll, col·lecció Biblioteca Global
Editat: 2006
Web: www.editorialfonoll.cat

Time out for Fun!!

2010-03-10T02:25:00.005+13:00

La primavera la sang altera...
Primer Menorca, ara aquí, definitivament el fred em persegueix.

Planejant la Plana

2010-03-07T06:21:00.006+13:00

Des de la tornada de Menorca que el que he fet més ha estat voltar per la plana i les seus voltants. Sorpressa agradable de veure que la primavera està al caure, els primers mosquits enganxats als ulls, els pruners apunt d'esclatar en flor i un aire càlid que anuncia l'arribada del bon temps.

Però la Plana ha canviat força desde que mi passejava ara fa dos anys i mig, per mala sort he descobert que possiblement aquesta zona de catalunya s'hagui convertit en l'estenedor més gran de tot el territori. Podrien penjar un anunci tal com: "Assequi la seva roba cara el pirineu, assecat de frescor i blancor polar" Perque després ens diguin allò dels preus del progrés, jo per res hagues canviat les vistes del pirineu clares i nitides desde st. jordi per les que ara ens han deixat la MAT i les seves amigues més baixetes.
Però també hi han hagut coses que m'ha sorpres cap a bé, una es la font dels Foquers, que si bé fa temps estava mig abandonada, bruta i colgada de vegetació, ara es un lloc perfecte per passar-hi una llarga estona, tot prenent el sol càlid de primavera.

Però el millor ha arribat un cop amb la bici hem pujat a el Munts i hem pogut comprovar que els cingles de Tavertet, les Guilleries i el Montseny tots junts et poden tallar la respiració per uns instants.

Per la plana amb Sospirs de primavera

Menorca segueix respirant...

2010-03-05T06:46:00.002+13:00

El que ara jo, ja no em puc impregnar de l'aire amb gust de sal, a marines, a cel, pluja i neu. Aquests que tant m'han omplert durant tots aquests dies.

I ara Menorca em sembla un obrir i tancar d'ulls, que espero es pugui repetir ben aviat.

Menorca segueix respirant

2010-02-20T01:10:00.006+13:00

Menorca, Qualsevol nit pot sortir el sol.

2010-02-17T04:43:00.003+13:00

Oh! ben vinguts passeu passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva es casa vostre si es que hi ha cases d'algú.... Això cantava en Sisa l'any 74 i com no Menorca i el seu carnaval m'ha fet tronar endarrere amb el temps per viure ni que fos per unes hores en un conte de fades.

Després de 11 anys em vaig tornar a posar una disfressa, a ultima hora per no faltar a la tradició de poca previsió que tant em caracteritza en moltes coses. I vestit de pagès i barret de palla vaig sortir al carrer.

Nit de tassa penjada al coll per no perdre-la, de fred que amb les hores més que fer-me sentir incomode m'agradava perquè em refrescava unes idees de full de somni. Recordo haver vist meduses, pirates, en Watson, unes mosques, posseïdonies(les algues), parets seques que ballaven i s'enderrossaven, homes vestits de dona amb molt poca gràcia, follets que volien tocar bombolles, víkings barbuts, vaques que feien llet amb extra calci, pallassos amb les cares pintades de disseny, unes mama meva que no ho semblaven, també hi havia en Hurry, no el potter sinó el fill d'en Carles d'Anglaterra, que explicava acudits de sa mare amb molta mala baba i una infinitat de cares i personatges de conte.

I tot pensant he vist que només hi faltaves tu !!

Menorca en sospirs... (Segona part)

2010-02-13T01:11:00.003+13:00

Sospirs d'hivern ...

Menorca en sospirs...

2010-02-11T01:42:00.006+13:00

Agafant aire...

Tancant el cercle

2010-01-09T11:18:00.002+13:00

22 de Desembre del 2009,

El primer escrit d’aquest viatge al blog acabava així:

Estic marejat i no ser on cauré, només espero que sigui en un lloc mes aviat flonge.

Aquell dia es tancava un cercle i s’han obria un altre, un de força gran i que ha durat 25 mesos de la meva vida. Aquest cercle que avui es tanca, ho fa amb molt bon gust de boca, durant aquest temps he pogut gaudir d’una cosa difícil als dies que ens toca viure, he tingut TEMPS, temps per fer i desfer, per anar on he volgut i per disfrutar de la vida a la velocitat de la bici, tot ha passat poc a poc, assaborint i patint cada moment tal i com aquest es mereixia.

17 països, mes de 26.000km amb bici, trajectes amb vaixell, cotxe, bus, tren, avió, autostop... tot seguint les línies transparents d’una nyinyola cega, que m’ha portat fins a casa, on s’ha acabat aquest viatge. Però per res estic trist, si be es cert que es tanca un cercle, això vol dir que s’han obre un altre, un de tant o més apassionant que l’anterior i del cual no tinc ni la mes remota idea de on em portarà, ja que toca començar de zero altre cop, una altre aventura, un altre viatge.

La vida es un llarg viatge que només s’acaba amb la mort.

I ara des de els Pins, tot plegat em sembla com si acabes de passar davant dels meus ulls en un simple gest d’obrir i tancar les parpelles.

Merci per haver-me acompanyat durant tot aquest temps, per ser-hi desde la proximitat més llunyana!! Moltes gràcies a tots.

Fins ara...i petons a la gata.

Damasc, ultima parada

2009-12-27T05:39:00.004+13:00

Mai avanç 100 km havien estat tant durs, del Monastí de Mar Musal a Damasc el vent ens va fer veure la duresa de la bici a marxes forçades, per després pedalar 25 km per una espècie de autopista amb un trànsit boig. Però poder això no va ser el més dur, ja que el cap es negava a ell mateix que aquesta ciutat era el final de trajecte, però si Damasc ha sigut final de trajecte.

Tot i això la meva estada no va se gens desaprofitada, la ciutat es possiblement una de les mes maques i apassionants que he vist mai, hi ha molta vida als carrers i un munt d’història apilada a cada cantonada. No fa falta anar al museu per adonar-te d’això, ni ha prou en fer una volta per la ciutat vella i els seus mercats per sentir que aquest llocs no ets el primer que hi passa. El noi turc em va dir que el conte de les 1000 i una nits estava ambientat en Damasc i de tal com ell havia lleguit el llibre a la realitat hi havia només la diferencia del temps que ha passat entre mig, ja que les coses continuen essent les mateixes. Vida i mes vida, botigues, mercats, gent amunt i avall, converses, negociacions, art visual i imatges que queden marcades per sempre mes a la retina de l’ull.

I em passejava tot preguntant-me quant de temps ha de passar per tornar a veure coses com aquestes.......

Tot baixant cap a Damasc...

2009-12-21T05:30:00.004+13:00

Costa saber per on comencar, tipic esmorzar a Siria.

Krak de Chavaliers

Mar Musal, de bon mati

Ja sóc a la capital de Sira, Damasc, Damascus o Ash-sham, quedeu-vos amb el nom que més us agradi. Aixó vol dir que han passat moltes coses entre mig.

A Hama vaig coneixer un noi Turc, l’Evrim que també viatge amb bici, i des d’allà que em fet camí junts. De Hama, vam anar cap a les muntanyes de la costa tot passant per Misyaf, un poble petit i amb un gran castell al mig, allà vaig començar a veure les avantatges de viatjar amb un Turc. Els Siris estimen al turcs, els veuen com a germans de sang, més que res per motius religiosos que per cap alte cosa, tot i que l’Evrim es més ateu que res més, el fet es que arrives a un lloc, menjes i et conivden. Després vas a un altre lloc demanes un lloc per menjar i als 5 minuts estas a casa del que has demanat on hi ha una parada de Falafel tot menjant el tipíc esmorzar Siri. Després un bon dia no trobes hotel per dormir i tot demanant acabes a casa d’una familia a l’havitació “salam” només per homes, amb la taula plena de teca i uns matalassos on passar la nit! El cas es que jo hi pinto poc, les converses van mes destinades a ell que no pas a mi, però com ell jo disfruto de la hospitalitat en grans dosis.

Aquesta part de Siria, el nord-oest m’ha agradat molt, es agradable de pedalar, ja tant per paisatge com per la seva gent, que estant molt més oberts de mentalitat que no pas a l’interior, i tot aixo es degut a l’activitat portuaria de la zona, que desde fa anys i panys que veuen a passar gent de tots colors i religions.

Però va tocar deixar aquesta zona, just després de visitar el castell medieval “Krak de Chavaliers”, que possiblement sigui un dels castells millors conservats a nivell mundial, realmanet va valdre la pena de veure i de passar la nit acampats als seus peus, tot tenint una vista increible de les muntanyes del Liban, que al nord arriben a més dels 3000 m.

Tot baixant cap a Damasc, vam fer parada al Monastí Cristià de “Mar Musal”, un monastí perdut en el temps i entre el dessert i les muntanyes, la seva ubicació es realment espectacular i desde d’alt, les vistes no tenen cap desperdici.

Els que em coneixeu segur que us pregunteu que collons i fa l’ignasi en un monastí Cristià en un país Arab-Musulmà? Dons en primera instancia per el morbo de veure que passa en un lloc com aquest i en segona instancia perque les portes estan obertes a tothom indiferentment de la crencia religiosa, color de pell o el que sigui, i si li sumes que tens llit i 3 apats al dia a canvi de rentar plats i tallar cuatre tomaquets, feina que t’ocupa 1 hora al dia a molt estirar, dons ja ho teniu, un lloc perfecte per estar-hi un parell de dies o anys...

4 coses sobre el Monastí:

Després de 17km per una carretera secundaria amb la sensació de no anar a en lloc si arriba, i només el veus un cop hi ets als peus, si vas amb bici la pots deixar a la botiga que hi ha a baix. Sobretot per a ser respectuós dir “marhava” que es hola amb arab sense tenir cap relació amb cap religió, es millor guardar el “salam alecum” per els musulmans, després de deixar les bicis en un lloc segur, un garatge tancat amb pany i clau, toca pujar unes cuantes escales, no en ser el numero, però em van fer bufar força. Un cop a d’alt entres per una petita porta, molt petita a l’antic monastí, ja que n’estant construint un de nou. Saludes i dius, mira que em voldria quedar aquí per uns dies, al poc t’ensenyen l’habitació i et donen llençols nets. I et recomanen que llegueixis uns fulls penjats en una paret que parlen del funcionament.

El full diu així:

8:00 Primera misa, en arab, l’assistencia no es obligada, els qui no en vulguin venir que vagin a fer un vol per la muntanya o ajudin a preparar l’esmrzar.

9:15 Esmorzar

2:15 Dinar

7:00 Hora de meditació a l’esglesia, voluntari

8:00 Segona misa, en arab, voluntari els que no i participin poden ajudar a la preparació del sopar.

9:15 Sopar

No fumar en les habitacions i les els espais comuns.

Sigueu respectuosos amb la vestimenta ( acompanyat de un dibuix amb com has d’anar i com no)

Guardeu silenci.

I acabava tot dient, el monastí no es fa carrec dels objectes perduts, tingueu les vostres pertinencies controlades en tot moment.

I vam passar dos dies, un dia em va tocar rentar plats, i l’altre preparar el dinar, les dues coses m’he les van demanar si les volia fer amb molta educació, o sigui que vaig tenir molt de temps per a no fer RES a tort i dret!

Tot i ser un monastí Cristià te algun costum molt arab, com que a la esglesia no si pot entrar calçat, al igual que la zona on es serveixen els apats, es menja a terra en lloc de una taula i als lavabos i ha una manega per fregar-se el cul, també paper però es millor de portar’sel.

Amb lo cual la seguent pregunta es, com es sostenible una cosa així? Dons perque els fransesos i fiquen pasta i molta! No ser quina organitació catolica fransesa s’hen fa carrec i ajuda al seu desenvolupament i expanció. I el curiós del cas es que hi viuen 6 monjos, una monja i el Pare Pablo, després hi han unes 6 o 7 persones que hi fan estades llargues, de 3 o 4 mesos, els 8 o 9 treballadors musulmans que estan construint el nou temple i per ultim els viatjers com jo, que a l’estiu poden arribar al increible numero de 150 persones. Tot i que ara deuen ser 5 o 6 a molt estirar, amb aixó cada dia arriba i marxa gent de totes nacionalitats i creencies varies.

I ara altre cop a la gran ciutat, tot perguntan-me quin es el seguent pas a seguir...

De Tartus estant...

2009-12-13T03:27:00.007+13:00

Palmira, antiga ciutat romana
Boira matinal al dessert SiriEl mercat d'Homs

Dues nits a l'oàsis de Palmira han sigut suficients per a recuperar el cos i la ment. Palmira està al centre de Siria, al vell mig del no res, però en aquesta ciutat si pot trobar més o menys de tot. Palmira va ser ciutat Romana per molt i molts anys, abans no va caure en mans dels arabs altre cop. Les restes de la gran ciutat Romana són les mes grans que he vist a Siria, 6km quadrats. On gràcies a la seva restauració parcial es poden veure temples, teatres i antics carrers amb columnes a banda i banda. Tot plegat està governat per un castell Arab que hi ha en un turó pròxim tot vigilant la ciutat desde les altures.

Per sortir de Palmira direcció est fins a la plana del riu Orontes em van fer falta dos dies de dessert tot acampant al mig del no res. El riu Orontes rega una bona part de l'est de Siria, altre cop hi han cultius i molts nuclis habitats, amb lo que els km han sigut més aburrits i transitats, però no la vida que hi ha a les ciutats. La gent en aquesta part de Siria es molt més amable que als altres llocs on he estat fins ara, de fet no m'he hagut de discutir per el preu de res, de bones a primeres m'han dit el preu real i aixó es una gran cosa que diu molt a favor seu.

He passat per ciutats com Homs i Hama, que no en parlen gaire les guies turistiques perque no hi han grans coses per visitar, però del que no parla les guies es de la vida d'aquets llocs, dels mercats, els carrers de compres i els seus parcs. Han sigut dos ciutats molt agradables de passejar i deixar passar l'estona.

Ara vaig cap a la costa, a la ciutat de Tartús per veure un castell medieval que està en perfecte estat de conservació i després cap a Damascus, la capital, però abans faré parada en un Monastí Catòlic on hi pots estar lliurement, et donen menjar i lloc per dormir a canvi de fer tasques per la comunitat. Crec que m'anirà molt i molt bé uns dos o tres dies de celibat i descans, ja que em sento una mica fatigat, ja dels meus dies a Turquia com dels dies de dessert.

Amb lo que estaré a les mans del Deu i no a les mans de les comunicacions, un cop a Damascus, tornaré al món del Mr. Interent i les seves pervercions.

A continuació uns bons motius lluny dels tòpics per visitar Siria, motius gastronòmics, la cuina a Siria es variada i de bona qualitat, al carrer es fàcil de menjar per res, un Swarma, o kebab de pollastre val 60 centims d’euro, i són molts millors que a Turquia, hi possen humus o yugurt per condimentar. Després hi han els Falafels, cigrons i altres verdures fregides i possades amb verdures en un format de kebab, més grans que els Swarmes i només 20 centims d’euro. Siria al contrari de Turquia disposa de molts tipus d’Humus, tots d'alta qualitat i a molt bon preu, 30 centims per 400 grams. També hi han els dolços, mes lleugers que els turcs i molt variats, amb base de festuc en molts d’ells, tot i que el coco i els datils són molt comuns, un kg, val 2 euros aproximadament. I per últim hi han els sucs de fruita, fan uns coctels molt bons, tots de fruites expremudes a la liquadora, platans, taronges, mandarines, poma, magrana, llima i tot el que es de l’epoca, després i possen una crema tipus yugurt que fan que siguin un esmorzà complet i nutritiu, per 70 centims d’euro, tot i que els preus vairen força del lloc i dels ingredients.

M’ha agafat gana, vaig a sopar, un kebab de patates fregides i un suc, i no em penso gastar més d’un euro!!!

Més des de Síria estant

2009-12-08T23:49:00.005+13:00

(No, no estic boig, ni sóc rar ni res de tot el que us podeu imaginar!!! Em sento incomprés pels Siris...)

Al deixar la gran ciutat d'Alepo m'he endinsat en la Siria més profunda, una part del país que veu a passar els turistes en busos o taxis privats. Amb lo que jo no hi pintava res de res. Per la religió musulmana i pel que vist en els Arabs encara amb més força, la incomprenció de les coses els porta a dues respostes. 1ª: Interessar-se per la persona, d'on és, què fa Sol i amb bici, si necessita res, si vol que el portin, si vol te o té gana, aquesta es la part més maca i per sort la més freqüent (Cal entendre que per les families musulmanes la familia és molt important i és una cosa que s'ha de mantenir unida SEMPRE), Cosa que explica però no justifica la resposta 2ª: que es que al veure un turista, petitonet i amb bici tot sol, els hi entrin unes ganes de riure, de fer gestos de "estàs boig", grans exclamacions articulant crits monosíl·labs que no puc entendre, i el pitjor de tot son els nens (12-13 anys), que no tenen cap mania a sortir al pas demanant diners i tibant tot el que penja de la bici, el resultat de tot plegat és que es van quedar amb una bossa de basura acumulada dels dos últims dies i que em penjava de les alforges. Tot i això em sento còmode a Siria, tot i que ara aniré cap a l'oest on estan més acostumats al turistes i aquests coses (m'han assegurat que això allà no passa). Fins i tot m'han dit que aquest comportament és degut a que es pensen que els turistes sóm (tots) Americans i com que els hi tenen molta mania... ja bé perque són Kurds o Irakians o hi tenen familia, i actuen així. En tot cas amb la Nora no hi ha qui ens pari!!! i al mateix temps que hem esquivat nens, em passat de llarg dels crits sense ni girar el cap, també em compartit tes amb Beduins i alguna que altre broma amb els nens més educats, que son els que portaven els ramats a les minses pastures del desert, i no els que estaven als pobles. En fí.

Els últims 4 dies han passat prop del riu Eufrates en primera instància, visitant restes de castells i fortaleses d'anys memorials, després em vaig endisnsar al desert de Siria, fent nit sota les estrelles i amb la "sort" de que m'ha plogut cada nit una mica, res comparat a Turquia, però aquesta aigua aquí fa molta falta, mica en mica les pastures van agafant color i les ovelles deixen de mastegar rocs per donar pas a la herba tendre entre les seves dents.
Els dies de dessert han sigut molt i molt durs, no per calor durant el dia ni fred durant la nit, sinó per el vent que s'ha possat en contra meva i l'he tingut de cara en 360km. Fent dels dies dures i llargues jornades de bicicleta, i més tenint en compte que carregava molt més menjar del normal i uns 12 litres d'aigua extra, amb lo que la bici més que flotar semblava estar enganxada al terra com un xiclet que no vol desenganxar-se de la sabata. Però al final ha arribat la recompensa, vent de cua per 60km i això si, durant tot el trajecte, bons paisatges, pobles polsegosos i nomades (aqui Beduins) que viuen del dessert. Per a mi, com sempre, els llocs aïllats i de bons paissatges fa que les sensacions dalt la bici siguin d'allò més agradables, còmodes i tranquiles.

I ara estic a Palmira, al centre de Siria, on si troben les restes Romanes d'una antiga gran ciutat i una dutxa d'aigua tevia i un llit tou on descansar les cames després de la pallissa que els hi he dedicat les últimes 4 jornades.

Siria, Alepo

2009-12-01T20:05:00.003+13:00

Resulta que un bon dia dius, m’hen vaig a Siria i resulta que no hi penses més, de cop et trobes que la bici t’hi ha portat i que no tens ni la més minima idea de que hi ha, que s’ha de veure,... etc etc. Suposo que és el preu a pagar quant t’informes poc dels llocs i gairebé no fas servir guies de viatge.

Creuar a Siria desde Turquia va ser feina fàcil, més que res perque anava amb bici i no vaig haver de fer una cua de 5 km com tots els cotxes i camions que hi havia parats a la coneta de la carretera. Els turcs en prou feines es van molestar a possar-me el seguell, aixó si ells amb la seva gran aduana de país ric, era un edificí molt obstentós. Els Siris encanvi són mes pobres i per tant no s’estan de tonteries, lo just i Welcome to Siria.
El fet de que aquests últims 4 dies haguin sigut festivitat musulmana, va fer que la situació fos força caòtica, donava la sensació de descontrol total, ja que a diferencia d’altres païssos aquí només em van demanar el passaport un cop després de possar.me el seguell, no com a la Xina que van ser uns 7 o 8, en tot cas millor per a mi, ja que es el terçer cop que em demanen si sóc d’Uzbekistan, perque obren el passaport per la pàguina contraria, que es on i tinc el visat.

