Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dilluns, 14 de setembre de 2009

Bye Bye Xina, bones Kirgistan



En els primers km tot deixant Kasgar endarrere, només feia que anar mirant de reüll al mirall de la bici, tot dient no! a la idea de fer mitja volta per passar uns dies més per aquesta meravella de ciutat. Tot i que les ganes van durar uns 60 km, el paisatge que ens esperaven per veure va fer que les ganes d’anar endarrere, canviessin de sentit per anar endavant a velocitat de papallona, per poder assaborir tots els racons per on passàvem.
Els gairebé 300km de Kasgar a la frontera amb Kirgistant van transcórrer d’una vall a l’altre amb el coll de rigor entre mig, a força altura i per un terreny sec i resec, amb les muntanyes de formes erosionades per el vent i la pluja tot quedant tenyides de colors pastels, que anaven del negre al vermell, passant per tota la gama de grocs, ocres i taronges, un veritable espectacle per la retina, amb la recompensa d’una carretera en molt bon estat, no massa calor i la tranquil•litat de poder acampar a qualsevol lloc sense haver de preocupar-te per massa res. Van ser uns dies plàcids, de disfrutar de la bici, dels paisatges i la companyia.

Però tot lo bo s’acaba per donar pas a una altre cosa que tot i ser completament diferent també va ser molt bona.

Mai abans una frontera havia portat tants canvis, en primer lloc es fa evident l’aire distés i relaxat dels Kirzics, també es fa evident que es un país molt pobre al costat de la Xina, però que la seva gent es més agradable i acollidora que en el país veí. Tenint els canvis culturals i socials per un costat com era d’esperar només faltava fer 15 km per adonar-nos que entravem en un altre món, el paisatge va passar de ser sec i resec a verd i amb l’aigua corrent abundant per tots els racons, les carreteres van abandonar el bonic asfalt xines per unes rutes plenes de rocs, fang i sots, després el clima, en cosa de menys de 15 hores vam passar d’anar amb pantalons curts i màniga curta a posar-nos a sobre tota la roba d’abric per parar la neu i la pluja que ens venia a sobre, estàvem a 3800m .

Tot i el canvi tant radical d’un lloc a l’altre val a dir que Kirgistant gaudeix d’uns paratges de molta bellesa, grans muntanyes, els grans Pamirs a tocar i infinitat de serralades de muntanyes de 4000 a 5000m, rius abundants, pastures, i els somriures de la seva gent.
Amb tot aixó davant dels ulls, fa que la duresa de la ruta quedi en un segon plà, molt lluny del que estant patin les teves cames.


PD, a les fotos hi ha, l’amic Ryohei, amb la seva tenda-caixa de mistos després d’una bona nevada en la segona nit a Kirgistant i a l’altre el primer control policial després de passar la frontera.

diumenge, 6 de setembre de 2009

16-40-21, hasta el infinito y mas alla!!




16 hores de Bus-llitera, de Dunhuang a la província de Gansu a Turufan a la província de Xinjinag, la que està més a l’oest de la Xina. Viatge tranquil, amb bones vistes i un control militar per entrar a la nova província de més d’una hora revisant passaports i tota la pesca, amb la sorpresa de que després que suposadament apuntessin no ser que en un full de registre amb el nostre passaport a la mà després ens demanen d’on som? Ja fa força temps que em pregunto si s’ha de saber llegir per a ser policia o militar o poder aquest es un requisit que no es demana per treballar en aquestes professions, … en fi.
Un cop a Turufan toca bici per arribar a l’estació de tren del mateix nom que la ciutat però que queda a 40km apartada d’aquesta. Vam haver de fer els 40 km a contra rellotge per no perdre el tren de les 3:45, “però com que estem en tant bona forma” no hi va haver cap problema per arribar amb el temps de sobres per a poder dinar i tot.
Després ens esperaven 21 hores de tren, per poder arribar a la mítica ciutat de Kasgar, cuitat increïble a on les hi haguí, crec que es un d’aquells llocs on un cop a la vida si hauria d’anar hi ha poder ser ràpid! abans de que els capitalistas-comunistes Xinesos acabin de destrossar els últims vestigis de la ciutat vella, la mateixa que va veure passar a Marco Polo per els vols de l’any 1230.

Tot i les peripècies i els embolics d’agafar transport públics amb tot l’equipatge i les bicis va ser un viatge inoblidable, les vistes del gran desert de Taklamakan, les muntanyes de més de 4000m camí de Urumuqi, les llums de la tarda i la sortida del sol des de el vagó llitera entre moltes altres, seran coses que m’agradaria de recordar per molt i molt de temps.

Dir que Kasgar, “ara que ja estic fora de la censura Xinesa”, es part de la Xina es possiblement una de les mentides, tonteries més grans que és poden arribar a cometre al dia d’avui, si ens creiem la realitat dels mapes i les línees que marquen les fronteres politiques com els i agrada de dir, si que aquesta ciutat està dins de la Xina, però si mirem la gent, les tradicions i la cultura el que em surt es un NO rotund. A Kasgar es clar i evident de que l’ètnia predominant es la Uygurt, de faccions de cara completament diferents a les Hans Xineses, amb altre religió, la musulmana i tradicions i cultura completament diferent. No ser si havia explicat que l’ètnia Uygurt es un d’aquells pobles que no te terra “política”, viuen entre Xina, Kirgistant, Kazakhstan, Pakistan, Turquia i fins i tot n’hi ha una bona població a Estats Units, entre altres localitzacions.
Amb això vull intentar a explicar quina va ser la nostre cara de sorpresa al baixar del tren, era com estar en un altre mon mol lluny del que estàvem un dia abans, dones amb vel, homes amb barret tradicional Uygurt, pells fosques, diferent manera de vestir i tots els cartells publicitàries en dues llengües, la Aràbica i la Xinesa.

A Kasgar i vam passar 4 nits, amb regust de boca d’haver-hi volgut passar 4 més.
La ciutat B/Vella, és un entramat de carrers que pugen que baixen que es cargolen que passen per sota unes cases per després sortir en una placeta amb un pou i tornar altre cop al mateix joc de perdre’s per aquets carrerons fets de fang i fusta. Tot te un tó taronja, polsegós, però es tant agradable passejar-hi, els nens són molt simpàtics i la gent et saluda respectuosament. I després un cop feta la volta per aquests carrers toca anar al mercat de dia, que per res es un lloc turístic, si pot trobar de tot lo inimaginable, tot allò que puguis buscar per rar que sigui ho trobaries en aquest mercat, això si aconsegueixes arribar a la parada en qüestió, ja que es un bullici a on els hi hagi. Deixat el mercat de dia, a les 7 de la tarda toca el de nit, un carrer amb poc més de 150 m de parades per menjar a banda i banda van omplir les nostres panxes cada nit, provant aixó, allò, aquest beure, aquesta fruita,....

dissabte, 5 de setembre de 2009

We are alive!!!

Ja estem a la poblacio de Osh al Kirgistant, un altre cop mig conectats al mon, o sigui sense restriccions com a la Xina. Tot be i contents de la rebuda al nou pais, actualitzo en breu!!