En tot cas el canvi de país va ser radical, del tot al res, ja que literalment al entrar a Siria entres al dessert, passat una petita serrelada de muntayes que separen els dos païssos, t’adones que realment has entrat en un altre lloc molt difernet al que estaves fins ara. Després hi ha la gent, cares més fosques, bigotetes, xilabes i mocadors “palestins” al cap, i coll. La gent aquí son molt diferents als turcs, possiblement sigui un país més amable, i respectuós amb els turistes, poc o molt parlen anglés i en els 60 km que vaig fer fins a la ciutat d’Alepo vaig sentir infinitat de cops Welcome!!

Però la societat funciona diferent, son veritables comerciants i s’ha d’anar molt al lloro a l’hora de comprar res, ja que el “regateig” es una practica extesa a tots els nivells, amb lo cual els turistes els primers dies llepem de valent, peró ara després de 4 dies ja no tant.

Alepo dins de Siria competeix amb Damascus per veure quina es la ciutat més antiga del món que mai ha estat deshabitada, tot i que hi han altres llocs a la India, Iran, Irak, ... que fan gala del mateix, amb lo cual, deixem que són molt i molt velles.
Alepo, es una ciutat força gran, no ser els habitants que te peró amb bici vaig tardar una bona estona fins que no vaig ser al centre, on hi han els hotels. Amb lo cual hi ha molta cosa per veure. Al centre hi ha un antic fort molt impressionat, des d’on hi han unes vistes increibles de la ciutat. D’aquí cap al nord hi ha la part cristiana, amb 7 o 8 esglesies catòliques de força envergadura. Cap al sud-est hi ha la ciutat vella, amb un entramat de carrers i carrerons que saps per on entres peró mai per on sortirás, avui m’hi he perdut una bona estona per aquesta zona que es patrimoni de la humanitat hi ha estat força divertit, ja que he passat una bona estona jugant a futbol amb uns nens al carrer. I després hi ha el Suok, o gran Bazar, que no te res a veure amb el d’Istambúl, si be hi ha una petita part turistica la resta es un mercat cobert local, on s’hi pot trobar de tot i més, desde uns calçotets a pneumàtics de camió tot passant per el carrer de les especies, tot ell tant aromàtic.
Nobstan aixó no le disfrutat molt ja que com deia son festes hi han un 50% dels comenrços tancats per aquestes dates i milers de Turcs que venen a comprar te i sucre. De fet avui que es el meu últim dia aquí serà el primer que el podre veure en plena marxa i sense Turcs. Però per el que diu molta gent també es interessant de veure la ciutat quant tot esta mig tancat ja que pots apreciar més l’arquitectura i les seves mesquites, cases antigues,... ja que en un dia normal només fas que esquivar i apartar gent del teu pas, sobretot al Bazar i els carrers propers.

I demà torna a tocar bici, com no, tot seguint el mític riu Euphrates cap a l’oest, cap a la frontera d’Irak, on 150km abans d’arribar-hi anar cap al sud fins a l’antiga ciutat de Palmira, on hi han unes restes Romanes més ben conservades del món. I d’allà ja veurem, poder aniré a buscar la fresca de les muntanyes Libaneses o poder seguiré desert avall cap a Jordania, ves a saber.

Per cert, trobar interent aquí no és fàcil, amb lo que no tinc mass idea de si podré actualitzar el blog amb freqüencia o no, al igual que contestar mails. Peró a la que en trobi ja ho aprofitaré.

Capadocia, Petter's Pan i el Mediterrani

2009-11-28T03:00:00.009+13:00

Desde lluny, ja es podia ensumar en l'aire que la cosa prometia, i molt. La Capadocia agafa una extenció de tereny molt més gran del que jo m'havia arribar a imaginar, i si es volen explorar tot els seus racons, ens podriem estar aquí una setmana tranquilament, anant fent caminades per les seves valls entre dibuixades i esculpides per milers d'anys de veure passar l'aigua i vent.
Realment es un lloc increïble, on sense tu voler-ho l'imaginació vola i vola molt lluny al veure les valls amb les seves formes i colors. Hi ha més que he tingut la sort, de poder-hi passejar i pedalar en una época de l'any on no hi havia turisme. Però el que més m'impressiona de la Capadocia, es la vida, la que encara hi ha i la que fa milers d'anys que s'hi ha creat. Gran part de les seves roques sorrenques i muntanyes estan excavades, a gran altura es veuen finestres i portes i repises per guardar alguna cosa, també hi ha esglesies, coberts, en definitiva, pobles sencers. Que han viscut allà desde fa més de 2000 anys, i ara encara si fa vida, si cultiva raïm hi ha molts arbres fruiteres, a les petites coves, si bé ja no estan habitades al 100% encara es fan servir com a magatzem de cereals o eines varies de camp. Crec que aquesta area es un dels millors motius per a visitar Turquia, ja que aquest lloc es únic!

Arribar aquí no va ser fàcil, pujades i mes pujades, per després tenir un parell de dies de plà. El que no m'havia imaginat es que per sortir d'un lloc que està a 1300m d'altura i anant direcció al mar Mediterrani (nivell zero), em costaria tant. Altre cop valls i pujades fins a 1900m d'altura, fred i per la meva sort, llocs molt interessants. Valls profundes, deixades de la mà de Deu, on encara si viu com fa anys i panys endarrera. La gent que li he dit que vaig passar per allà, encara no s'ho creuen, ja que no hi passa ningú. Però el meu afany de buscar rutes secundaries mi va portar, aquest camí em va dur fins a Mansurlu, una zona on si en Petter Pan viu, segur que és allà, ja que tota la vall estava governada per nens, els més grans de 14 o 15 anys, ells van ser els que em van indicar el camí, els que em van donar aigua i anims per la pujada. Realment va ser una cosa molt inversemblant, ja que l'escola estava abandonada, sense cap signe de bandalisme, els pupitres al seu lloc, lletres a la pisarra i els llibres a les estanteries, tot covert per una capa de pols d'anys de no fer-se servir. I es que aquí els nens treballaven, portaven els ramats a les muntanyes, ramats de vaques, cabres i xais, netejaven fora i dins les cases, carregaven garafes d'aigua del riu a la seva llar i tot i la dura feina que feien encara tenien una estona per sortir a saludar al turista amb bici que passava per aquelles contrades. I en molts km cap adult, no ser si es que no els vaig veure o que estaven molt amagats, o poder no n'hi havia.
Després de tantes valls pujades i baixades, va arribar la baixada, després de 4 durs dies de bici, vaig veure el Mar Mediterrani, i vaig possar el peus i em va semblar estar a casa per uns momentes. Em vaig permetre una dutxa al bosc, ja que aquests dies d'hotels cap ni un. I per fí l'esperada Antakya, una zona que fa frontera amb Siria, i que fa anys endarrera en formava part, aquí no es parla massa turc, els cartells son en Arab i les veus del carrer també. Es un lloc extrany, però força agradable, ja que es una barreja de cultures, llengües i gent que van amunt i avall.
I demà Siria!! només 50km em separen de la frontera, intentaré llevar-me d'hora i fer tot el trajecte fins a Alep, uns 110km i així entrar amb bon peu a Siria, ja que Alep es possiblement una de les ciutats més maques de tot l'Orient mitjà, ja us ho explicaré.

I ja en van dossss.....

2009-11-26T20:21:00.002+13:00

I tal dia com avui fa dos anys que vaig sortir de casa, ara puc respondre a la pregunta d’en Ramon a mitjes, o sigui que al pastís, ja te dues espelmes...

Dos anys, 24.600km amb bici per 16 països diferents. I tal dia com avui em donc compte de que ja fa molt de temps que m’he acostumat a viure amb el que duc a sobre, que es d’una manera molt simple, per la pasta no hi ha formatge rallat i tampoc unes olives per a l’amanida. Es menja el que es té, el que hi ha als mercats o el que es pensa a comprar (que sol esser el mes freqüent). Es dorm on es pot, intentant aixó si, de no pagar o pagar com menys millor. La resta es voltar i viure la vida, impregnar-se de la gent i les seves costums, les olors, els colors i els paisatges. Amb la simplesa de les formes i tota la complexitat de la ment humana ...

Dons aixo, que tal dia com avui cel·lebro el segon aniversari.

Merci per seguirme acompanyant des del primer dia!

Seguim amb salut i aire a les rodes.

Nora i Ignasi

L'Anatolia

2009-11-21T02:05:00.003+13:00

Anatolia, les primeres terres turques que m’han vist rodar amb solitari. L’Anatolia es una gran zona de Turquia, que avarca tot el centre físic del territori. Desde Sinop fins a la Capadocia on sóc ara hi han hagut dues zones força diferents geogràficament parlant, ja que endinsar-se en aquetes terres ha sigut com fer un viatge en el temps dins la pròpia Turquia, com uns 40 o 50 anys en el passat.
Tot el que he vist o passat han estat zones molt rurals, gens turistiques i de gent molt maca, que tot i no parlar la mateixa llengüa s’han creat situacions molt divertides, de llarges converses sense entendre massa res, peró aixó si tots dos amb la rialla a la cara. També he frecuantat els Çay Salonu, (bars de només te) on sempre que he entrat en un per entrar en calor, mai m’han deixat pagar-ne cap.
La primera part fins a Bogazkale he sigut força dura i passada per aigua, valls, muntanyes i zona de boscos han sigut la tònica dels primers dies de bici. En aquesta zona també s’hi troben les restes més importants de la civilització Hittiler, de gairabé 4000 anys d’antiguitat i en les seves restes si troben imatges molt egípcies, diuen que aquesta civilitazció va ser la primera en fer un tractat de pau, entre ells i el rei Egipcí Ramses II. Ells creien en un món en pau com la unica manera possible de viure i subsistir, sort que no han arribat als nostres dies, on es mata per petroli i .... paro ja que m’emprenyo!
La segona part desde Bogazkale fins a Kalaba, no he estat passada per aigua però si per un fred sever, possiblement he passat la nit més freda en tot el viatge, quant ara fa un parell de nits a les 7 del matí el termometre de DINS la tenda marcava menys dos graus, la condensació s’havia glaçat tant per dins com per fora de la tenda i els bidons de la bici també. Peró el sol va sortir i va fer que el dia fos molt agradable i maco, fred també.
Aquesta segona part el paisatge ha canviat, ara vaig per sobre un altiplà propiament dit, on les pujades son suaus al igual que les baixades i on les vistes son amplies, tant fins on t’allarga la vista, tot plegat molt agradable, plàcid i tranquil. Ja no hi han arbres i tot està resec per el fred, ja que estic rodant entre 800 i 1400 m d’altura. Pero ara que ja sóc força al sud de Turquia els dies s’estant fent una mica més llargs i semba que ja oloro l’aire càlid del mediterrani.

Per vosaltres!!

2009-11-17T22:21:00.003+13:00

Sis mesos després de trobar-nos a Mongòlia ha arribat l’hora de separar-nos. Jo vaig cap al sud, tot creuant Turquia de Nord a Sud fins arribar a la càlida Siria. Ells en canvi han triat el camí llarg, un que els durà fins els peus del Mont Hararat (no ser com s’escriu) i d’allà si han tingut la sort que els hi fa falta, i després de molt lluitar-hi aniran a Iran, el famós Iran, país que per el nom no fa garire gràcia, però que es la nineta dels ulls de tota la comunitat ciclista internacional, tothom parala tant i tant be de la seva gent que només fan que venir ganes de possar-hi les dues rodes, a més que com a cultura i tradicions ha de ser un lloc molt interessant. Esperem que ens ensenyin les fotos a la tornada.
Com deia Sis mesos junts, collons quant de temps que hem passat i quina infinitat d’històries i petites aventures que hem viscut junts, desde les estades a les estepes Mongòles, passant per a la màgica Xina, per després creuar el muntanyós Kirgistan i les mítiques ciutats d’Uzbekistan, per ara fer la dura costa del Mar Negre de Turquia, creieu-me del cert quant us dic que n’hem passat de tots colors i per a tots els gustos.
Amb tot ens hem separat i sento un vuit a dins, ja que sempre es agradable d’anar acompanyat i més anant tant ben acompanyat, mai m’hagués pensat que viatjar amb familia fos tant agradable, realment sents que sempre hi ha algú que mira per a tu les 24 hores del dia, i aixó dona tranquilitat ja que saps que sempre estaran allà per a donar un cop de mà.
Crec que no m’ho pensaré gaire la proxima vegada que hi hagui l’oportunitat de viatjar junts, si m’hi volen esclar.
Des d’aquí moltes gràcies per haver decidit venir a Mongòlia i no a un altre lloc món, gràcies per compartir aquest temps i en definitiva gràcies per ...... TOT!!!!

Molta sort i vent de cua en la vostre llarga aventura !!! en veiem a casa o ves a saber a on, poder a ........

Ei que s'han fet un blog, i està molt bé!!!! www.annacesc.blogspot.com

Karadeniz

2009-11-11T21:11:00.005+13:00

Sortim d’Istambul, amb la mirada posada a la costa del Karadeniz, els primers 10 dies van transcórrer amb pluja, vent del nord i una humitat que calava fins al moll de l’os, després ha vingut el solet, el vent càlid del sud i per fi vistes increïbles d’una tardor com les que feia temps que no vivia, fagedes i boscs de castanyes en plena efervesencia de colors i llums càlides de tarda, realment no ser si hi ha res mes relaxant que pedalar per carreteres secundaries amb olor de fulla seca i bolets. Turquia es un lloc agradable i còmode de viatjar, a cada poble hi ha una mesquita i una petita botigeta, els punts d’aigua potable es repeteixen amb gran frecüencia al llarg de cada carretera i ara be el millor, està ple de llocs per acampar, amb molta facilitat i seguretat ja que està permès per el govern, així que poc que ens veuen el pel a les pensions i hotelets.
Peró després de 16 dies a la carretera el que s’hem fa mes evident es que Turquia es molt i molt gran, després de 900km hem arribat a Sinop al mig de la costa del Karadeniz i a l’extrem nord del país. Amb lo que hem fet una part molt petita del mapa, i encara ens queda molt per a fer.

Sinop marca canvis importants, després de 6 mesos compartint carretera amb en Cesc i l’Anna aquí els nostres camins es separen, ells van cap a l’est camí d’Iran i jo vaig de nord a sud, camí de Siria, de la cual només em separen 1200km o sigui com travessar espanya de d’alt a baix perquè us feu una idea.

Istambúl, tornada a Europa...

2009-11-02T09:59:00.001+13:00

Per contre del que molt podeu pensar, no, no estem sota de cap pont coberts per aigüa, de fet avui hem anat a sopar en un restaurant, fuguint de la rutina dels ultims dies de cuinar i dormir amb la tenda, a siguit llavors cuant hem vist per les noticies que Turquia està de potes en l’aire i mira que si que es cert que per la costa del Mar Negre fa tres dies que tenim forts vents i una mica de pluja, pero res que no es pugui aguantar, o sigi que tranquils que tot va bé i a bon ritme.

Ara 4 notes sobre Istambúl:

Per unes hores hem estat al continent Europeu, si molt aprop de casa, just al costa oest de la ciutat d’Istambúl a l’antiga Contastinoble, peró de moment només per unes hores ... ja que ara estem reseguint cap a l’est la costa del Mar Negre.

Istambúl ha sigut xocar amb la realitat, ja que es una ciutat moderna com feia temps que no veia, te totes les comoditats que us podeu imaginar, aquí es pot comprar el que vulguis i menjar plats d’arreu del món. Aixi que queden endarrera els supermercats amb lo just i necesari, els menus de 4 plats i els cotxes de fa 20 anys endarrera. Però totes les comoditats o petits luxes es paguen i és que Istambúl es una ciutat cara, molt cara amb comparació al les ciutats que he estat fins ara Àsia.

Aquesta ciutat m’ha sorprés no ser si cap a bé o cap a mal, m’explico. Si la fico dins el calaix de les grans ciutats europees es un 10, te encant, vida efervesent i un munt d’historia d’époques i religions varies, fins i tot diria que te una vida molt més humana que altres. Ara si la comparo amb ciutats asiàtiques la veig molt, pero que molt turistica i mancada de vida al carrer, vull dir vida natual, llocs on els locals i fan la seva vida, no ser es com que s’hem fa rar de veure un Bazar només per turistes i carres per aquets.

Però tot i els meus punts de vista tant qüestionables el que no puc negar es que es una ciutat rica, amb projecció mundial i molt neta, amb lo que fa d’aquesta un destí perfecte per qui vulgui anar-hi a passar una setmana, ja que si es volen veure tots els temples, mesquites i mercats es el que fa falta,...

Peró com deia nosaltres ja estem a Àsia altre cop amb ganes de veure Turquia, la part mes rural i de muntanya. Ara fem camí a l’est per la costa del Mar Negre o Karadeniz amb türc i negre perque? Dons perque hi fa un mal temps de l’òstia, peró de moment les plujes ens han respectat força tot i no sortir el sol, el vent a mitjes i la temperatura es força agradable dins del que cap, pero amics l’hivern està al caure i crec que d’aquest no m’hen escapo.

Amb salut i aire a les rodes salut desde Turquia.

Uzbekistan, segona i final

2009-10-19T20:18:00.005+13:00

Uzbekistan és un país que em quedarà a la memòria amb un record molt especial. Aquestes terres han vist arribar i marxar gent desde fa mil•lennis, i nosaltres hem tingut la mateixa sort. Al mateix temps que hem pogut disfrutar de joies com Samarakanda i Bukara i de petites perles com els mercats d’Ulgut o Chorsu entre altres.

A Uzbekistan hem despedit a la Cristina, la cosineta que ens ha acompanyat desde la llunyana Xina fins aquí, i que després de gairebé 3000 km ha penjat el mallot ciclista per tornar a casa, ha sigut agradable de viatjar amb família, crec que tots en tindrem un record molt especial.
Aquí també em retrobat i despedit altre cop a en Ryohei, l’amic japonès que ha tingut més sort amb els visats que nosaltres, ara ja està camí de Kazakhstan per creuar el mar de Caspí amb vaixell. Li desitgem el millor vent possible per la seva ruta.
I la sorpresa mes agradable ha sigut la de rebre la visita dels pares, durant una setmana hem penjat les bicis i ens em dedicat a voltar per ciutats carregades d’història i mercats de vida efervescent. Feia gairebé dos anys que no els veia, i tot plegat ha sigut com un petit somni, trobar-nos justament aquí, en un país que pocs saben ubicar al mapa mundi i passejar per llocs tant interessants, crec que la cara de perplexitat de la mare al mercat d’Ulgut rodejada d’una bona colla de venedors no la oblidaré mai.
I en mig de tantes anades i vingudes hem conegut a una parella de catalans, en Jaume i la Hel•lena. Amb els cuals ens hem creuat a una pila de llocs i amb els que hem compartit bones estones i apassionades partides de daus.

Uzbekistan es un país amb molta riquesa, són els 4 productors d’or a nivell mundial, els segons productors de cotó i estan dins els 10 primers en producció de gas i petroli. Sentint aixó es fàcil d’imaginar una societat rica i prospera. Però aquesta no es la realitat, en aquestes terres com en moltes de les que havien sigut la antiga Unió Soviètica el que regne es la corrupció, amb lo que la classe mitja sembla que no existeix, de anar amb un cotxe de 15 milions a anar amb una versió russa del seat124. Cuant tens la oportunitat de parlar amb algú es fa pelés que la vida aquí no es fàcil i no es rar de sentir “Uzbekistan NO FUTURE”.
Costa de creure però la realitat es aquesta...

Hi ha dos dies vista de volar a Turquia, ja que res de visats per Iran i/o Turkmenistan, estem preparant les alforges, omplin-les de records i bons moments per portar tot el que fa falta per la següent etapa en aquest llarg viatge.

Uzbekistan 100% Coto

2009-10-08T18:41:00.003+13:00

Uzbekistan, terra de preguntes...

El passat dia 23 de setembre vam entrar per l’extrem est d’aquestes terres, tot pedalant a través de la vall de Fergana. El canvi d’unes terres a les altres ha sigut molt gran, el paisatge ha passat de ser muntanyós i verd a ser pla i ressec, on el cultiu predominant son les plantacions de cotó amb el seu bullici de gent que ara si congrega, ja que és l’època de recol•lecció. Fergana es la vall-plana més habitada de tot Uzbekistan, on a banda i banda del riu Naryn si concentren pobles, petites ciutats i força industria. Industria que amb la seva pol•lució no et deixa veure els grans Pamirs que queden a la part sud de la vall. Per tant els km fins a la capital de Tashkent han sigut força avorrits de paisatge però molt distrets per la gent que hi hem trobat, gent molt i molt curiosa, força agradable i molt hospitalària, fins al punt que hem hagut de buscar racons on reposar lluny de mirades que només volen saber coses de nosaltres.

I ara a Tashkent amb la sensació de que es impossible de sortir d’aquest país, la carta d’invitació per entrar a Iran s’ha perdut no ser a on i no arriba, de tant anar a l’ambaixada el cònsol ja ens coneix i tot. Amb tot els dies han passat i ara no hi ha temps material per demanar visats com: (opció 1)Kazakhstan, Azerbaijan i Geòrgia per entrar a Turquia després de creuar el mar de Caspí amb un ferry que surt cuant està ple. (opció 2) Turkmenistan i Iran, que és la ruta més lògica i fàcil a priori, però Iran es un òs i Turkmenistan un altre. Amb el que encara queden dos opcions més... (opció 3) volar a Turquia i entrar a Iran desde allà o (opció 4) quedar-nos a viure a Uzbekistan tot esperant que arribi un visat de sortida...

I amb tants mals de cap i que el temps passa encara ens quedarem sense veure el que hem vingut a veure realment que son les mesquites i madrasses de les antigues ciutats, aquelles que fa anys i panys que son aquí des d’abans que s’inventessin les fronteres i els visats, de segur que Marco Polo no tenia tants mals de cap.

Seguim amb salut i ara amb poc aire a les rodes.

Per sempre en el record

2009-10-01T19:13:00.002+13:00

En Mai ja tenia pels blancs a la barva, en Mai s’ens va fer gran sense ni tant sols parar-hi atenció. Recordo com si fos ahir el dia que l’Issis el va portar dins una caixa de sabates de la cual no n’ocupava ni una quarta part. Però el temps ha passat, el vetereinari diu que ha viscut 90 anys de la vida dels gossos, i en tot aquest temps no s’ha cansat de moure la cua i acompanyar-nos a tot arreu...

Cuant penso en l’arribada a casa en bici hi ha una imatge lligada a ella, que es la d’en Mai sortin a tota pastilla entre les cortines de garatge bordant al desconegut, per després comensar a moure la cua i saltar-me a sobre al reconeixer la meva olor, però aixó ja no passara, i jo no el culpo que no m’hagui esperat per aquest dia, ja que ell sempre hi ha sigut esperant a casa.

Molts “mimus” allà on siguis, et trobarem a faltar Maibo.

Kirgistan

2009-10-01T19:02:00.003+13:00

En un obrir i tancar d’ulls ja han passat 24 dies tot pedalant per Kirgistan i ara ja estem al segon dels “Stans”, Uzbekistan.

Podria explicat mil coses d'un país com aquest, del cual s’hen saben tant poques coses, per comencár ja es difícil de ubicar-lo sobre el mapa a no ser que siguis un fanàtic de la geografía. Poder per aquest motiu ha fet de que m’hagui sorpres tant agradablement,...
Kirgistan es un país en mig de mil muntanyes, muntanyes de més de 7000 m a la serralada del Pamir i que en les altres passen dels 5000m amb facilitat. Valls, rius, pastures, o sigui tot el que un paisatge alpí pot oferir en grans dossis, aixó es el que tenen aquestes terres. A més d’una gent agradable que tot i no parlar rus o anglés ha sigut força fàcil la comunicació, aquí el llenguatge de signes funciona de meravella.
En aquestes terres em disfrutat de pujades increibles, amb grans desnivells a salvar, pujades que ens han fet veure 3 en un burro i paisatges de conte de fades. També ens ha regalat acampades a llocs on tot viatger ha somiat alguna que altre vegada. Es com que abans de entar-hi tot eren dubtes i preguntes que al entrar-hi s’han respós ràpid i fàcilment, poder aquesta seria la paraula, Fàcil, perquè mouret per aquestes terres ha sigut fàcil i agradable, o sigui que marxem amb nostàlgia i amb ganes de tornar una altre vegada per acabar de veure tots els racons d’aquest petit país perdut a Centre Asia en mig de grans muntanyes.
També cal dir que ha sigut exigent en el sentit físic, duresa de la ruta i les seves carreteres, duresa de clima, canviant més haviat triant a fred, neu i pluja una constant cuant estavem prop dels 3000 m, fita que hem hagut de superar en 5 colls en els 24 dies.

Però ara ens queda per davant el mític Uzbekistan, amb ciutats com Samarakanda, Buhkara o Khiva, situades en mig de planes dessertiques sota sol de justícia tot i ser a finals de setembre.

Seguim amb salut i aire a les rodes,...

Bye Bye Xina, bones Kirgistan

2009-09-14T16:18:00.002+12:00

En els primers km tot deixant Kasgar endarrere, només feia que anar mirant de reüll al mirall de la bici, tot dient no! a la idea de fer mitja volta per passar uns dies més per aquesta meravella de ciutat. Tot i que les ganes van durar uns 60 km, el paisatge que ens esperaven per veure va fer que les ganes d’anar endarrere, canviessin de sentit per anar endavant a velocitat de papallona, per poder assaborir tots els racons per on passàvem.
Els gairebé 300km de Kasgar a la frontera amb Kirgistant van transcórrer d’una vall a l’altre amb el coll de rigor entre mig, a força altura i per un terreny sec i resec, amb les muntanyes de formes erosionades per el vent i la pluja tot quedant tenyides de colors pastels, que anaven del negre al vermell, passant per tota la gama de grocs, ocres i taronges, un veritable espectacle per la retina, amb la recompensa d’una carretera en molt bon estat, no massa calor i la tranquil•litat de poder acampar a qualsevol lloc sense haver de preocupar-te per massa res. Van ser uns dies plàcids, de disfrutar de la bici, dels paisatges i la companyia.

Però tot lo bo s’acaba per donar pas a una altre cosa que tot i ser completament diferent també va ser molt bona.

Mai abans una frontera havia portat tants canvis, en primer lloc es fa evident l’aire distés i relaxat dels Kirzics, també es fa evident que es un país molt pobre al costat de la Xina, però que la seva gent es més agradable i acollidora que en el país veí. Tenint els canvis culturals i socials per un costat com era d’esperar només faltava fer 15 km per adonar-nos que entravem en un altre món, el paisatge va passar de ser sec i resec a verd i amb l’aigua corrent abundant per tots els racons, les carreteres van abandonar el bonic asfalt xines per unes rutes plenes de rocs, fang i sots, després el clima, en cosa de menys de 15 hores vam passar d’anar amb pantalons curts i màniga curta a posar-nos a sobre tota la roba d’abric per parar la neu i la pluja que ens venia a sobre, estàvem a 3800m .

Tot i el canvi tant radical d’un lloc a l’altre val a dir que Kirgistant gaudeix d’uns paratges de molta bellesa, grans muntanyes, els grans Pamirs a tocar i infinitat de serralades de muntanyes de 4000 a 5000m, rius abundants, pastures, i els somriures de la seva gent.
Amb tot aixó davant dels ulls, fa que la duresa de la ruta quedi en un segon plà, molt lluny del que estant patin les teves cames.

PD, a les fotos hi ha, l’amic Ryohei, amb la seva tenda-caixa de mistos després d’una bona nevada en la segona nit a Kirgistant i a l’altre el primer control policial després de passar la frontera.

16-40-21, hasta el infinito y mas alla!!

2009-09-06T21:39:00.004+12:00

16 hores de Bus-llitera, de Dunhuang a la província de Gansu a Turufan a la província de Xinjinag, la que està més a l’oest de la Xina. Viatge tranquil, amb bones vistes i un control militar per entrar a la nova província de més d’una hora revisant passaports i tota la pesca, amb la sorpresa de que després que suposadament apuntessin no ser que en un full de registre amb el nostre passaport a la mà després ens demanen d’on som? Ja fa força temps que em pregunto si s’ha de saber llegir per a ser policia o militar o poder aquest es un requisit que no es demana per treballar en aquestes professions, … en fi.
Un cop a Turufan toca bici per arribar a l’estació de tren del mateix nom que la ciutat però que queda a 40km apartada d’aquesta. Vam haver de fer els 40 km a contra rellotge per no perdre el tren de les 3:45, “però com que estem en tant bona forma” no hi va haver cap problema per arribar amb el temps de sobres per a poder dinar i tot.
Després ens esperaven 21 hores de tren, per poder arribar a la mítica ciutat de Kasgar, cuitat increïble a on les hi haguí, crec que es un d’aquells llocs on un cop a la vida si hauria d’anar hi ha poder ser ràpid! abans de que els capitalistas-comunistes Xinesos acabin de destrossar els últims vestigis de la ciutat vella, la mateixa que va veure passar a Marco Polo per els vols de l’any 1230.

Tot i les peripècies i els embolics d’agafar transport públics amb tot l’equipatge i les bicis va ser un viatge inoblidable, les vistes del gran desert de Taklamakan, les muntanyes de més de 4000m camí de Urumuqi, les llums de la tarda i la sortida del sol des de el vagó llitera entre moltes altres, seran coses que m’agradaria de recordar per molt i molt de temps.

Dir que Kasgar, “ara que ja estic fora de la censura Xinesa”, es part de la Xina es possiblement una de les mentides, tonteries més grans que és poden arribar a cometre al dia d’avui, si ens creiem la realitat dels mapes i les línees que marquen les fronteres politiques com els i agrada de dir, si que aquesta ciutat està dins de la Xina, però si mirem la gent, les tradicions i la cultura el que em surt es un NO rotund. A Kasgar es clar i evident de que l’ètnia predominant es la Uygurt, de faccions de cara completament diferents a les Hans Xineses, amb altre religió, la musulmana i tradicions i cultura completament diferent. No ser si havia explicat que l’ètnia Uygurt es un d’aquells pobles que no te terra “política”, viuen entre Xina, Kirgistant, Kazakhstan, Pakistan, Turquia i fins i tot n’hi ha una bona població a Estats Units, entre altres localitzacions.
Amb això vull intentar a explicar quina va ser la nostre cara de sorpresa al baixar del tren, era com estar en un altre mon mol lluny del que estàvem un dia abans, dones amb vel, homes amb barret tradicional Uygurt, pells fosques, diferent manera de vestir i tots els cartells publicitàries en dues llengües, la Aràbica i la Xinesa.

A Kasgar i vam passar 4 nits, amb regust de boca d’haver-hi volgut passar 4 més.
La ciutat B/Vella, és un entramat de carrers que pugen que baixen que es cargolen que passen per sota unes cases per després sortir en una placeta amb un pou i tornar altre cop al mateix joc de perdre’s per aquets carrerons fets de fang i fusta. Tot te un tó taronja, polsegós, però es tant agradable passejar-hi, els nens són molt simpàtics i la gent et saluda respectuosament. I després un cop feta la volta per aquests carrers toca anar al mercat de dia, que per res es un lloc turístic, si pot trobar de tot lo inimaginable, tot allò que puguis buscar per rar que sigui ho trobaries en aquest mercat, això si aconsegueixes arribar a la parada en qüestió, ja que es un bullici a on els hi hagi. Deixat el mercat de dia, a les 7 de la tarda toca el de nit, un carrer amb poc més de 150 m de parades per menjar a banda i banda van omplir les nostres panxes cada nit, provant aixó, allò, aquest beure, aquesta fruita,....

We are alive!!!

2009-09-05T16:41:00.002+12:00

Ja estem a la poblacio de Osh al Kirgistant, un altre cop mig conectats al mon, o sigui sense restriccions com a la Xina. Tot be i contents de la rebuda al nou pais, actualitzo en breu!!

Cap a la ruta de la seda

2009-08-23T22:57:00.003+12:00

Realment la Xina m’està sorprenent molt des de que l’estem descobrint a d’alt de la bici, (la bici té aquesta màgia que veus les coses des d’un altre punt de vista més proper, més sincer i natural, o poder més il.lusori o somiador).

Ara doncs ens em passat els últims 10 dies pedalant per la regió de Gansu, un cop deixades endarrere les muntanyes ha tocat endinsar-nos en les zones semi-desèrtiques i desèrtiques que es troben abans d’arribar al gran dessert de Taklamankan a l’oest de la Xina.
Gansu ens ha portat moltes coses, aqui van… sense ordre de cap mena:
Ens ha portat calor i sol, en bones dosis però relativament soportables, hem tingut màximes de 44º al sol ja que les ombres no abunden massa en segons quines zones, també ens ha dut tristesa, de veure com una noia Taiwanesa que vam conèixer i que també anava amb bici queia i es feia un bon trau al cap, els 40 minuts que van passar fins que va arribar l’ambulancia van ser dels més llargs que he viscut mai, esperem que ja estigui millor de l’ensurt.
També ens ha dut plàcidesa, calma i relax, per el fet de poder pedalar en extensions enormes, obertes fins a l’infint amb l’acompanyament tant apreciat del silenci durant tot el dia i la nit. També ens ha dut vells amics: a Dunhuang vam retrobar al meu, ara nostre amic Ryohei, un Japonés que vaig coneixer a Cambodja ara fa 5 mesos que també va amb bici i amb el que estic segur de que compartirem encara una bona temporada junts pedalant per Centre Asia. Ens ha dut romanticisme, el de poder posar el sac de dormir al mig del no res i veure com marxava el sol a l’horitzó, per després veure caure una manta d’estrelles i una lluna mig plena sobre nostre, per donar pas al cap d’una dormida a la sortida del sol, llums inolvidables. També ha portat cultura, antigues ruïnes de les primeres muralles Xines que daten de 2200 anys d’antiguitat, també increïbles temples Budistes i antigues fortaleses que protegien a la Xina del desconegut. Restes de la ruta de la seda amb els seus contrastos culturals i religiosos. També han arribat nous amics i el fet de poder compartir kms i kms amb xinesos que estan de vacances amb la bici o simplement tornen a casa després de l’univesitat, aquest va ser el cas del nostre amic Su Shi Tao amb el que vam compartir divertides estones i més de 300km. També m’ha dut, (aixó només a mi) una diarrea de campionat, 24 hores on tot el que entrava tant líquid com sòlid sortia a la velocitat de la llum per un o altre forat, al dessert no podia ser de cap altre manera, tot revossa de llum en grans dosis.

I ara toca bus i tren fins a l’extrem oest de la regió de Xinjiang i de la Xina, fins a la ciutat de Kasgar (saps que es la ciutat més allunyada dels oceans de tot el mon?), continuo. Durant tota la nostre estada en aquesta regió no tindrem accés a internet ni a trucades internacionals, degut als alderulls de Urumuqui ara fa un més i mig que el govern per RAONS DE SEGURETAT que les va TALLAR…, res, que sabent això em sento molt més segur, alleujat i tranquil o sigui que fins a Kirgistant a primers de setembre no tornareu a saber res de res.

...
Amb salut, i bona companyia desitjar-vos bon estiu!!

Petons a la gata

Ig

Xina Xano (4ª part)

2009-08-10T08:32:00.005+12:00

Després de desaparèixer per uns cuants dies el blog torna a ser actualitzat...
Desapareguts perquè? Si us feu una imatge mental de la Xina o agafeu un atlas veureu que el que s’anomena plató Tibetà es molt i molt gran, crec que uns 4 cops la superfice de l’estat espanyol, d’aquesta basta extensió de terreny poc explorada només una petita part, “que és molt gran” correspon a la província del Tíbet, l’única província de la Xina que has de ser força ric per a entrar-hi, la situació allà no ha canviat gaire en els ultims anys, (però deixem el tema per un altre dia que m’extendria molt). El cas com ja havia dit es que vam anar amb tren desde Beijin fins a Xinin al nord-est del gran plató Tibetà, tot i estar lluny del Tíbet en conserva moltes coses, com temples increibles i sobretot el que és mes evident són les faccions de les cares de la gent, més Tibetanes, Nepalíes, Mongoles, les galtes rustides per el sol, una estatura menor i els ulls molt i molt tancats, també conserven la seva simpatia, hospitalitat i cüriositat tant peculiars d’aquesta gent. Tot això sumat a que una de les moltes rutes de la seda possibles passa per aquí, això fa que s’hi hagin deixat molts arrels musulmanes, molt profundes al seu país, no només han deixat mesquites i dones amb vel, també, i el més important, la seva hospitalitat i manera de tractar els forasters.
Els últims 7 dies els hem passat pedalant entre 2600 i 3800m d’altura, per uns paratges increiblement oberts i de gran bellesa natural, ha sigut tota una experiencia difícil d’oblidar. Per primer cop en molt de temps la gent ha sigut molt i molt amable, ens han convidat a jugar a dames Xines, menjar sindria, a apats de restaurant,...
La gent ens tirava fotos i es fotografiaven amb nosaltres, com unes grans estrelles del Tour de France, i no es per a menys ja que em fet 3 colls en que passavem dels 3600m d’altura. Aquests colls ens han tret l’alè al mateix temps que les seves valls, muntanyes i gent ens en donven amb grans dossis per seguir km a km afrontant aquestes pujades.
Però després de tanta pujada ha vingut la baixada, uns 120km, això si que es vida, la baixada ens ha portat a la provincia de Gansu, si bé abans estavem a la de Qingai (per els que mireu al google earth). A Gansu el paisatge es un altre completament diferent ens anem apropant a l’inici del dessert de Taklamkan, i aquí després de camps i més camps de blat, ordi i colze el paisatge es va desertitzant a poc a poc, donant pas a grans exetencions de matoll, sorra i rocs i més sorra. Tot i ser tant diferent al de uns pocs km endarrera les sensacions son similars, parlo de l’amplitut de visió, de mirar a l’hortizó i de no veure’l, sempre hi ha una cosa més enllà de la vista i sobretot el que hi ha es molt i molt de cel.

Seguint somiant, records desde Gansu.

Xina on the road

2009-08-04T23:25:00.001+12:00

26 hores, ficats en un tren de Beijing a Xinning, a la tercera classe, la única disponible, on en seients de tres en seiem quatre, i en un vagó que pensaves, no pot ser que pugui més gent, aquí no hi cap ni una agulla més, el passadís ja es ple i entre vagons també, dons pensament erroni, on i caben 10 xinos ni caben 20, és cert ho he vist amb els meus ulls, ja que amb les 26 hores gairebé no vaig aclocar l'ull i vaig veure el que passava al meu voltant entre renecs i somriures ja que no sabia si riure o plorar amb una situació com aquesta entre les mans, va ser un trajecte inoblidable, però que no vull repetir mai més!!

A Xinning sorpresa agradable, es una ciutat petita per ser la Xina, uns dos milions d'habitants, on la religió que sembla abundar més a simple vista es la musulmana, no saps pas la gràcia que em fa de veure les dones amb vel i els homes amb el barret tenint unes faccions asiàtiques tant marcades, és còmic i a més que fan servir palillos per menjà i no les mans com passa en la gran majoria de països musulmans. Els musulmans deixant de banda la religió son una comunitat agradable i que aporta molta riquesa als llocs on s'estableixen, als carrers abunden les especies, els colors dels sacs de llegums i cereals, les olors del curry, el chilli, als restaurants cartes amplies i pa, fet de mil formes i gustos diferents, coses que costen de veure si no és a la India o en altres països d'influència musulmana, m'ha fet pensar força amb els meus dies a Malàisia, el gran mercat.

Avui divendres dia d’oració important a la mesquita del centre de la ciutat, hi hem anat, increible, la mesquita plena, a vessar i a fora al carrer per totes bandes centenars de fidels fent les oracions amb la alfombra a la borera i alguns mig ocupant el carrer, aixó si tots encarats a la Meca. (em costa de creure com tanta gent segueix una religió amb tanta passió)
Després de dinar em fet una de les millors coses que es poden fer en aquest món, assentar-se i deixar passar la vida davant dels teus ulls, era l’hora en que la ceremonia havia just acabat i tots els fidels tornaven a casa, mil cares, cada una diferent, llargues barbes, tuniques blanques, ulls axinats i ulleres per el sol dels anys 40, ha sigut fascinant, es agradable de veure que la vida encara et pot arribar a sorpendre tant gratament, “a vegades”

Dos dies i la carretera ens espera, demà temple Budista tibetà, i demà passat comença el camí fins al iníci del dessert de Taklamakan.

Xina 2ª part

2009-07-27T10:59:00.005+12:00

Al final, si!!! Sortim de la vida de motxilero i per el que sembla el dia 29 de Juliol la cosa es tornarà a moure sobre les dues rodes, altre cop les gotes de suor cauran del fron al terra, estic molt content!! Aquets últims dies per la gran Xina han sigut molt interessants i ens hem començat a fer una idea de com funciona aquest país, cal a dir sense massa exit ja que cada lloc on hem estat es completament diferent a l’anterior. Xina es un lloc agradable per viatjar, relativament fàcil, on la barrera més gran a saltar es l’idioma, la gent es amable i simpàtica i sembla que tot pot ser possible, al mateix temps impossible, només cal trucar la porta correcte i una, ser pacient, dues, ser simpàtic pero no molt, i tres ser educat i no alçar mai el to de veu, com a tot arreu però aqui amb dossis més altes, després tot va rodat. Amb la motxilla hem estat per Pinyao, una ciutat enmurallada que sembla que estas en un museu, després vam parar a Xi’an, a veure els guerrers i el barri musulmà, Xi’an es el punt d’origen de la ruta de la seda... (ui quins nervis). Després vam anar a Shangai, on els gratacels fan ombra a la ciutat del consumisme més pur i dur, hi vam estar poc, de seguida vam anar a Suzhou, Tongli i Hangzhou, les Venècies xines amb canals i pons, molt i molt bònic de veure. I altre cop estem a Beijing, on hem recollit a la cosineta Cristina, que la molt boja diu que s’apunta al que faci falta per una bona temporada. Ara la familia ha crescut, ja sóm 4 en ruta, una ruta que pinta molt bé tot i els entrebancs de creuar la zona de Xingjiang....

La Xina i la muralla

2009-07-12T06:03:00.003+12:00

(He tardat forces dies per actualitzar el blog. La Xina depara moltes sorpreses i una es que els blogs estan bloquejats i no hi ha accés possible, m’he barallat força dies buscant trucs per el google a veure si hi podia fer res i al final he hagut de recórrer al bon amic Ramon que em farà la feina per a mi, com ja em va passar a Tahiti, Moltes gràcies Ramon!!!)

Per ser el primer escrit de la Xina crec que no serà el més positiu, dons bé sembla que el nostre futur depèn d'una porta que tant pot ser que la trobem tancada com oberta un cop allà, després de passar per zones una mica complicades com el desert de Taklamakan.

Segur que per les notícies heu sentit que al nord-oest de la Xina a la regió de Xigjian hi ha hagut una revolta de la ètnia Uygurt, el braç més extremista. Tot plegat va començar al sud de la Xina, en una fàbrica on dos treballador Uygurts van violar a una noia de la ètnia Han, la més estesa a la Xina. Els altres treballadors Han de la fàbrica es van prendre la justícia per la seva mà i van linxar i matar als dos treballadors Uygurts. Aquest fet va ser la xispa que va encendre un foc que sembla no voler apagar-se. A l’oest de la Xina la població Uygurt de religió musulmana es la ètnia més estesa, en aquesta regió passa com al Tíbet, però sense el Dalai Lama per el mig. Els Uygurts son una comunitat nòmada que en el seu dia degut a redistribucions i la creació de fronteres van quedar dins del territori xines. Es sabut per a tothom que el govern comunista de la Xina no brilla per la seva tolerància i manera de fer. Amb això no vull suportar la revolta Uygurt a Urumqi.
Com deia abans la xispa va encendre un foc, el foc va constar d'una manifestació violenta dels Uygurts a Urumqi, es van alçar en protesta del que havia passat i demanat la fi de opressió del govern xines cap a la seva ètnia, cultura i tradicions. La manifestació va acabar segons els diaris xinesos amb 156 morts i més de mil ferits, segons els diaris europeus diuen que els morts entre Uygurts, Hans i la policia van arribar entre els 400 i 800, com sempre la informació es una moneda de dos cares.
Això a creat que la situació sigui tensa en aquella àrea, uns volen venjar les morts seves i els altres també, amb la policia per el mig per evitar més linxaments. A Urumqi hi ha “toc de queda” i el barri Uygurt està tancat per els militars, també hi han controls a ciutats com Turufan, Kasgar, Asku, .. O sigui que les coses estan distretes, ja que justament es la ruta que hem de seguir....

Vam parlar amb l’ambaixada espanyola a Pekín i ens van recomanar de deixar passar unes setmanes que la cosa es calmi una mica, per això hem deixat les bicis a Pekín i estem amb la motxilla a la esquena recorrent ciutats com Pinyao, Xi’an (la dels guerrers del fòrum), Shangai i poder algun altre lloc, tot esperant de que arribi el dia 23 la cosina Cristina i llavors decidir que hem de fer amb la nostre ruta, tot depenent de com estiguin les coses per l’oest Xinès.

En fi de moment intentem disfrutar del que pot oferir la Xina que es molt i molt, són unes terres molt variades amb paisatge i cultura molt diferents i en resum, això es un altre món!!!

Bye, Bye Mongolia

2009-06-26T20:32:00.004+12:00

Demà deixem Mongòlia, a les 8:05 surt el nostre tren direcció Pekín, on hi arribarem al cap d’unes 30 hores aproximadament, després de creuar el dessert de Gobi a camera ràpida, veien com les imatges s’enganxen i desenganxen a la finestra, m’entres l’aire ens despentina.

Com deia deixem Mongòlia, jo amb el cos i la ment cansada, aquestes terres són molt dures, en tots els sentits. Llarges distancies, valls infinites, carreteres en mal estat, climatologia canviant... i després hi ha la gent, són durs de l’ostia, qualsevol petita cosa es pot convertir en una Odissea, ja sigui per omplir el bidó del fugonet de gasolina, demanar una direcció o anar a comprar quelcom. Mongòlia es un altre món, un que esta amagat en les seves tradicions i maneres de vida que fa anys i panys que conserven, només a Ulan Batur es veuen simbols de progrés, que xoquen moltissim amb la realitat de les estepes i els seus nomades, poder per aixó, el fet de viatjar en un país que sembla estar atrapat en el temps és el que ha fet que m’agrades tant i tant, els paisatges han fet oblidar ràpid tots els contratemps i emprenyades que hem tingut aquests dies i ens permeten continuar somiant km a km.

Mongòlia és un país per somiatruites i la casa del cel blau i nuvols de cotó fluix.

Fent camí per Mongòlia

2009-06-18T05:19:00.003+12:00

Amb una bona dutxa les coses es veuen difernet, i el que segur ha canviat notablement es la meva imatge publica, de llastimosa a menys llastimosa, anar amb bici no afavoreix gaire, jeje

Que dir, fa molts dies que vaig actualitzar el blog per últim cop i de coses n'han passat moltes. Vam deixar el nord, lloc de neu, valls mes tancades i gent ruda de collons, cap al centre els grans llacs ens han tret l'alé, poder no tant com les pujades del nord que eren impossibles i les baixades gairabé, la linea recta entre dos llocs es una bona ruta si vas a cavall, però no amb bici. Al centre ens hem retrovat amb millors carreteres, inclús una mica d'asfalt, també hi hem trobat un altre boig, si un ciclista de Madrid que d'aquí anava cap al desert de Gobi. El centre de Mongolia està una mica més poblat, la gent es mes riallera i de mes facil fer, tot i que la comunicació es limitada o nula en molts cassos.
Després de força dies per aquestes contrades sembla que el paisatge s'ha fet perenne, ja forma part de la nostre retina, realment Mongolia es el dessert verd més gran que han vist els meus ulls, la sensació de petitesa acompanya sense treva i el cel de blaus i blancs es l'unic punt de fuga dels nostres somnis.

Recta final uns dies 6 o 7 i ja estem a Ulan Batur, amb una mica de sort amb el visat de Kirgistant i Kasakstan al passaport i amb la xina en mig de tot plegat, la cosa cada dia es posa més interesant.

We are alive!!!

2009-06-15T15:08:00.001+12:00

En un parell o tres dies asctualitzare el blog contestare mails i bla bla bla, tambe em dutxare si puc amb aigua calenta ja que no recordo la ultima vegada que ho vaig fer, no es que sigui guarro, pero l'aigua dels rius baixa molt freda...jeje

amb salut i molt animats i cansats de l'aventura per les estepes que no tenen fi, estem a la recta final!!!! i despres cap a la ...

Explorant Mongolia

2009-06-02T21:21:00.003+12:00

Després de 7 o poder 8 dies de estar una mica incomunicats hem tornat a la civilització, a el poble - capital de la província de kovsgol, estem a Möroon on hem pogut disfrutar de una bona dutxa d’aigua calenta a els banys públics, després de tants dies de poca higiene ja que l’aigua dels rius baixa molt i molt freda tinc la sensació de que m’he tret un bon pes (físic) de sobre.
En fi, aquesta escapada ens ha servit per a fer un bon tast a la Mongòlia més pura i dura. Camins en molt mal estat, sense cap cartell enlloc indicant una direcció o posant el nom de un poble, res de res, ... sort de anar amb un topògraf i un bon mapa i bujola, sense això i els pals de telèfon o electricitat hagués sigut molt i molt difícil de trobar el camí, ja que la gent en aquesta zona escasseja força i ni molt menys parlen una paraula d’angles i jo el Mongol encara no el tinc massa per mà que diguem. Deixant els petits problemes logístics d’orientació l’experiència ha sigut molt agradable, poder acampar a on vulguis sense preocupar-te per a res ni ningú, poder entrar en contacte encara que sigui una mica amb els locals que son molt curiosos i sempre et venen a fer una visita a la tanda abans de anar a dormir, cosa que ens te ben astorats ja que al nostre voltant no hi ha res més que muntanyes, arbres, un riu i el cel blau, no ser pas com collons s’ho fan però no passa dia de que no ens vinguin a dir Sain banuu, bon dia amb Mongol. Apareixen com miratges a l’horitzó d’alt de un cavall i en pocs minuts ja estan assentats davant nostre.
Mongòlia te una extensió de terreny tres cops més que l’estat espanyol i una població de 5 milions d’habitants, si es que hi arriben, això fa de que sigui molt més fàcil de veure cabres, cavalls, yaks i altres animals abans que persones, per tant el que tenim per davant es natura i paisatge en grans dimensions, l’horitzó Mongol sempre sembla esta molt i molt lluny i quan hi fas cap darrera n’apareix un altre i un altre, es un mai acabar. Però els paisatges són càlids tot i el fred, suaus tot i l’estat dels camins tranquils tot i el vent que bufa de 10 del matí a 9 de la nit.
I love Mongòlia, el país del cel blau i els núvols de cotó fluix.

El pròxim dia parlaré una mica de la gent, que és un mon a part.

esperant tronar a trobar internet ben haviat....

Primers passos per Mongolia

2009-05-20T14:40:00.002+12:00

Obro i tanco els ulls repetides vegades, em pessigo les galtes. Tot i tenir els llavís tallats per el vent i el fred i la pell rosada per el sol encara no tinc assimilat de que estic a Mongolia amb el Cesc (cangur blau) i l'Anna (cangur vermell). Pot sonar rar de que els defineix-hi d'aquesta manera, pero no hi ha res que quedi millor en aquest paissatge que dos punts d'aquest colors llampans a l'horitzó, de fet som tres pero jo no em veig a mi mateix que vaig de color verd apagat. Cel i més cel de blau intens els nuvols passen ràpid canviant de formes i els prats i les suaus muntanyes de color grogenc girant a verd amb les primeres plujes de l'estiu. Mongolia és increible, com estar en un conte de fades on la pau i la tranquilitat és l'únic que es respira en l'ambient. No faria justicia als altres llocs on he estat si digues que mai abans havia vist res d'igual, peró si que es cert que en aquesta màgnitud encara no havia estat en un lloc tant espectacular, i aixó que només estem d'exploració d'un parc natural al costat de Ulan Batur, tot esperant que torni el consul de Kasakstan i tot provant les bicis i equipatge, no em vull ni imaginar el que ens espera a la que ens possem a explorar una mica més. De moment em permeto el luxe de seguir somiant sobre un nuvol de dues rodes que sembla que el porti el vent allà a on vol, ara pero amb familia.

Mongolia, Mongolia ...

2009-05-14T23:59:00.004+12:00

Ja som arribats a Mongolia i la familia ja s'ha trobat despres de gairabe 18 mesos desde que vaig marxar de casa. El pais pinta molt be, la ciutat Ulan Batur, nomes es una ciutat sense gens d'encant i ja estem tips de esperar per vises que no arriben, marxem sis dies a probar les bicis i material, esperant que l'enbaixador de Kasakstan torni per a tramitarnos els visats.
Despres de fer cues i buscar informacio que no arriba ni es clara possiblement entrarem a la Xina amb el tren per despres acostarnos a centre asia, les fronteres de l'oest estan tancades i la que entra a russia no val ja que els vistas son molt cars per molt pocs dies, ja ser que no sabeu de que va, al proxim post us passare les intencions de viatge, plans i somnis tots plegats.

records per tots

pd, no tinc ni la mes remota idea de que passara amb les conexions cybernautes al deixar la ciutat o sigui que a la que pugui em conectare per contestar mails i tota la pesca.

Kolkota, Kolkata, Calcuta, .... tres noms per una sola ciutat

2009-05-10T00:24:00.002+12:00

Que es pot fer a Calcuta el mes de maig, el mes facil es morir-se de calor, 42-44 graus i uns nivells d'humitat molt elevats. Aquest fet fa de que et preguntis una vegada darrera l'altre si realment val la pena sortir al carrer o no? jo ho he probat, momes podent estar un maxim de 3 hores voltant per carrers bruts i plens de tot i mes, amb el resultat de que no he tingut ni les forces de tirar cap foto, que em sap molt de greu.
La segona cosa que es pot fer es anar a veure la casa de la Maria teresa de calcuta i com no apuntarte a fer de voluntari, nomes per un dia que es tot el temps que disposo aqui. Avui a les 6 del mati ja era despert i al poc ja estava de cami al voluntariat, la ciutat ja fa estona que esta desperta, tot i estar endormiscada, aixo li dona un toc que et fa pensar que no estas a la India on els sorolls i corredises son una constant que para ni un segon.
Anant al voluntariat, n'he sortit amb una sensacio extranya que no mes agradable, per un costat em costa de deixar de banda les convixions religioses que aquesta ordre te, el catolicisme fa molt de temps que m'irrita, i us preguntareu el perque m'hi he apuntat, encara no ho ser, jo anava a acompanyar a l'amiga xilena a la reunio informativa i com sempre l'ignasi s'ha liat, tambe en aquesta oportunitat hi he vist la opcio de veure una altre cara de la India, una mes subterrania, obia tambe pero que encara queda mig amagada.
M'he passat el mati en una casa per a gent gran i malalts, rentant roba, fregant terres, servint els apats i fent massatges a les cames a avis amb problemes d'artrossis, una mica de tot. Dic que no ha sigut agrdable perque no estava preparat per una cosa com aquesta, ja m'havia oblidat de que la olor a malalt i hospital em possen malalt a mi i que el fet de sentirme com un objecte manat de males maners per maca de comunicacio i no poder interacutuar amb la gent de la residencia el suficient m'han fet marxar amb mal gust de boca, amb la sensacio de que no he fet res de profit per a mi, poder si que per a ells ha sigut un cop de ma i prou, pero per a mi la recompensa personal que hi buscava s'ha quedat en aixo una busqueda sense resultat, com tantes i tantes altres coses a la vida.
Suposo que si tens la oportunitat de passar-hi una temporada llarga i fer una mica de relacio amb la gent que estas tractant la cosa s'ha de veure molt diferent, de segur molt mes enriquidor de el fet de ser un (xico para todo) que va amunt i avall sense saber a on va.
Aixo m'ha fet adonar de que la India te molts mes problemes o millor dit te els mateixos problemes que altres paissos pero amb la diferencia que aqui la poblacio es 10 vegades mes gran com a minim, aixo fa que les xifres de gent que necesita atencions siguin millons i no milers, no ser fins a quin punt una organitzacio com aquesta pot arribar a incidir en les xifres globals, no crec que sigui massa gran la seva importancia i depsres em paro a pensar en que hauria de fer el govern per ajudar amb aquestes coses i despres em be mal de cap i ho he de deixar, hi ha coses que s'hem escapen....

I ara a tres dies vista de Mongolia ja tinc la mirada possada en les grans estepes i en Cesc i l'Anna, tot fent cami cap a casa.

L'Odisea segona part

2009-05-10T00:20:00.001+12:00

Com l'ultima vegada el pas per la India no m'ha deixat gens indiderent, aquest pais es increible! Ara amb la calma de per fi passar tres nits en una ciutat com Kolkota puc trobar l'estona per escriure amb calma.
Al final no vam poder seguir el recorregut que voliem, teniem intencio d'entrar a la India per Sikkim, extrem nord-est de la India, pero les conexions per carretera dins de Nepal estaven tallades per problematica politica que sembla no tenir fi. Amb tot vam haver de desfer cami, igual que el d'anada. De Sunauli a Gorakpur amb bus, amb la grata conversa de 3 hores que vaig tenir amb un nen de 12 anys i la seva iaia, aprofitant la meva ignorancia en vers aquestes terres el xic en va explicar les 1000 i una coses que no t'atreveixes a demanar a un adult per vergonya, coses simples com el siguinificat del punt vermell al front de la gent, perque les vaques son sagrades, ... obietats que s'haurien de saber i que no sabia, despres de 3 hores de classe toca tren nocturn fins a Varanasi, mai abans havia dormit tant be en un tren, 7 hores del tirada i amb la baves al coixi, vaig dormir com un nen petit, costa poc de entendre si es te encompte que les ultimes 14 hores les havia passat en un bus Nepali.
Un cop a Varanasi ens torna a quedar tot el dia per davant, aquest vegada la ciutat no em sembla tant caotica com la primera vegada i la disfruto mes, aprofito per anar a visitar el barri musulma i zones que em van quedar penjades la ultima vegada, pero la calor es molt intensa i haviat les forces s'acaben. A les 6 de la tarda tren nocturn a Kolkota, aquest cop si, nit moguda, no ser que he menjat o si eren els 45 graus de temperatura pero m'he passat la nit bomitant i amb diarrea, corredisses al labavo en mig de la foscor, cames i maletes als passadissos. Per fi Kolkota a les 11 del mati, el tren nomes ha arribat amb 3 hores de retard i jo momes vull un ventilador i un llit on jaure... avui els desitjos s'han complert, posso un cartell a la porta (No molestar) amb el resultat que ningu el pot lleguir, el que fa la febre.

EEEPPPPSSSSS!!!!

2009-05-04T16:30:00.004+12:00

Aprofitant de que el meu germa Cesc i l'Anna s'ajunten a Mongolia el dia 12 de maig, si hi ha algu interessat en fer-me arribar alguna cosa que es possi en contacte amb ells. S'accepta una mica de tot mentres no pessi gaire!!! (Una amreican express, talons, xecs de viatge, llibres ja que va ser st. jordi) quin morro que tinc, no em feu massa cas.
Merci!

Nepal

2009-05-04T16:20:00.004+12:00

Intento escrriure alguna cosa de Nepal i em costa, ja que es un pais molt divers i canviant depenent de la zona a on estiguis. Nepal es un pais envoltat per cultures molt fortes i ha sigut victima de redistrivucions territorials i imvassions desde fa milenis. Al sud fent frontera amb la India que sembla empenya aquesta societat muntanyes amunt, a l'est la zona de Sikkim, part de la india que esta en un revolta constant per aconseguir independitzar-se d'aquesta, a l'oest la problematica are del kashmir on sembla ser una gerra sense fi i al nord per les grans muntanyes de l'himalaya i la seva forta cutura budista tibetana am tradiccions ancestrals i una historia molt apassionant. Amb aixo fa que cuant et mous per el pais que es allargat i prim tant sols 100km amunt o avall, dreta o esquerra la realitat sigui molt diferent. Vaig estar fent una bona caminada per el parc natural de Lantang, una zona poc turistica, vall que al seu final esta envoltada per muntanyes de 7000m que fan possar la pell de gallina de la bellesa que desprenen, tot el cami per arribar alla, estava ple de poblets amb gent tibetana de poca estatura, forts com rocs carregant grans pesos a les seves espatlles i amb la pell molt cremada per el sol de muntanya i els ulls molt axinats, tots vestint robes de forca color i llanes de Yak que abriguen com cap altre llana al mon. NO cal que digui que va ser increible que tornar a les muntanyes, a la fresca de les nits, dormir a 3800m d'altura itenir la possibilitat de fer el cim del Sergko Ri de 4984m on un cop a d'alt em semblava que em faltava l'aire, ja no ser si per l'altra o per les vistes que el temps ens va regalar en un dia clar a mes no poder. Despres de les muntanyes vam passar uns dies per Katmandu, intentant a cada moment deixar el barri de Thamel on es concentren tots els turistes i estafadors del pais, val a dir que a la que surts, d'alla le ciutat i les que s'han ajuntat a ella valen molt i molt la pena, la gent torna ser maca i honesta i la barreja de temples indus amb budistes de molta aniguitat per el mig de carrers bruts i recargolats fa d'aquest ciutat un lloc que val la pena de visitar. Un cop feta la parda per recuperar les cames vam canviar d'aires per anar al sud a el parc natural de Chitwan, que esta ben be al tropic, altre cop molta calor i humitat ja que les pluges del monzo estant comencant ara. Dos dies caminant per selva i sabanes, en busca de rinocerons, elefant salvatges, cocodrils, tigres, serps i ocells de colors, al final el nostre guia (no pots entrar sense guia aqui, ja que es una mica massa perillos) ens va dur a bons llocs per veure rinoceronts, que son molt grans, cocodrils, bambis i molts ocells, diguem que ens va quedar per veure el que fa menys gracia de topar-se cara a cara com son els tigres i serps... I ara tot buscant el cami de sortida del pais que no es feina facil degut a les manifestacions que hi han al pais i que tallen gran part de les carreteres hem anat a parar a Pokhara al peu del Anapurnes, amb la pena de no tenir prou temps per anar a caminar al peu d'aquestes mnuntanyes que passen dels 8000m.
Nepal es un pais molt pobre que ha estat victima de goberns corruptes i de reis que eren uns cabrons, l'ultim que van tenir i que els revolucionaris maoistes van endarrocar ara fa 3 anys va matar a 7 membres de la seva familia per poder aconseguir el tron, i ara el gober maoista te a les mans un pais molt ric que no sap gestionar de cap manera i la gent es queixa i queixa per tenir unes millors condicions de vida. Esperem que una societat tant rica i interessant pgui viure la vida que realment es mareixen.

l'Odisea

2009-04-21T15:38:00.004+12:00

10:00 Amb l'equipatge fet la mastressa de la Guest house em diu que ara no puc deixar la bici a l'hostal despres de haver-me dit que si, i va i marxa, a la recepcionista li cau la cara de vergona i m'ofereix la seva petita havitacio per deixar-la durant la estada a la India i Nepal. 11:00 agafem el bus cap a l'aeroport sense massa problemes les protestes han parat i la carretera esta tranquila. 3:00 l'avio amb un pilot una mica novell per la manera de pilotar ens porta fins a Calcuta, la India. 4:00 hora India, arribada a Calcuta en un areoport petit, brut i fet un desastre per un ciutat de 8'5 millons de persones, costa de creura pero la India es molt India. Taxi fins a l'estacio de tren, del edifici nou al vell, del primer pis al tercer, altre cop l'edifici nou, despres el vell, la informacio a es un altre mon a la India, be la india es un altre mon. 11:00 despres de voltes i rodolons tenim bitllets per anar a Varanasi aquesta nit. 10:00 del mati, ja som a varanasi despres de una nit distreta al tren, on encara s'ha pogut dormir forca. 1:00 anem a fer el vol per la ciutat despres de passar 3 hores a l'estacio per aconseguir els altres bitllets que ens falten, altre cop la informacio i la burocracia fan acabar la pasiencia, cosa que en fa falta molta a la India. 9:00 tornem a l'estacio despres de visitar la millor ciutat de Asia que he estat fins al dia d'avui, Varanasi es un lloc sagrat per els Indus, situada al peu dels Gangas i on tots els Idus volen venir a morir aqui, els funerals al riu i la seva crema son presents 24 hores al dia, i despres passejar per la ciutat viva mes antiga del mon es tot un espectacle que no te perdua, la India em comenca a agradar molt i molt. 11:00 de la nit el tren surt amb retard pero surt. 9:30 arribem a Gorakhur, amb mp3 del Roberto que ha desaparegut magicament aquesta nit, que ha sigut molt mes moguda que la anterior. 11:30 pugem al bus despres de negociar una bona estona per pagar un preu just per el trajecte de 3h que ens espera. 4:00 arribem despres d'un viatge per no oblidar on si el bus era de 30 places al menys n'hi havia 60 de persones a dins, amb mal a tot arreu arribem a la frontera amb Nepal. 4:30 ja temin el vistat per un mes a Nepal on la policia son molt agradables, ara a buscar bus. 8:00 de la tarda-vespre despres de negociar altre cop per el bus a Katmandu ja i pugem i ens i ven assentem. 9:00 altre cop un bus massa carregat de gent i maletes, va i es xafa no ser que, total parats per un parell d'hores en un poblet de mala mort. 9:30 Siiiiiii!!!! per fi som a Katmandu l'autobus atrotinat ha arribat despres de hores i hores de sotracs per fer 300km nomes han fet falta unes 10 hores!!! aquest trajecte si que no l'oblidare mai mes!!!

Despres de la petita Odisea ja som a on voliem arribar, amb el material de muntanya que ens feia falta comprat, mapes i crema solar, dema toca anar a caminar per els parcs naturals de Helambur i Lantang, on amb una mica de sort arribarem als 5000m d'altura en els 13 o 14 dies que estarem per aquella zona, aixo vol dir que vaig a fer moltes fotos i que tindreu noticies a la tornada.

pd, tot plegat va comencar el dia 16 al mati i vam arribar a Katmandu el dia 19 al mati, moltes emocions i expereiencies en molt poc temps, tot el contrari que viatjar amb bici.

Cambodia

2009-04-15T21:47:00.004+12:00

Entrem a Cambodia per el nord desde el sud de Laos, per el punt fronterer més corrupte que he visitat mai, els putes et possen el segell de sortida o entrada i després et demanen que els hi paguis un dolar si vols el passaport de tornada, els i parles de que vols un rebut d’aquest impost inventat i et diuen que no, que son taxes d’oficina. Com amb la tònica dels punts fronterers la zona és molt extranya, en cap altre lloc m’havia sentit tant sol com aquest tot i anar acompanyat, les carreteres buides i ningú enlloc, realment com estar en una zona fantasma.
Arribem de nit a Stung treng, la pell es possa de gallina al veure que la unica llum dels poblets abans d’arrivar-hi són dels focs que tenen ensesos per cuinar i alguna espelma, Cambodia és un país molt pobre, més que Laos i amb força diferencia.

A les carreteres de Cambodia s’hi veu de tot, motos que porten llits de fusta massisa, bufals tirant de carros plens de palla o vegetals, Hummers i Lexus, tot és possible en aquest país.

Un camió carregat a més no poder ( hi ha més no poder és molt més del que es pot arribar a imaginar) perd un sac d’arrós al mig de la carretera, el conductor para el camió i baixa a intentar recollir els 30 kg d'arrós que ha perdut, un sol sac d'entre una multitud. Aquest és un molt bon exemple per entendre el que és Cambodia. Cada gram d'arrós és or en un país tant pobre i castigat per guerres i comflictes interns, guerres de les que mai abans n'havia sentit a parlar, aquests dies m'han parlat del Khemer Rouge i de la massacre que va fer ara fa 30 anys sota el nom de societat democratica de Cambodia, Hitler al seu costat semblava jugar amb nines (no vull entar en detalls) i tot just ara estan jutjant a la mà dreta de Pol Pot el responsable de tot plegat que va morir ja fa un temps, el que em fot després de saber el que van fer aquesta colla és que la sentencia mai serà prou justa per pagar el mal que han fet a la societat, Cabrons!!

Un jove de 16 anys es possa a pedalar al meu costat durant un parell de km, hi ha un allau de preguntes i respostes amb anglés, aquest jove és afortunat ja que pot anar a l'escola, no perque els seus pares siguin rics i ho pugin pagar ja que és gratuita, sinó que els seus pares li deixen anar i no el fan treballar com a la gran majoria de nens del país. Em demana de on sóc, com em dic, cuant de temps estic per Cambodia, si estic cassat, si tinc casa i feina,... es queda força sorpres amb les meves respostes i al final ens despedim amb un gran somriure. La gent de Cambodia és molt diferent de la de Laos, mes dura especialment les dones que són les carreguen el pes de la familia, no s’espanten per res. El que mes m’ha agradat del carácter de la gent és que es molt sincer, que tot el que et diuen i els somriures que et dediquen semblen sortir del fons del cor, que no és de mentida ni falç, es increible veure amb la vitalitat que viuen i les ganes que tenen de tirar endavant en un lloc on la corrupció fa molt de mal a la gent senzilla.

Després de la càpital de Phnon Phen hem seguit fins a Siem Reap, possiblement el lloc més important de tot el sud-est Asiatic, aquí s’hi troben les runes dels temples indús probablement més antics que es coneixen, la zona dels temples és molt gran i molt interessant ja que cada un data de difernents anys i els estils de construcció són força diferents, zona molt tranquila envoltada de bosc i selva, on el silenci és fàcil de trobar.

Cambodia em quedarà sempre gravat a la memoria com un dels millors llocs on he estat, ja no tant per paissatges sinó per la seva gent i societat.

Al rovell de l'ou

2009-04-13T06:38:00.000+12:00

Estat d'emergència!!!! La ciutat està de potes en l'aire!!! Les protestes socials a Tailandia han arribat a un extrem que el primer ministre no ha pogut controlar la situació de cap manera i ha desclarat l'estat d'emergencia, just avui al matí, ja que te tanta poca credivilitat que te ni la policia li fa cas, amb aixó algunes zones de la ciutat de Bangkok estant completament governades per els de color vermell, els partidaris de l'àntic primer ministre, un que no ser el nom, però que ara està a la pressó de Londres acusat de corrupció i frau, la qüestió es que el nou ho fa molt malament tot i tenir el suport de la gent del camp, ( o sigui Vermells=petits i grans empressaris i els Grocs= gent del camp i entre ells es porten a matar) Els vermells fa dies que van tallan parts dels carres centrics de la ciutat entre moltes altres coses, demanen que marxí el president actual i que es convoquin eleccions anticipades. El que té un estat d'emergencia és que la ciutat s'ha omplert de militars, no ha tot arreu, tot es molt tranquil, els budistes o solen ser violents. L'únic és que ara tot si val, els busos pùblics van cuant i com volen, amb aixó els taxis i tuk-tuks et demanen més del doble del preu normal, fa dificil la movilitat per la ciutat i si a sobre li afeguim que demà començen les celebrecions de l'any nou budista, aixó es un catxondeo de collons!!
Avui després de esperar un bus una hora per anar a una botiga de bicis i que no passava n'hem agafat un altre, després un tren i a caminar, dos hores i mitja per fer un recorregut de 12km i amb la mala sort de que la botiga estava tancada per any nou, després per tornar mitja hora esperant el bus, al final arriba per portar al ocupants uns 5 minuts carrer avall, amb la fortuna de que estava tallat per els Vermells, em baixat i a caminar cap a l'alberg, creuant 10 o 12 carrers tallats per els vermells, molt simpàtic i agradables, es en serio, ens paravem ja que erem els unics turistes per aquelles zones per explicarnos el problema de manera molt simple, ens han donat aigua i sopar, ens han demant de fer fotos amb ells, tota una atracció en mig de busos creuats al mig del carrer, furgos de policia, militars i el que encara no he vist es cap tank, a veure demà si hi ha sort. Pot sonar que estic fent broma, pero és així, es estat d'emergencia pero em sembla que mai m'havia sentit tant segur en una ciutat tant gran com Bangkok.

O sigui que familia no patiu per res, l'unic que pot ser que em passi amb una mica de mala sort es que tanquin l'aeroport i de que no pugui marxar a la india el dia 16 com tenia previst, peró creuem els dits!!

Els alemanys deixen missatge al Blog!!!

2009-04-10T02:44:00.002+12:00

We are two guys from east Germany (that´s important!!) and start our trip on the Arabic countries, now we are travelling in south-east asia... In the south of Thailand, of course in a police station, we meet a really small guy with a really heavy bicycle on his way to Mongolia...

He decide to come with us for one week, after that he liked the German culture so much, that we now travelling together thru Thailand, Laos and Cambodia... all the time - two month!

The catalan (that seems also really important) guy now starts to smoke, drinking beers after each journey and cycle less every day... That´s the German culture we teach him and he starts to become a real German and cycle under our flag!

From this time we like our small Ignasi (in German means Matthias) more every day and it is a easy way to go!!! No matters where we sleep or what we can eat - TRY!!!
Also he learn the German language and knows the most important words, like: Verpiss dich, Scheisse, Knackwurst and Bemme... must be enough to traveller thru Germany... (-:

On the 16th of April we are going diferent ways again - Nepal and USA. But we wish our small catalan friend good luck and our doors are open at every time... also on his possible way back to Catalania, maybe crossing our nice country...

Greetings to his family and friends, for us it was a pleasure to cycle a part of south east asia with this great guy...!!!

Maik and Mario from the east!!! Germany.

Laos de d'alt a baix

2009-04-08T02:15:00.010+12:00

Fa força dies que vaig una mica endarrerit amb el blog, ja que tot just passa per el nord de Laos i jo ja estic acabant la Ruta per Cambodia. En fí deu ser mandre o que el cervell no acaba d'assimilar tot el que passa per davant. En tot cas miraré de fer una explicada del pas per Laos de nord a sud, tot i deixantme moltes coses pel camí. Espero que les fotos acavin de parlar per mi.

Per entendre Laos,s’ha de partir de la base que es fa un salt en el temps, és un país que va 10 o 15 anys per darrera de Tailandia, aixó possiblemet es probocat per que és un estat socialita-comunista, democratic també tot i les limitacions de viure en un regim com aquest. El nord de Laos és una de les millors parts del sud-est Asiàtic que he estat, zona molt pobre, pero molt rica al mateix temps. Pobre per les condicions en que els toca viure, allà d’alt estan una mica deixats de la mà de Deu, moltes de les viles que vam passar no tenen elecricitat, i lo aigua potable, ni pensar-hi, és molt fàcil de veure com la gent utilitza els rius i fonts per a fer la bogada, rentar plats i després fer el bany del dia. En el pobles una mica més grans hi sol haver un punt d’aigua potable, on si aplega la gent amb garrafes i carros per recollir-la i portarla a les llars. Una llar en aquesta area es una caseta feta de bambú amb teulada de fulles de palmera seques molt ben treballada. Com en totes les muntanyes dels tròpics es on es troben les materies primeres i els recolectors. Per la part dels recolectors, que englova gent de totes les edats, quant dic totes les edats dic totes, de nens petits a gent força gran tot i tenir una espersnça de vida de 62 anys, tots aquets treballen de valent, gent molt dura, de la seva mà be la riquesa, mai abans havia estat en un lloc on si despren tanta felicitat, mils de somrires que surten de l’ànima al veure’t, nens sortin de les cases corrent per veure passar 3 turistes amb la bici, saludant efusivament i demanate de xocarte la mà al teu pas. A mi em va inoactar molt aquesta situació, ja que no era un fet aïllat com en altes llocs, sinó tothom a qui trobavem tenia la mateixa resposta, aquests dies em sentia com flotant en un nuvol, entre aixó, el paissatge i les pujades de més de 20km, amb les eves corresponents baixades, va ser tota una experiencia per no oblidar.
Deixant les muntanyes vam arribar a la càpital de país Vientiane, un ciutat afransesada, amb els noms dels edificis importants en francés i consturiccions molt poc típiques per Asia, una ciutat extanya, amb poca vida i molt escampada per un bon tros de terreny amb arrossars inclosps entre grans edificis, també és un bon lloc per cultura, hi ha força temples i el museu nacional explica força imparcialment la historia del país, tot i que el toc comunista que te es força divertit. A Vientiane, vam retorvar després de 6 dies el riu Mekong altre cop i res a seguirlo cap al sud, avall i avall per km i km, que n’es de llarg el malparit. Aquest riu apart de ser molt llarg i amb gran caval es una font de riquesa per la zona i la gent que hi viu aprop, qui sap els recods i imatges que porta a dins tota aquesta aigua que bé de tant lluny. Anant cap al sud el carácter de la gent canvia una mica, són més secs i estant acostumats a veure més turistes, peró no deixen de ser simpàtics i de bon fer. Sense cap dubte el nom que te Laos, el país dels somriures se l’ha guanyat a pols i si es cert!!
Per despedir Laos vam fer nit en una vila molt petita, acollits per una familia, dormint en el porxo de una caseta de bambú que semblava caure a troços, la gent de la vila molt macos, estaven tot mlt encuriosits amb nosaltres, de fet erem els primers turistes que hi passavem la nit.

Proxima parada Cambodia.

Mekog river i luangprhaban

2009-03-26T16:58:00.002+13:00

Uffff quina entrada a Laos, recods per tota una vida i més!
Desde Chan Sean, al golden triangle de la foto anterior on es poden veure Laos, Tailandia i Burma vam agafar una barcassa seguint la corrent del riu Mekong, un dels més llargs i caudalsos del món, dira que el terçar si no vaig errat, aquest recull les aigues del Tibét cap a la Xina després Burma, per seguir avall fent de frontera físca de Tailandia i Laos per molts kilometres per entrar a Canbodia i després per desenbocar al sud de Vietnam. És un riu mitic i fascinant ja que uneix moltes terres i molts petits pobles on momés i arriba per el riu i la gent dels cuals viu d'aquest. Amb aixó no és de esperar que amb dos dies de nevegació les estampes "rurals" siguin d'allò més invesemblants. La barcassa en el seu trajecte anava fent parades i veies saltar algú de la barca en mig del no rés, peró no al lluy si veia una cabanya de banbú amb fumarela, gent carregant materies primeres com fulles, fruites, arrós i una mica de tot tot barcassa amunt i avall. La barcas va fer moltes parades en el seu camí algunes per comprar menjar als locas que el venien desde la riva o desde petites baquetes que es possavan al costat. Un cop arribada la nit i la impossibilitat de nevegar, paremen un poble, Pak Meng al mmig del no res on hi som acollits els turistes com a bitllets de dolar amb potes, va ser tot un expectacle descarregar i pujar les bicis per uns terres de roca i sorra envoltats de molta gent que et volien vendre un llit pe dormir, mejar o volien portarte les maletes, ... siuspalu un respir que vaig molt carregat ara mateix. Un cop al poble lliguem un lloc per dormir després de discutir el preu llarga estona i la sorpresa es que un cop instalats en van oferir de tot, el primer Opi, cosa no exranya a Laos ja que aquesta refió del nord es una de les principals producores d'Opi a nivell mundial i a més que aquí la gent, sobretot la gent gran te per costum social de fumar opi. Despés de la negativa ens van oferir marihuana, alte cop no i per últim noies maques abon preu, ... i tot aixo en un poblet de no res perdut a mig camí de Luangprhaban, increible. el seguendia de nevagació va ser de 10 hores que em van passar molt ràpli del paisatge millorava i també com deia abans que al riu si troba de tot em vaig trobar a en Carles de Manresa, que està fen una volta al món. Llarga conversa per fí després de molt de temps en Català que no parlava desde que vaig deixar Sydney. Allà també vaig coneixer en Roberto un noi gallec amb el que poder anirem a N......... a mitjans d'abril, ja us explicaré.
Un cop a Luangprhaban les coses canvien molt i molt, per fi començem a veure la veritable cara de Laos, tot i no parar de oferir Opi totes hores del dia. Louangprhaban es una petita ciutat de construció a l'estil françes de les cases i habitada per gent de Laos, unes estampes molt boniques, ciutat petita i bastament coneguda per ser patrimoni de la humanitat per l'UNESCO degut al gran nombre de temples budistes històrics que hi han concentrats a la vila i els seus voltans, podriem dir que d'aquí en surten tots el monjos de Laos, ja que hi han les escoles per monjos més importants del país, carres de colors grisos i de pintures que es desenganxen de les parets i per allà al mig un munt de tuniques tarjonges voltant sota d'un paraigüa per protejirse del sol. Em va agradar molt aquest lloc, i per fi vam poder menjà pa de baguette i fromage, kiri, peró formatge.

A les portes de Laos

2009-03-24T16:54:00.001+13:00

Entran a Laos amb totes les incògintes possibles, amb la informació que he pogut lleguir abans.
Laos el país del món més ple de mines antipersona, herencia de la guerra de Vietnam, regal dels americans, país amb un index de probressa que fa fica els pels de punta, un 40% de la població viu amb menys de 1 dolar al dia, un altre 20% amb 2 dolers al dia i la resta condueix Mercedes Benz i Hummers. Terres socialistes, corruptes a més no poguer, que amb els diners que va donar el govern amernicà per fer l'aeroport van i sels gasten per fer un arc de trionf a gran escala com a les ciutats europes. País que es va independizar de frança completament fa 4 dies, bé 25 anys aproximadament i que s'anomena People's democratic republic of Lao. Tot plegat pinta bé, curiós i amb ganes de veure que passa realment i de poder trobar a les botigues pa de baguette, formatge i vi negre, herencia dels gabatxos, que possiblement sigui el millor que hi van deixar. Pero el que mes em crida la atencio es que tambe s'anomena laos per el pais dels somriures!!!

Disfrutant del Nord

2009-03-22T02:52:00.005+13:00

Un dia "en la oficina", pedalar i pedalar, cara amunt i cara avall, de plà, amb vent de cara i de cul. Parda per menjà, anar al mercat a comprar teca, aprofitar per fer la bacaina a on no toca i com no intentar apendre una mica de l'idioma local, ara toca Tailandes i que millor que els mestres locals per apendre 4 coses.El nord de Tailandia, es molt mes rural que el sud, la gent mes amable i hospitalaria, i els mercts nocturns no son per pescar mosses com al sud, sino que son per mejar el bo i millor a preus ridiculs i tambe comprar el que vulguis a preu de local, res de preu turista, si mai aneu a Tailandia el nord es la part mes autentica.

Fum, fum, fum!!!

2009-03-17T01:30:00.000+13:00

Un nord cobert de fum, les vistes són nules i al acabar el dia em costa de respirar amb profunditat, els últims dies en segons quines zones pedalava amb una mascara a la boca i nas per evitat inalar tant de fum. Cada any per l'epòca seca al nord de Tailandia i Laos, uns 4 mesos tot està en flames. En l'aire segons com bufa el vent plou cendra encara calenta. Aquests focs evidentment són probocats, per els propis locals que ho fan servir per a netejar el bosc i regenerar la vegetació de la zona, no cal oblidar de que estem als tròpics i amb la pluja de primers de juny arriba la verdor i esplendor de la zona alte cop amb poques setmanes. Ara peró la vida per aquestes areas no és gens fàcil, jo hi estic de pas, pero no em puc ni arribar a imaginar la gent que viu aqui l'estat de salut que poden tenir al final de cada epoca seca. El que més em sobte és que aquí és viu com una cosa completament normal, ni bombers ni nigú corrent amb branques per apagar res, llei de vida i ja està i de mentres linies de telefon i elecriques són victimes de les flames, també alguna petita casa de bambú i cultius de pinyes i altres fruites.
El nord de Tailandia és caracteritza per ser una de les més pobres del país, aquí és on es recullen totes les materies primeres per ser vengudes a les grans ciutats del sud, les turistiques, i si bé allà viuen molt bé i amb facilitats qui diguem que la cosa es una altre. També el nord és la zona més rica culturalment, que es fa evident de dues maneres, la primera tots els antics temples Budistes ara conservats com a zones històriques del país i després per la barreja racial de la zona, on molta gent del Tíbet i Nepal van emigrar i si van instalar amb les seves tradicions i maners de viure tant diferents a les dels locals. Les faccions de les cares són unes altres, ulls més grans, ares rodones i nas xafat, amb vestuaris de més colors i més treballats. Zona que alliçona de valent i ensenya grans coses de la manera de viure.

Tercera classe

2009-03-15T02:07:00.001+13:00

Com sempre cuant és va per els llocs amb una mà a cada ou toca "petxugar" una mica, al arribar a Chumphon cap a les 4 de la tarda anem a l'estació de tren per poder agafar un tren nocturn de 10 hores fins a Bangkok i d'allà enllaçar si és possible amb un altre tren més al nord fins a Pitsanulok 7 hores més ara de dia. La convinació ens va sortir rodada, a Bangkok vam estar a l'estació encara no una hora i amb una nit i un dia vam passar les zones menys agradables de pedalar a Tailandia. Del que no vam tenir gaire sort va ser de que ens va tocar viatjar en terçera classe, la ùnica disponible i si existeix la terçera classe, però tampoc va ser una gran mala sort, poder si per la salut de les nostres esquenes i cervicals però per el que vas ser experiencia va ser molt i molt entretinguda.
A la terçera classe no hi ha turistes, i si n'hi ha un és de pas que s'ha etivocat i busca la segona classe amb llitera. Amb aixó que erem tres ciclistes de pell clara en un bagó ple de Tailandesos del camp que anaven a la ciutat, el panorama era molt divertit, la gent mirava de reull tota la estona i al final descaradament, encara es pregunten com vam anar a parar allà em sembla, rialles i paraules creuades que no enteniem massa, peró la gent molt maca, vam compartir el menjà que portavem els uns amb els altres del costat de seient i intentavem de conversar sense massa èxit. A la nit el tren era tot un panorama, la gent fent posstures impossibles per dormir en uns seients que es carecteritzaven per la seva extrema duresa, no hi havia manera de trobar una possició per estar una mica comode, alguns van obtar per estirar-se al mig del passadís, altes entre bagons. En definitiva, sabeu aquella imatge dels trens de l'India que van carregats de tot i més, dons en aquest només faltaven les cabres i les gallines, per la resta entra paquets, bosses i escampall de gent era igual. El millor peró de la terçera classe va ser de que passaven els venedors ambulants amb tot el que us pogueu imaginar de diferents tipus de menjà possible, a preus per a locals i fent uns crits que encara els tinc grabats a la ment, Patai, patai, ..... koopiyen koopiyen!!! em sembla que encara em ressonen al cap a les nits.

Deixant el sud de Tailandia

2009-03-06T22:46:00.003+13:00

Deixant endarrera el Sud de Tailandia amb la certesa de que el pardís físic existeix, no ser si l'espiritual, peró amb platges i illes com les de la foto ara ja ser a on anar-lo a buscar en el cas de que em faci falta. També deixem el amb la sensació compartida que a cada kilometre la gent és més amable. Entre una visita a una oficina de policia que ens vam poder fer una foto amb la gorra dels ajents, una trucada en un petit restaurant que ens oferien allotjament tot negociant el preu per telèfon i per ùltim la dona de un encantador lloc de menjar a la carretera que li vam caure amb gràcia i ens volia convidar a la teca que vam fer tot intercanviant claues, jo li vaig donar un Son goku que vaig trobar mesos endarrera i els alemnays una postal, amb tot no ens volia cobrar res de res però no ens vam deixar i menys per una persona com ella que ens va tractar com a Tailandesos i no Farangs com a la resta de llocs. Farang va amb r no l com vaig escriure fa uns dies endarrera, i vol dir blanc de l'oest. Dons aixó que ara fem camí cap al nord amb tren ja que per arribar a Bangkok només hi ha una carretera que va molt transitada i per deixar Bangkok també ja que pedalar per "autopistes" no és gens agradable a la vista i menys per la nostre salut, massa fumarela...

Pedalant amb companyia

2009-03-06T22:40:00.001+13:00

Després de rodar més de 2000km per el sud-est asiàtic, he trobat companys de ball. En aquest temps he conegut alguns cicistes, no masses, com sempre ens creuem, aquesta és la tònica i ja començava a pensar de que són una mica salmó i que sempre vaig al revés de tothom, que en certa forma ja és cert.
Tot plegat va començar fa una setmana, quan vaig parar en una estació de la policia que dona seveis varis al viatger, com café, aigua, internet i un llit on passar la nit, tot aixó de franc, aquí a Tailandia la policia es molt agradable i de fàcil tracte, tot el contrari de Malasia. Estava allà parat, 2 de la tarda pensant si hi feia nit o no, llavors van apareixer en Maik i en Mario, dos alemnays que anaven cap al nord, després de parlar una bona estona i d'explicamen els plans em van oferir de anar amb ells per uns dies fa que els meus plans eren uns altres, uns que gairabé ni jo sabia. Amb els dies i la facilitat de viatjar amb ells tot parlant em van tornar a demanar si em volia ajuntar amb ells per tota la ruta per asia, i jo veient de que són moltbona gent i no hi havia cap problema vaig dir que sí. I ara per les properes 7 setmanes si tot va bé aniré amb ells per el nord de Tailandia, Laos, Canboja i altre cop Tailandia fins a Bangkok on tenim previst arribar pels volts del 15 d'abril. Un cop allà no ser que faré, encara tinc dies per pensar... De moment estic content d'haver torbat companyia per compartir la carretera i les expereincies.

El petit Galeric ja es aqui!!!!!!!!!!

2009-03-02T21:39:00.001+13:00

La felicitat no arriba mai de la mateixa manera, aquesta n'es una, el petit galderic ja es entre nosaltres!!! Lleguint el mails que m'ha anat enviant en Lluc durant tot el prossés m'he adonat de com és pot arribar a ser de feliç en aquesta vida, realment m'ha transmés unes sensacions increibles en cada mail, des d'aquí MOLTES FELICITATS!!!!!!! A tots tres, Lluc Jordina i el petit Galderic i també moltes gràcies per el padrinatge que m'ha encarregat per ell, tot i començar una mica lluny de tot plegat, per més que en Lluc em digui que cap problema, que de tant petits només fan que merder, en fi a la tornada faré els deures que em toquen!
Altre cop MOLTES FLEICITATS !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Una Cobra, un pedal trencat i peixos de colors

2009-02-24T23:46:00.001+13:00

A Trang faig fer parada amb l aintenció de just dormir una nit i anar fet camí cap al nord, però no em van deixar. Al matí de sortida una serp molt maca ella " una cobra" m'esperava al espai reservat per els ciclistes i motoristes, la puça estava emprenyada ja que amb el tràfic que hi havia no podia creuar la carretera. El cas és que em mirava de lluny amb cara de pocs amics i evidentment jo no volia passar massa aprop seu, em vaig haver d'esperar una estona, vaig creuar la carretera i vaig passar la bònica serp per l'altre costat, primer senyal del dia. El segon a 25 km de Trang va in els coixinets del pedal dret van dir prou després de 14200km, el dubte era intentar de fer 80km més fins a la seguant ciutat o desfer camí a Trang, per primer cop en molt de temps vaig tenir cap vaig optar per recular, ja que els 25 de retorn a la ciutat tot i no trobar mes serps al carril bici es van fer de mal pedalar amb un pedal que en pru feines rodava. Un cop a Trang vaig comprar uns nous pedals molt bònics i a bon preu després de una bona negociació. Amb tot el dia em va caure a sobre i vaig tornar a fer nit al mateix lloc. Fent el vol per la ciutat vaig trobar un propaganda de un petit barco que et portava a fer el vol per les illes properes, per poder fer una mica de tubu i ulleres i veure peixets i aquestes coses per tot el dia. El preu em va semblar raonable ja que tot estava inclós i va ser cert. El dia va ser molt xulo, sol i aigua a bona temperatura, només 5 giris a la barca i dos dels quals eren thailandesos, i amunt i avall per illes de somni, que semblen caigudes del cel, peixos de colors i barreres de coral, en llocs on erem sols, em va agradar molt i vaig disfrutar de valent tot i que el mar i nedar no és el meu fort, pero els paissatges i el thailandesos que muntaven el tour van estar molt i molt bé. Cada dia vaig trovant més el punt al país, tot plegat és molt diferent a Malasia, començant per la escriptura la religió i el fer de la gent, si que és cert que son més amables, peró també la comunicació és més dificil tret dels llocs turististics, al interior o els llocs per locals, només sents com diuen "Falang-falang" que vol dir turista blanc a la vista, correr apujem els preus. Pero en fí és una de les altres coses que van el viatge distret (negociar el preu de les coses) i els canvis culturals i de manera de fer i desfer, a cada pas un nou descobriment, a veure quin serà el proxim. De moment seguim a la carretera amb salut i aire a les rodes.

Buscant Thailandia, i si! ja l'he trobat.

2009-02-20T15:54:00.003+13:00

Per arribar a la zona frontarera va ser tota una busqueda, en lloc hi havia un collons de cartell, ven gran que digués THAILANDIA, per als rucs com jo! sinó que només possava el nom de un petit poble fantasme, l'últim abans de entrar a Thai que no tant sols em sortia al mapa, la gent em tractava de tonto de no saber el camí per creuar cap a les noves terres, peró fent referencia al que sempre diu al meu Pare, preguntant es va a tot arreu i si si ja sóc a Thailandia.
El que em va soptar del cas, poder degut a la poca experiencia en creuar passos fronterers és que estant situats en zones com oblidades de la mà de deu, on hi ha un silenci mud que s'et fica fins al moll de l'os, de fet qui vol viure en un lloc com aquest? en una bona tanda de kilometres res de res, cases fantasme entre muntanyes mudes i "evolà" 500 metres abans de la frontera un gran mercat a la carretera, de tot i més amb infinitat de paradetes, per fí una mica de vida!
Passat els tràmits de la burrocacia que sempre són un xic desagradables i un cop a Thailandia alte cop un mercat a banda i banda, per després deixar pas a la mateixa secuencia de paisatges que a Malasia peró en sentit oposat, silanci i fantasmes i poc a poc poblets una mica més grans. En el pas per un petit poble em vaig creuar un parell de xics que no tenine pas més de 12 anys i que anaven amb moto, ens vam saludar amb una rialla, als pocs kilometres una moto m'atrapa i s'em possa al costat, jo que ja em pensava un altre xafarder a qui contestar, peró no! eren els dos xics que em portaven una ampolla d'aigua freda, collons quina alegria amb la calor que queia, va ser un regal diví que amb la poca comunicació que hi havia els hi vaig intentar agraïr el màxim possible. I per acabar el primer dia a Thailandia a la ciutat de Satun vaig anar a demanar per dormir al temple Budista, i sí! bingo!! lloc per dormir, fruita, madalenes, llet de soja, aigua i internet de franc que em regalava el veí de 3er segona...
I amb la entrada a thailandia ja en van 7 païssos en els últims 15 mesos, mare quin garbuix que tinc al cap!

Entre boires calides

2009-02-17T13:35:00.003+13:00

Deixant P.Pinang amb un gran objectiu, arribar a creuar la frontera entre Malasia i Thailandia, altre cop la carretera em possa a lloc i em recorda que no sóc Superman. També cal afeguir una cosa, la informació a Asia es molt subjectiva, sempre que demanes per anar a un lloc i els km mai són els correctes, depenent de la cara que fas o del dubte que tingui el preguntat la resposta pot ser molt variada, normalment solen fer curt amb els km que et diuen, si és que no en fan de molt troç de llarg i l'altre és que sempre la ruta és plana, de bon fer. En fí d'alt d'un cotxe les pujades no és noten gaire, o aixó em sembla recordar.
Com deia no, no sóc Superman i amb 125km en vaig tenir prou i de sobres per acabar molt cançat, dia de calor de justicia, al voltant dels 40 graus i amb la boira càlida que envolcallava la carretera, boira càlida ja que es probocada per la crema de rostolls dels caps d'arrós que era estan secs, en tot el dia vaig menjar fum per donar i per vendre i entre la temperatura ambient i els graus de més que em regalaven els pagesos, ... en fí que no va poder ser. Tot i que la gran noticia del dia va ser que per fí, ara sí em van deixar dormir en una estació de policia, si bé amb la cara que hi vaig arribar i l'hora, pels vols de les 7 de la tarda no els hi quedava massa opció de ser amables, tot i que no m'hagués extranyat una alte negativa. Peró aquí no, aqui van ser més amables, em van deixar fer servir el labavo, em van donar uns encensos contre els mosquits i em van deixar dormir en un lloc sota cobert força raonable, tot i que a dins de la oficina amb l'aire acondicionat no si hagués pas estat malament.
Al final deixant Malasia amb bon gust de boca!! ara he redefinit aquestes terres com les del gran mercat, ja que hi ha molt comerça arreu i és pot trobar de tot i més a tot arreu!

P.Pinang

2009-02-16T22:38:00.003+13:00

Dies de ciutat,
Pulau, Pinang és una petita illa a 15 minuts en ferry de la península de Malasia, una illa tot éspecial, em sembla que va ser un dels últims llocs havitat per anglesos, de fet l'estructura de la ciutat i el tipús de construccions, cases i edificis són força diferents a altres ciutats a les que he estat. He passat tres dies a la ciutat, tot esperant el visat per entrar a Thailndia, que si el tramitava a la frontera només tenia 15 dies i ara des d’aquí n’he pogut demanar 60 si fa o no fa per el mateix preu. Han sigut uns dies de voltar sense mapa per una ciutat simplement encantadora, plena de racóns i més racóns on badar. De fet es una ciutat que sembla fer esforços per no caure a terra, sobretot les parts velles on les façanes de les cases regalimen runa fins al peu dels carrers, peró aixó presisamnet és el que més m’agrada, aquest carácter tant propi d’aquest lloc. Deixant de banda el temple xines i el musulmà el que més m’ha agradat ha sigut la manera en que es destribuex l’entorn, cada carrer te una funció, aquí els restaurants, aquí els tallers de motos, aquí els d’accesoris per pescadors, .... i així fins tot el que us podeu imaginar, si demanava per una cosa em deien carrer tal i un cop allà tria i remena,... es divertit veure tanta competencia junta.
Però del que te més fama P.Pinang es per la gastronomia, variada tant de tipus com de preu, entre xinesos, malais, indis, pakistanis, thailandesos, indonesis, japonesos, francesos, italians, tot el que vulguis. Peró a mi el que més m’agrada es de menjar al carrer en una petita parada, taules i tamborets amb els locals i per menys de un euro menjà i beure, qui paga més és perque vol.
Un cop amb la visa a la mà marxo de l’alberg, i camí del ferry em donc compte de que aquesa ciutat esta declarada patrimoni mundial per la unesco, m’ha caigut la cara de vergonya d'anar tant poc informat pel mon, peró tot i aixó jo ja li possava un 10 abans de saber-ho.

I la pau va arribant....

2009-02-11T22:46:00.004+13:00

I la pau va arribant, les rutes planes ara són la tònica del dia a dia, peró ja m'agrada, també aprop de la mar fa molta més calor, pero en fi no es pot tenir tot. Els ultims dies he pogut disfrutar de bones vistes i algunes carreteres secundaries poc transitades, també de dormir amb la tenda prop del mar. I que si pot fer prop del mar, dons banyar-se i afeitar-se la barba d'un mes, que és el temps que em tarda a creixer. Sembla estrany que a menys de 300m d'on vaig parar la tenda hi havia un hotel de 5 estrelles on els turistes paguen més de 300 euros la nit per passejar-se per la mateixa platja que jo estava dormint, de fet jo no tenia servei d'havitacions ni aire acondicionat, però la sorra i les vistes eren les mateixes.
Cada dia que passa estic més agust per Malasia, unes terres molt diverses, amb grans grups etnics que fan de cada poble o ciutat un espectacle diferent segons el grup que hi visqui, ja siguin malais, indis, xinesos o una mica de barreig, colors i més colors, mejars picants i cares, moltes cares de tots colors i sonrients.

Buscant la Pau.

2009-02-08T05:18:00.002+13:00

Després de la sortida triunfal de K.L, de fer 5 dies de bici i un de caminada per les muntanyes "malesianes" on he patit i molt, entre que no estic gaire en forma, la calor de 30 graus, la humitat i jo que sóc molt feliç, ara he decidit de buscar la pau en les pedalades, vaig camí de la costa Oest, esperant trobar més allotjament, més llocs per menjà, carreteres mes transitades i platjes on poder fer un bany al pic de migdia. Amb la intenció de en un periode de 10 a 15 dies poder creuar la frontera tot fent camí cap al sud de Thailandia.

Somnis

2009-02-04T00:21:00.004+13:00

El bon amic font, Pere font un dia em va dir que a la tornada m'anés preparant per somiar el viatge que s'ha acabat, que aquesta és una de les parts més increïbles del viatge en sí i que mai no si pensa.
En les diferents parts que aquest viatge està tenint i que algunes ja són com llunyanes, puc dir que encara no he somiat en NZ, per exemple o Pasqua. Però si que des de ja fa molt i molt de temps que somio molt a les nits i també de dia, alguns em diuen petit somia truites, la Txell i en Ramon. Em veig pedalant per la parts més rurals de Thailandia, per les petites viles de la Xina, perdut en mig del Tibet, envoltat de grans muntanyes i pedalant per les idiliques illes Greges, també em veig a d'alt de cabrera, fent una ullada a la plana abans de endinsarm-hi per complert, agafant l'ultim suspir. Somio en retrobar-me amb tots i cada un de vosaltres. No ser si somiar en el viatge fet serà molt increïble o no, si ho diu en Pere de segur que si. Pero ara per ara el que si em reconforta i molt és somiar en tot aixó, em fa tirar endavant.
El que si tinc clar és que no és pot viure sense somnis.

En fí, policia és policia a tot arreu,....

2009-02-03T23:53:00.003+13:00

La Policia no és de fiar, de fet ja em val haver pogut pensar que em podien ajudar, ... en fí. L'altre dia deixant endarrera la gran ciutat vaig passar una petita ciutat, amb la intenció de fer nit al seguent poble, però allà no hi havia cap tipus d'allotjament possible, vaig demanar a l'oficina de policia a vaure que podia fer, que em recomanaven, rialles i poc serietat, em deien que anés al seguent poble a 50km que allà hi havia un petit hotel, jo els hi senyalava la bici, em semble que encara no entenen que la bici i una moto són diferents vehicles i que la bici va més poc a poc. Jo fent-me l'ornï, i aprofitant la meva condició de turista els hi vaig denamar amb un que parlava una mica d'anglés a veure si podia parar la tenda en un racó poc visible de la seva oficina, ja que era com un complex amb les cases i jardins en mig, em va semblar bon lloc i segur ja que per el camí no vaig veure massa bons llocs per parar la tenda, de bones a primers em va dir que si, aixó eren les 5 de la tarda, però que ho teina que demanar al oficial de la regió. Em va dir que m'esperes allà per la resposta. Al cap d’una hora i que l'encarregat no arribava vaig tornar a entrar i el mateix paio va i em diu que s'ho havia pensat i que allà no hi podia dormir, que havia de marxar, em vaig escalfar una mica i li vaig retreure que si em volia dir que no perque m'havia fet esperar una hora saben que esfa fosc passades les 7 i que no tinc suficent temps per anar en lloc, el poli, com tots, que aixó son les normes i bla bla bla. Puc entendre les normes si són clares, peró ara si ara no, per a mi no són normes o sigui que em vaig cagar amb tot, li vaig dir adeu cara cul en catàla i vaig marxar amb una cara molt emprenyada, diria que em va entendre, sinó per el que li vaig dir, per la mirada que li vaig deixar anar tot marxant.
En fi, que no hi ha mal que per bé no vingui. Jo tot creuat, després de 110km continuqava pedalant com un boig per arribar a ...... en lloc ja que no hi havia prou temps per arribar al seguent poble, decidit aixó vaig estar mirant llocs on parar la tenda, massa cases i mirades arreu, al final vaig i demano a una casa per dormir al seu jardí i Si!!! la familia musulmana que hi viu, després de explicarels'hi el que havia passat em van deixar passar la nit, em van convidar a café i avui el jove Ahmed m'ha fet un parell de Rotti canai per esmorzar, són increibles!! Rotti canai es un menjà tipic de malasia, fet a base de pasta de crep molt fina i ou, amb salsa curry que només es menja per esmorzar. El pare de la familila m'entres estava esmorzant ha sortit amb un aparell per mirar-me la presió, m'he la pres i m'ha dit que estava molt bé que podia marxar tranquil, peró per si a un cas m'ha donat unes empanades vegetals força picants i unes fruites molt rares i àcides, m'ha dit que tot era molt sà i ajudava a una millor circulació de la sang. El cert es que tot era bonissim i en un dia tant calurós com el d’avui s'ha agrait d'allò més i més les fruites que m`ha donat.

En fí, la policia no es de fiar i si pot et putejarà!!! Aquí i a tot arreu hi ha coses que no canvien mai.

Kuala Lumpur

2009-02-01T00:26:00.000+13:00

La ciutat on els gratacels creixen com bolets, la ciutat que preten ser la més important del sud-est Asiatic, de fet comença bé te un aeroport que ja ens agradaria tenir a Barcelona o moltes altres capitals europeas. Aqui a la ciutat no em sento massa a Asia, ja que es extremadament europea, comerços centres comercials i on pots trobar de tot i més a molts bons preus, de fet es una parada oblgada per molts turistes que volen comprar primeres marques a preus realment molt baixos, Deixant de banda aixo K.L com diuen aqui es un lloc interesant, dicertit i ple de barrejes, aqui a Malasi conviuen força religions diferents, la musulmana la més nombrosa amb un 60% despés un 15% de Budistes, un altre 15% de Indús i 10 % ente catòlics i altres, aixó fa que sigui la pera. I si li sumes que Malasia desde fa moltsi molts anys ha sigut parada obligada de la Ruta naval de la Seda, fa que aqui si trobin, malais, indonesis, xinesos, pakistanis, japonesos, europeus, indis i molts altres vinguts de lluny per comerciar desde fa segles i segles. Com no aqui la sort m'ha vingut altre cop al meu costat, a l'aeroport vaig arribar-hi de matinada a les 2 de la nit, fent la viu viu buscant un lloc per dormir esperant les 8 del matí vaig coneixer a un dels encarregats de la aduana, el de quarentenes que em va deixar dormir dins la seva oficina lluny dels sorolls de l'aeroport i amb la tranquilitat de que ningú em podia robar res de res, després al matí vaig coneixer la Sona de la repùblica Txeca, amb la que vam estar buscant informació i lloc per dormir a la ciutat, ja us podeu imaginar la imatge de la Bici amb les alforges, jo petit com sóc al costat d'una noia de 1.80 rosa amb els ulls blaus corrent amunt i avall de la ciutat buscant lloc per estar, amb totes les mirades posades sobre ella que destacava sobre la resta, ja que aqui les cares son més haviat fosques i jo com si diguem sóc dels alts. Amb tot un amic de Bali em va passar el telefon de Nanai un local molt agradable que aquests dos dies m'ha fet de guia per la ciutat, visitant tot lo impresindible, aixó si el museu lo primer i després a voltar per carrers, mercats i racons varis que sol poder no hi hagues anat mai, demà amb un seu amic ciclista anem a fer una ruta per les muntanyes que hi ha aqui aprop, en tinc moltes ganes, tantes com les de deixar la gran ciutat i possarme a pedalar direcció de Thailandia, diumenge serà el gran dia.

Nota, deixeume ara cagar una mica amb tot ara, resulta que la companyia Qantas i Qatar airlines són una mica "cabrons" tenen els collons d'incloure com a material esportiu només el pals de golf, els hi donen 16 kg de franc i per la resta de sobre pes un preu ridicúl, les bicis, taules de surf i d'esqui no i entren a la llista i ens toca pagar el preu per kilo de sobre pes gairabé a preu d'or, presisament als altres esportistes, nosaltres que no tenim l'economia dels golfistes per dir-ho de alguna manera, dons aixó que macagum tot!!!!!!! a, un consell si podeu triar no voleu amb elles!! jo per la meva part ja he escrit a la companyia demanat un canvi de normativa molt educadament tot i les ganes de cantar-els-hi les 40.

Bali, s'acaba...

2009-01-28T05:09:00.003+13:00

A la llibreta infinitats de notes, apunts intentant d’explicar en paraules tot el que passa al meu voltant, és impossible per a mi, els llegueixo i rellegueixo i no ser pas per on començar a redactar res de res. Em sembla que no tinc el cos acostumat a aquests allaus d’informació, que començen de bon matí fins i acaben l’andemà al llevarme.
En fí a la foto és perque veigueu les ganes que tenen de casarme, avui a casa de Pak Sadi i Ibo Desi, la mare Ibo Desi m'ha fet porbar el vestit tradicional de cassori, ja veieu el goig que faig, amb aquest color de pell tant millorable. En fi hauré de continuar buscnat, em sembla que a les Balineses no els hi faig gaire patxoca tal i com em queda aquesta indumentaria, més haviat els hi faig riure. Ara després d’uns dies de rodar força per l'illa i anar possant el cos a tó he tornat a caure en mans de la familia de Dedy i Putu, he passat tres dies a casa seva, el pare que parla una mica d'angés ha sigut el meu traductor i guia per la "selva" on he anat avui de excurció per coneixer de primera mà la realitat més rural de l'illa, el lloc on viuen els recolectors.
Cacau, vainilla, rambutan, papaia, coco, durian, i moltes altres fruites molt i molt bones, fent el vol hem trobat una parella que estava agafant cocos, enfilats a palmeres de 30 metres, descalços i amb un matxet a la mà, anant fent baixar cocos, ens hen han fet arribar un parell de nous, el suc del cual es delicios i la petita polpa que hi ha a dins és molt gustosa. És increible la riquessa d'aquestes terres, la selva dona molt i molt. També semblava un formiguer, hi havia tot de gent carregant fruites, arrels i fulles de tot tipus amunt i avall, amb sandalies o descalços.
Un cop baixant de les muntanyes vas veient com descarreguen les primeres materies a les cases properes, allà les treballen, que si oli de coco, coco rallat, contanidors de fulles, estores i mil coses més que després baixen als pobles i ciutats a vendre, a uns preus ridiculs al meu entendre.
A la excurció ens ha acompanyat un gos, petit pero molt exerit, el perque és simple, però al saber-lo no m’ha fet tanta gràcia, és per les serps venenoses, especialment una la cobra que s’aixeca i que en ves de mossegar escup el verï, els gossos aquí son molt normals, n’hi ha a cada casa, però sabent de que hi ha animalons com aquest corrent per aquí no m’estranya.

Bali continua sorprenentme, a cada instant, hi ha molt per coneixer, però els dies aquí s'hem acaben, el 28 agafo l'avió fins a Malasia, kuala lumpur, evitant així Java, que esta sobrepoblada i Sumatra on els risc de malaria ara és massa alt. I a continuar pedalant... tot esperant companyia, ...

Bali, un altre mon

2009-01-21T21:15:00.003+13:00

La nostre personalitat, manera de fer be forjada per una educació que hem rebut al llarg dels anys, no la jutjo pas. Aquest fet fa que països com Bali ens semblin d'allò més exòtics i diferents, aixó es el que fa que els pugis arribar a odiar o estimar amb bojeria. Definitivamnet he tingut molta sort de que les coses m'haguin sortit així. A través de la Sue, de Perth he conegut a una familia Indonesia, ara ells em consideren un menbre de la seva familia, a cada lloc on vaig que hi ha familia seva els vaig a veure i saludar, en tots els casos no m'ha faltat un lloc per dormir i menjar, em tracten igual que un mebre més de la familia a casa seva. En ocasions només els he passat a saludar i no us podeu pas arribar la il.lusió que els fa que els hi porti noticies de un lloc a l'altre i els ensenyi fotos, en aquestes trobades no falta mai el Koopi (café) o un te d'herves balineses. Evidentment no parlo pas balines o indonesi jo, estic aprenent algunes paraules i frases basicament d’agraïment per poder fer les trobades més humanes, tot i que tampoc faria falta ja que són trobades molt i molt humanes i sanes per la ment. Es curiós anar als llocs i demanar per una persona i casa i veure com a la gent aixó l'alegra i fa els possibles perque arribi a lloc sense incidents, en molts casos és el petit de la casa que amb la seva bici em fa de guia fins a la porta de la casa que estic buscant i m'introdueix-hi a la familia, un cop allà només he de dir Selamat Paki, al matí, Selamat Siang al migdia o Selamant Malam a la tarda i llavors només és qüestió de deixar passar l’estona entre rialles, dolços i gots de koopi, que cada un s'agraeix amb un Terimakashi (gràcies). Tinc la sort de que Dedy el meu padri en tot plegat ja ha avisat previament a la familia de que aniré allà a passar un parell de dies. Els dos últims he estat en una zona completament allunyada dels turistes a Dawan, el pare de la familia tota una institució al poble em va portar a fer el vol, parant a les petites botigues a parlar amb els locals, just 4 paraules i algunes més amb els que parlen una mica d'anglés, el que els preoucupa més de la meva situació un cop saben l’édat que tinc, és que estigui encara solter, tots em diuen el mateix, que em busqui una novia balinesa, fins i tot m'han presentat alguna noia soltera del poble, la cual va fugir per cames cuant em va veure fet la bogada a mà a fora el pati de Pak Kuyok.
La vida per aquestes terres passa sobre l'alfombra de la sala de estar, tots asseguts, aquí passa tot, converses, apats i fins si dorm en nits més caluroses, de fet aquí la gent no necesita massa res més per viure, en algunes cases hi ha una televisió o un equip de mùsica per ficar soroll de fons a tot plegat. Tot plegat sopta i bé de nou i no deixa de ferme pensar en les diferencies culturals entre un lloc i un altre, amb la traquilitat de que a tot arreu és viu bé a la seva manera. Bali unes terres en mig d'arrosars, palmeres i selva, amb molta gent per tot arreu, gent de mirades sinceres i somriures francs.

Bali, els peus a terra d'un nuvol

2009-01-17T13:34:00.003+13:00

Encara no fa ni 24 hores que he arribat a Bali, concretament a Denpassar, la càpital. I estic molt content i descolocat al mateix temps. A Perth vaig estar a casa de la Sue, dins el programa de Couchsurfing, (feu-hi una ullada www.couchsurfing.com) El cas es que la Sue em va acollir a casa seva, em va fer de guia per la ciutat i és va portar molt bé amb mi, aquesta dona de 58 anys en alguns moments em feia sentir molt vell. La Sue te amics a Bali, tota una familia indonesia, ella els va trucar explicant que jo hi anava i tota la pesca, el cas és que m'han acollit a casa seva i estic difrutant en primera persona de la realitat de Bali, lluny de els resorts per rics que hi ha a l'illa. No cal dir que estic molt agrait a Dedy i els seus. Bali és caós, a la carretera no hi ha normes, tothom fa el que pot per arribar a lloc, peró tampóc hi ha massa accidents, en aquest clima tropical on la mitjana de temperatura anual es de 30 graus tot te unes altres formes i maneres de fer, societat molt religiosa i força conservadora, amable i agradable, per més que et vuiguin a vendre tot i més. A la gran ciutat ni aceres i cartells, pero tot funciona a la seva manera, ara per a mi es desconcertat, ja que poc ser a on vaig i no entenc res de res, l'indonesi és una llengua incomprensible per a mi. Avui al matí Peka, l'avi de la familia m'ha portat al temple que hi ha al costat d'on visc, m'ha fet dutxar primer i m'ha vestit amb un mocador a la cintura i un cinturó, requisits per entrar al temple, de camí m'ha agafat de la mà, és una tradició aquí agafar-se de la mà amb la gent que tens confiança cuant vas als llocs, especialment temples, un com allà he conegut dos dels seus fills, m'han ofert té i una dolç fet a base de coco i sucre, un dels fills que parlava anglés m'ha explicat que avui és el dia de les ofrenes al temple, ja que aquest ha estat reformat i demà l'inaguren, em estat una bona estona alla assentats pernent te sense parlar. El món pot ser molt xocant, els contrasts d'un lloc a l'altre son molt grans, peró l'humanitat de les persones fa que tot quedi més aprop i s'oblidin les diferencies culturals i maneres de fer. Demà començaré a pedalar per l'illa, visitant a familiars de Dedy i la seva dona, ja m'han muntat la ruta i les families m'esperen, definitivament he tingut molta sort en caure en les seves mans.

no ser com anira l'internet, ni la frequencia en tot plegat, diguem que no estare tant conectat com l'ultima epoca, pero us tindre informats!!!

Rottnest Island, Menorca en petit,...

2009-01-14T03:23:00.009+13:00

Ja sóc a West Austràlia!!!! després de 5 hores de vol i de una petita sobredosis d'alchol a l'avió, no ser perquè donen les cerveses de franc allà d'alt, ... Dons bé que en mig de l'estrés de preparar la bici i maleta, despedirme de la familia Kalm Munyoz, del nen Sergi i una cosa i l'altre me n'he anat a una petita illa a 30 minuts de perth, Rottnest island, a fer unes jornades de reflexió i a disfrutar de la seva bellesa i la seva tranquilitat. Després de molt de temps, poder massa, he tornat a rodar amb la bici, he parat la tenda sota les estrelles, i m'he banyat en les aigues turqueses, dos dies de forta calor, de calma i relax i de preparar mentalment la meva anada a Bali, que no ser si em servirà de res, ja que ja m'he n'he oblidat, però el que si està clar és que descobrir aquesta perla no ha tingut preu.

Pruiectu 2009-2010

2009-01-03T01:33:00.003+13:00

Hola molt bones, el motiu d'aquest missatge és simple, res que us vull exlicar el nou projecte per el 2009-2010. Aprofitant la situació georàfica que estic ara,Sydney Austràlia, podriem dir que s'obren un munt de possibilitats increibles al meu voltant. Peró d'entre totes m'he hagut de decidir per una, la de tornar a casa, les guilleries amb la bici, sou lliures de pensar que el jardiner s'ha tornat boig, jo no us en privaré pas, peró després de rumiar i rumiar he decidit de somiar una temporada més descobrint nous pasïsos i cultures al llarg de la ruta de la seda. M'esperen més o menys uns 20.000km i més de 20 països diferents, tot depedrà de com vaigun les coses, especialment els visats i els diners, els visats seràn el que condicionaran més la ruta dedinitiva i com que no m'agrada planificar massa bé les coses ja aniré veient cap on van les rodes de la bici. Per els qui em voleu acompanyar esteu més que convidats a seguir el blog. Ha i no patiu, ja tinc les vacunes pertinents, les pastilles per la malaria, filtre d'aigua i tela mosquitera, entre moltes altres coses i com no un bon mapa Mundi, ...

A per cert, que ja no hi pensava, tot aixó comença el dia 9 de gener, que vaig amb avió fins a Perth i després de passar 6 dies per allà provant la bici i jo mateix, volo a Bali (indonesia) el dia 15 de gener,... i després ja sanirà veient.

Salut i records

ignasi

Amb tot espero estar acompanyat en aquest llarg camí ben aviat, .... Una abraçada per en Cesc i l'Anna.

Fa molt i molt de temps, ...

2008-12-29T11:33:00.002+13:00

Hi han imatges que poden ajudar a entendre moltes coses, ... us deixo els comentaris per vosaltres.

Merci Marc per ferme arribar aquesta màgnifica foto.

Festes festes..

2008-12-25T21:12:00.002+13:00

També són festes a l'altre punta de món, és veu que aixó del nadal arriba a tot arreu. Just ahir dia 24 vaig acabar de treballar, deprés de dos mesos i duricies a les mans, peró ja està fet, esperem que aixó de treballar quedi molt lluny un altre cop. Aquests dies hem aprofitat per fer país, fer cagar el tio per afavorir al consumisme i també fer crema catalana, que al segon cop és començava a assemblar una mica al gust de casa tot i que no és el mateix. Ara m'esperen uns dies de vacanses, si si vacanses dins les vacanses, sona molt bé i a primers de gener ens tornarem a moure altre cop, destí ..... fer camí cap a casa.
Apa Molt Bones Festes a tots!!!!!!!!!!!!

Recordant a l'home mitjo, segona part

2008-12-17T23:36:00.006+13:00

Recordant a l'home mitjo!

2008-12-17T23:29:00.010+13:00

Perque be nadal i es temps de nostalgia, no? dons aixo que avui he estat mirant fotos i m'ha semblat de penjarne algunes de aventures passades amb molt bona companyia.

Fa sol i no plou.

2008-12-15T23:52:00.000+13:00

Avui toca una altre cara de la ciutat, una molt important, la de la "teca" i més en un societat on la cultura alimentaria venint de on vinc te molt que desitjar. Societat on els restaurant són de menjà ràpid a preus força competitus on s'ofereix rapidessa i molt de menjar de qualitat dubtosa. Entre Mc Donals, Hungry Jak's, Pizza hut's i tota la pesca és fa difícil de trobar bons llocs per menjar fora de casa. Peró diguem que he estat de sort, al barri de Glebe on he anat a parar el recordaré per diferents coses, una el parc que hi ha al costat de l'alberg on tant per correr , passejar o simplement seure i lleguir un llibre ha sigut un raser de bones estones, també recordaré l'alberg Glebe Vilage, no pas perque sigui una maravella, sinó perque te un bon pati exterior amb taules i on sempre trobes un lloc tranquil on jaure. També recordaré de Glebe el mercat dels dissabtes i el cinema del final de carrer. Com deia tornant a l'iníci el menjar, a Glebe hi ha força oferta de mejà de totes les cultures i qualitats, de tots em quedo amb tres llocs, per ordre de proximitat de l'alberg, primer la pitzzeria "Perry's", portada per uns italians on fan unes pitzzes molt i molt bones cuites amb forn de llenya i amb un gust com el de casa, ja que costa trobar bones pitzzes a les antípodes, per 6 euros pitzza i beguda. Després hi ha una petita cafeteria, "le petit tarter" on desde l'iníci s'ha convertit en el lloc on els dissabtes o diumenges al matí vaig a esmorzar, és un dels llocs on fan un dels millors pastíssos de pastanaga que he probat i on els Chai latte, beguda turca, tenen el gust que hande tenir, amb decoració agradable i unes cambreres Xineses molt agradables, fa d'aquest lloc unbon lloc on començar el cap de setmana. I per ùltim hi ha el "Old mans hat" un restaurant de menjar orànic, on les coses tenen el gust que han de tenir, on els plats es seveixen amb el temps suficient com per no quedar empatxat, i no és pas massa car, dos plats i beure per 16 euros em sembla un preu raonable per el mejar que si dona, també és un lloc agradable, poc sorollos i on aquests dies que estic sol em puc emprotar un llibre i lleguir amb la calma de un lloc tranquil, el tracte és agradable i familiar, ja ens coneixen.
Una altre cara de la ciutat de Sydney, la vida de barri.

Recordant Great Barries Island, Nz

2008-12-15T23:48:00.001+13:00

El ferry arriba ben carregat a Great Barrier island, avui i tornarà a haver pa a les botigues entre altes coses. Poc a poc han anat sortint els cotxes i els passatgers. A la poca estona a començat la descarregada de tota la resta. Als mesos d’hivern la frecuencia de ferrys a l’illa és més baixa dos cops per setmana i aquesta s’espera amb candeletes. El que podria semblar una estampa de corredisses, paquets amunt i avall no ho és, peró a camera lenta, la gent va descrregant poc a poc les seves coses. S’obren grans caixes amb infinitats de paquets a dins, cada un va agafant lo seu i deixa la resta, sense cap ordre ni concert, no sembla pas que hi hagui un director d’orquestra. Alguns busquen entre els palets i les piles de coses que és van amuntegant poc a poc al moll, amb més o menys sort.
Sembla extany que un ferry tant petit pugui portar tantes coses. Avui amb el ferry ha arribat altre cop la vida a l’illa on els rellotges continuen parats fins i tot ara. Qui s’estressa és perque vol.

Plou i fa sol, ...

2008-12-13T16:57:00.001+13:00

Plou, les gotes no deixen de regalimar per el contorn del parasol on estic sota xoplug, com el (patufet sota la col). I diuen que aixó és estiu a Sydney, aquest temps em tonarà boig, la previsió per demà es sol i màximes de 34º, costa de creure peró no s'etivoquen gaire els "picos i mauris" d'aquí. En Ramon em deia que feia dies que no em deixava caure per el blog, deu ser que la vida a ciutat no m'apassiona tant com els dies d'alt de la bici cercan camins a l'ínfinit. Aquest diumenge deixo l'alberg, m'hen vaig a una casa a fer de masover, la parella que hi viuen (la Blanca i en Marcelo) han marxat de vacances i volien algú que els hi cuidés el jardí i viguilés la casa, dons jo cap allà!
Segurament recordaré Sydney per les estones passades dins del tansport pùblic, unes 4h cada dia, avui m'he adormit al tren hi m'he passat com 4 parades de la meva, apa sant tornem'hi i fem camí cap a l'alberg de retorn. Les cares grises com el dia d'avui em maten, són les de cada dia a la mateixa hora bus amunt tren avall, l'altre dia una dona es cosia unes perles de colorins a les sandalies, suposo per les festes de nadal i de cap d'any, que esperem faci més bon temps que el que estem tenint aquests últims dies. Pel carrer un home amb un paraïgues plegat anava fen gestos a dreta i esquerra per obrirse pas entre la gent, no volia que ningú li trenques la seva bombolla suposo, sinó no ho entenc pas. Cares i més cares sense nom, que tal i com les he vist avui demà ja les hauré oblidat. Aquesta es una de les cares de la ciutat.

1er Aniversari, avui fa un any de tot plegat,..

2008-11-26T20:21:00.003+13:00

LLuny de familia, amics i les guilleries, avui la foto va per vosaltres,
Merci a tots i cada un dels que duarant aquest temps m'heu anat seguint i acompanyat en aventures i desventures d’aquest viatge, es molt agradable sentir-se tant acompanyat cuant s’està tant lluny de casa, molts gràcies!!!!!!!!!!!!

Per cert en breu la cosa es torna a moure, ja us informaré. Todo esta preparado (Albert Plà, supone fonollosa)

Tengo ya preparadas las respuestas para las entrevistas periodísticas que me harán en la prensa, radio y tele. Queran saber que opino y como soy, me mostrare ingenioso y espontanio. Tengo ya preparadas unas listas de personalidades importantes, he incluso redactados los textos muy agudos de las dedicatorias, tengo ya preparadas las metaforas que serviran como birllante ejemplo, o sintesis que aclaren lo que esponga, saldran como galaxias de las parindas. I tengo preparada mi postura al senarme o de pie. Tono de voz, expresion de los ojos y la boca. Todo esta preparado, todo apunto, puedo empezar pues, a escribir mi libro

Revolution time!!!

2008-11-20T23:25:00.001+13:00

Podria escriure lineas i lineas sobre la globalització, el capitalisme, la democràcia, la societat de consum i tots aquests temes que per culpa de estar tant de moda ningú en fa cas. Peró no. DIuen que una imatge a vegades val més que mil paraules, aqui en teniu una qui vulgui pensar-hi una mica ja ho sap.
All together for the real CYCLING REVOLUTION!!!!

Xavier Rudd a Sydney

2008-11-20T23:21:00.000+13:00

Hi han dies que començen així:(5:15 del matí, sona el despertador i ha missatge de l'scoot"el jefe") Raining back to bed i will call at 9. M'hi he tornat a tobar una bona estona esclar, tot pensant que tot i ploure avui el dia comença molt bé!

Són les 8 i encara em queda una hora per fer el ronso i escriure aixó per el blog.

Vida nocturna a Sydney. Poca molt poca, per dir que tard, tard només hem sortit un dia, tard vull dir les 2 de la matinada. Vam anar a veure un concert de Xavier Rudd, el paio esta de gira mundial hi ara esta tocant per les seves terres, i nosaltres vam pensar que millor que veuer'l tocar a casa, segur que ha de ser la òstia. Dons vam buscar entrades per el show de Sydney al Metro theather, dels 3 dies que tocavem només en quedaven per el dissabte, pagats gairabé 30 € i amb sabates noves (en sergi) anem tot cofois cap a la sala.

La sala promet, l'essenari no és gaire al, hi ha un bon espai pla davant i un amfiteatre força gran, diria que hi ha lloc per 350 persones o poder més. Els taloners no prometen tant com la sala, peró ens serveix per descobrir que a part de ser una bona sala també te bona acùstica. Alguna que altre cerveseta i anar fent temps.

Per fí reuen el drap de les dues bateries i la cosa começa, d'entrada i només de veura-li la cara el trobo canviat, més professional, que cuan el vam anar a veure a Bcn, on feia cara de fumat, descabellat i portava una brussa ben vella i fordada. Aquí no camisa, sabates i un barret com de monje budista, peró va que toqui ja!! El conçert va transcorrer amb penes i treballs, s'em va fer llarg, cançons seves molt bones, es va dedicar a destrossarles, fer reverssions i coses rares davant de un pùblic massa entregat per el meu gust, li van permetre tot (cosa del caracter Austràlia, que són molt ben educats). El tio per ell mateix, sl només va tocar una cançó, la resta li feia la feian el segon bateria, que va ser el millor de la nit. En Rudd, va saber alentir cada com més el ritme, arrancant algun badall i la meva dessepció, l'altre dia vaig veure clar que les estrelles no brillen pas sempre.

I pensar que el Roger Mas estava tocant aquell mateix dia a Calldetenes....

Glebe

2008-11-15T21:34:00.002+13:00

Vida de barri.
El barri de Glebe és on estem vivint, com ja havia dit estem aprop i lluny del centre. És una zona molt agradble i tranquila, esta ple de bones cafeteries on s'hi pot trobar un dels millors pastissos de pastanaga que mai abans havia probat.(ara en sóc un expert del tast de pastissos de pastanaga) També tenen una bona col.leció de tes i fan bons chai latte, una beguda turca a base de llet, cinamon, mel i altres especies, suposo també hi ha bons cafés, no ho ser del cert ja que no en consumeixo. Tot i ser un barri petit, hi han tres o cuatre llibreries, d'aquelles atapaides on el millor del gps's no trobaria pas el que esta buscant, peró la olor de llibres vells m'agrada hi passo forçes estones voltant per dins d'aquestes amb l'afany de trobar alguna cosa interessant per lleguir, ara que l'anglés el tinc una mica més per mà. Hi han botigues de roba de segona mà, hon he trobat roba increible, llàstima que a la bici no pugi portar sobre pes.... botigues de menjar ecològic i de cultiu orgànic i molts bons restaurants de tots els origens possibles, per fi eh trobat un lloc després de gairabé un any on es poden mejar unes pizzes sense semblar que mejes un xiclet. Glebe m'agrada si està bé i el dissabte també hi ha mercat, com a Vic, més petit i no hi ha menjar, peró si pot trobar de tot amb un caire més aviat hippye. Barri de cases baixes, amb jardinet a davant i pati a darrera, arbres a banda i banda i aceres amples per passejar tranquilament, al rime de barri que no te res a veure del que es respira a 20 minuts a peu.

Santa rutina, ant tornem-hi

2008-11-05T01:08:00.002+13:00

Sense cap mena de dubte estava massa ben acostumat:

El despertador sona a les 5:15 del matí, com no em desperta, recollir 4 coses i esperar el primer bus d'avui, que surt de davant de l'alberg a les 5:35. 25 minuts de trajecte i arrivem a Wynard, al centre de Sydney, son les 6, i en tres minuts surt l'altre bus cap a ( Bangwla) "diria" on arribem entre dos i tres de 7. Allà ens recull l'escott per anar al jardí que estem fent ara. Unes hores de treballar fins a les 12 i dinar, una estona més i a les 3:30 en principi pleguem, sempre sol ser mes tard i desfer cami cap a Glebe a on tenim l'alberg. Els dies que ens queden forçes ja que aixó de fer de jardiner canca força anem a correr per un parc que tenim just aqui al costat, també aprofitem per anar a comprar si es dona el cas 4 coses a les botigues del barri que esta molt i molt bé. Internet, lleguir, sopar, preparar el dinar de demà i no pas més tard de les 10 ja estem somiant exausts despres de una altre jornada. I res ben vinguada la sra. rutina i si us plau que em deixi ben aviat!!!

Ara espero els diumenges, ja que algun dissabte ens toca treballar per anar a veure la Nora i possar-la apunt mica en mica per les noves aventures que li ha de venir., esperem a primers del 2009, fins llavors aquí estarem, fent cares llarges com tots dins del transport pùblic d'una ciutat, poder massa gran.

Sota l'Om

2008-11-03T00:43:00.001+13:00

Tara ram tam, tara ram tam, tara ram tam. Pam pararam pam pam, pararam pam pam.
Sota l’om, sota l’om, sota l’om. Sota l’om que hi ha vora el riu petit, es va estirar a dormir, dormir i no es va tornar a despertar. Tara ram tam, tara ram tam. Miau!!!

D'entre valls de teranyines vam sortir al sol de la tarda, com si la nit no portes l'alba vam cremar-nos el cap vespre, hi ha la nit freda rosada va calmar-nos les ferides, d'aquell foc.I un joc d'albes va ostiar-nos perduts en un full de somni, tres mil fulles de tres branques tancaren el sol per sempre i la lluna solitaria ens separà a l'un de l'altre com la raó desfà el somni. Cuant ens mirem ara la impotencia s'ha fet reina dins nostre i voldriem abraçar-nos que ara la mort tenim per sempre, peró no trovem la manera, la vam perdre ara fa llunes en un llac. I el seu cos brut va rebre el meu cos pur, i el meu cor brut va rebre el seu cor pur i vam unir junts la puresa per damunt de teranyines en un amor que avui es tanca com la llum de l'ultim dia cuant fa mal tornar a neeeeeeixer.

Tu ja saps de que va no?

Records Fuster i merci per tot!!!

Estem vius

2008-10-29T11:42:00.001+13:00

dons aixo que estem vius, que una mica de volit aquests ultims dies pero ja tenim lloc per viure a Sydney i res que actualitzo amb calma que el fuster marxa dema i encara hem de fer moltes coses.....

Petita Historia de por

2008-10-09T14:35:00.002+13:00

Una petita història de por:

Tot va começar ara fa una setmana mentres estavem sopant en un càmping al costat de la carretera, vam estar parlant amb una parella australiana que ens van marcar amb pels i senyals el que no ens podiem perdre durant el nostre trajecte per l'Stuard Hwy (la carretera que creua austràlia de nord a sud per el centre de l'illa). Una de les coses que ens va recomenar va ser la de visitar Barrow Creek, una estació de servei molt peculiar i molt ben ambientada que s'ha fet famosa per un fet no gaire agradable. El que va passara allà es el seguent: Una parella que estava viatjant es van parar per ajudar a un home que els feia senyals al costat de la carretra, els va semblar que el cotxe havia fet pana i nesecitava ajuda, peró resulata que era mentida, l'home que ara esta a la pressó va matar el noi i va raptar a la noia, la noia va poder escapar abans de que ell tingues temps de fer-li quelcom i el cos de noi encara ara després de 5 anys encara no l'han trobat, la noia que va escapar va fer 30km per el mig del desert, perduda i desorientada fins arribar a Barrow Creek, allà la van ajudar i van trucar a la policia que al cap de poc va detenir al assesí. Fins aqui una part.
Com aquelles anecdotes i histrories que s'expliquen de Austràlia sobre atacs de cocodrils, taurons, serps i altres animalons, ho vam deixar com un fet passat sense massa importancia per més que no fos gens agradable. Nosaltres aquest dies vam seguir al peu de la lletra el que ens havien marcat i la veritat estem molt contens del que hem vist. Després de arribar a Alice Springs i recollir el cotxe en un mecanic-xetarrero que jo mai hauria portat el cotxe allà a fer la revisió, peró aixo es el que ens van dir els de la companyia. Emprenem camí a Barrow Creek, i per la nostre sorpresa el cotxe fa pana i ens quedem tirats a 80km de Barrow Creek al mig del no res amb la caixa de canvi trencada, comença fosquejar i per mes que no ens diem res, per les nostres ments ens venen els records del que ens van explicar. Peró per la nostre sort va para un home que no era cap assesí. Vaig deixar a en Xevi i en Sergi al cotxe ja que al seu cotxe no hi caviem i era una bojeria deixar el cotxe allà sol, ja que corria el perill o aixó ens va dir l'steve de que uns aborigens ens el robessin o el trobessim sense res. La situació va ser rara, a mi em feia "por" marxar amb ell i deixar-los allà sols, sense cobertura de mòbil ni res de res. Peró les coses van anar molt bé per la nostre sort, l'steve em va portar fins a Barrow Creek i allà vaig veure clar la hospitalitat dels havitats de l'outback, trucada de franc i ajuda amb tot, després l'steve em va tornar amb en Xevi i en Sergi, el tio es va fer 160km per la cara per podernos ajudar sense voler res a canvi. Durant el trajecte de tornada ja a les 10 de la nit, li vaig treure el tema a l'steve d'aquell assesinat, i ens vam autoreconeixer un a l'altre que no erem assesins i ell em va confesar que no les trenia totes cuant va parar, vaig pensar clar amb les rastes d'en sergi cualsevol s'espanta cuan comença a fosquejar, ..jeje I res que ara estem alte cop a Alice springs un lloc no massa agradable esperant que el mateix mecànic ens arregli el cotxe per poder marxar d'aquí, esperm demà!! per poder fer altre cop aquest trajecte on has de mirar dos cops a qui hi ha parat a la coneta... peró amb ganes d'arribar a Barrow Creek i poder donar les gràcies altre cop a l'steve i a en Mike per tot el que van fer per nosaltres. Aquesta historieta de por te final feliç, i esperem acabar menjat un pies i beben unes cervezes en aquell pub tant acollidor.

L'Outback!!

2008-10-06T16:21:00.002+13:00

L'Outback, on a les nits se s'enten les veus del desert ja que durant el dia la calor i el vent ho callen i resequen tot. Després de uns 2000km per el desert i de creuren que allà no hi ha res de res, em descovert de que es mentida, hi han centenars de paistges molt canvians entre ells, tons de sorra, vegetació, ondulacions del terreny, ara rocs ara salines i al mig de tot el famós Uluru, una pedra "arenisca" que amb la posta i sortida del sol sembla estar apunt de encendres, poc a poc va agafan unes coloracions entre taronjades i vermelles realment increibles. El desert m'encanta, pel fet de que hi ha molt de res i molt de tot, hi ha un silenci càlid i les estrelles que abriguen les nits, en un cel on es mostra de la manera més pura, més brillant, no hi ha llums aprop, ni contaminació ni humitat que faci de barrera entre els astres i els nostres ulls. Fa temps em parlaven de la màgia del desert, que s'ha de viure per entendre-ho i que t'agrada o no t'agrada, no hi ha terme mig. Decididament, m'agrada amb tota la seva màgia.

Ara si!!

2008-09-29T21:02:00.002+13:00

Estem a la porta de l'outback, a la biblioteca pubilca de Port Agustena, amb el maleter del cotxe amb molt de menja, aigua, gasolina, una guitarra, una pandereta i una mica de bon vi del barossa valley, tot apunt, desert ves que venim!!!! a veure si abans de 15 dies puc actualitzar de nou, sino es que som carn del bultors. ( osti quin misatge mes possitiu, no?)

Camí de l'Outbck!!!!

2008-09-27T11:19:00.004+12:00

Camí de l'Outback!! deprés de molts i molts km per la costa Austràliana de Sydney fins a Adelaida i l'escapada a Tasmania el ford falcon és prepara per entrar al desert, no sabeu pas la il.lusió que em fa després de tant i tant de verd dels últims mesos. Amb aquests dies de viatge amunt i avall ens hem trobat una mica de tot, Kangurs, wambats, koalas, ocells de mil colors, delfins, possums, guineus, avui em vist una serp (petiteta) i fins i tot ens hem trobat a un altre calldetenec, el sr. Sergi Rifà que el vam carregar a Melbourne i després de aguantar-li el jet lag dels primers dies ja estem disfrutat del petit gran continent.

Res que anem a carregar aigua i gasolina que es veu que hi ha molts km fins a Alice Springs el centre del continent
pd, la foto és del Zoo de Melboure per anar-nos familiaritzant amb les bestioles que aniaran venint, de lluny espero.

Tasmania

2008-09-19T14:22:00.001+12:00

Els dies i els Km passen volant!! i per si no en teniem prou amb la gran Austràlia em desidit anar a passar 6 dies a la l'illa de Tasmania tot esperant l'arribada del tercer ocupant del ford Falcon, el Sr. Sergi Rifà, quin tio!!!
Tasmania és una illa de mides més raonables i el paissiatge no te res a veure, molt més verd i canviant amb un clima més fred i tot plegat m'ha fet pensar en Nz, les dues illes s'assemblen força, tant per vistes com per la poca població que hi ha. Un acalriment, el dimoni de tasmania no esta extinguit, en serio es com un gos tipus bouldog francés peró amb molta mala baba i pocs amics per l'illa cosa que fa perillar la seva continuitat, ... bé el que esta extingit es en Tas, o com en diuen aqui el tigre de tasmania que era entre gat, gos, tigre, pantera, una cosa rara de fet només n'hem vist el dibuix en una de les etiquetes de la cervesa Cascade feta a Hobart, .... poca docunentació gràfica. Tot va massa depresa, tant bé que anava amb la bici i que poc que gastava, ... jeje
Pd, camindada per la neu en un dia força fred als peus del Mt Cradle National park, tot possant a proba les bambes noves, merci Funti!! van de meravella!!

Primers Km per terres Australianes

2008-09-11T19:41:00.003+12:00

Em salto la introducció dels primers dies a la gran ciutat de Sydney, que com totes la grans ciutats te molt d'encant peró no deixes de ser un numero que divaga pels carrers i parcs.

El ford Falcon familiar que vam llogar ja gairabé ha fet 1000 km per un país de mides desproporcionades, és molt gran i de tot el que hi ha n'hi ha tant fins on t'allarga la vista i més. Llarguissimes platges desertes, prats fins l'hortizó, serrelades nevades que brillen des de molts km lluny i els cangurs que fan de la conducció nocturna un esport de risc. De moment no em vist cap animal que ens pugui matar ni que sigui amb la mirada, tot sembla estar molt tranquil tot esperant el desembre i gener que el continent s'omple de turistes. Hi ha molt per a fer, a cada cantonada i seria de bojos voler arribar a tot arreu amb només 2 mesos de visita en unes terres on s'hi podria passar mitja vida per coneixeles. Amb el fuster el viatge s'ha comvertit en un tip de riure i de llargues converses que semblen no voler acabar-se mai, sembla que tinguem un món per explicarnos, .... Aixó promet i molt i d'aquí poquet serem tres, ... si m'ho haguesin dit aixó ara fa uns mesos endarrera no m'ho hagues cregut, peró la vida sempre porta sorpresses.

Foto, cim del Pigeron House o casa del colom en català de 920m. I si, m'he tallat els cabells.

Sydney!!!!!!

2008-09-02T23:28:00.003+12:00

Va que ara feia dies que no actualitzava el blog. Dons ja fa una setmaneta que vaig aterrar a la gran ciutat de Sidney, just un dimecres a la tarda, durant tots aquests dies he estat amb família, allotjat a casa de l'Escott i la Raquel al barri de Ryde, un petit poble a 30 minuts del centre, m'han fet un lloc al seu piset i hi estic la mar de be, tornar a parlar Català sempre s'agraeix. També com a gran novetat es que des del dijous que estic treballant amb l'Escott, fa de landscaper (que es com es diuen els jardiners o constructors de jardins aquí) i dons això que avui ha sigut el meu quart dia i demà el cinquè, jo que no em pensava recordar me de res i no, en poc he tornat a la rutina per mes que el cos em queda mes masegat del compte al final de la jornada. Bon temps i molt bons dies
, com deia la principi com a casa gairabe i demà el sr. Puigdesens que arriba portant amb ell la nova etapa, la de voltar un mica mes per un país que promet moltes coses, es que es molt gran!!