Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

diumenge, 23 d’agost de 2009

Cap a la ruta de la seda


Realment la Xina m’està sorprenent molt des de que l’estem descobrint a d’alt de la bici, (la bici té aquesta màgia que veus les coses des d’un altre punt de vista més proper, més sincer i natural, o poder més il.lusori o somiador).

Ara doncs ens em passat els últims 10 dies pedalant per la regió de Gansu, un cop deixades endarrere les muntanyes ha tocat endinsar-nos en les zones semi-desèrtiques i desèrtiques que es troben abans d’arribar al gran dessert de Taklamankan a l’oest de la Xina.
Gansu ens ha portat moltes coses, aqui van… sense ordre de cap mena:
Ens ha portat calor i sol, en bones dosis però relativament soportables, hem tingut màximes de 44º al sol ja que les ombres no abunden massa en segons quines zones, també ens ha dut tristesa, de veure com una noia Taiwanesa que vam conèixer i que també anava amb bici queia i es feia un bon trau al cap, els 40 minuts que van passar fins que va arribar l’ambulancia van ser dels més llargs que he viscut mai, esperem que ja estigui millor de l’ensurt.
També ens ha dut plàcidesa, calma i relax, per el fet de poder pedalar en extensions enormes, obertes fins a l’infint amb l’acompanyament tant apreciat del silenci durant tot el dia i la nit. També ens ha dut vells amics: a Dunhuang vam retrobar al meu, ara nostre amic Ryohei, un Japonés que vaig coneixer a Cambodja ara fa 5 mesos que també va amb bici i amb el que estic segur de que compartirem encara una bona temporada junts pedalant per Centre Asia. Ens ha dut romanticisme, el de poder posar el sac de dormir al mig del no res i veure com marxava el sol a l’horitzó, per després veure caure una manta d’estrelles i una lluna mig plena sobre nostre, per donar pas al cap d’una dormida a la sortida del sol, llums inolvidables. També ha portat cultura, antigues ruïnes de les primeres muralles Xines que daten de 2200 anys d’antiguitat, també increïbles temples Budistes i antigues fortaleses que protegien a la Xina del desconegut. Restes de la ruta de la seda amb els seus contrastos culturals i religiosos. També han arribat nous amics i el fet de poder compartir kms i kms amb xinesos que estan de vacances amb la bici o simplement tornen a casa després de l’univesitat, aquest va ser el cas del nostre amic Su Shi Tao amb el que vam compartir divertides estones i més de 300km. També m’ha dut, (aixó només a mi) una diarrea de campionat, 24 hores on tot el que entrava tant líquid com sòlid sortia a la velocitat de la llum per un o altre forat, al dessert no podia ser de cap altre manera, tot revossa de llum en grans dosis.

I ara toca bus i tren fins a l’extrem oest de la regió de Xinjiang i de la Xina, fins a la ciutat de Kasgar (saps que es la ciutat més allunyada dels oceans de tot el mon?), continuo. Durant tota la nostre estada en aquesta regió no tindrem accés a internet ni a trucades internacionals, degut als alderulls de Urumuqui ara fa un més i mig que el govern per RAONS DE SEGURETAT que les va TALLAR…, res, que sabent això em sento molt més segur, alleujat i tranquil o sigui que fins a Kirgistant a primers de setembre no tornareu a saber res de res.

...
Amb salut, i bona companyia desitjar-vos bon estiu!!

Petons a la gata


Ig

dilluns, 10 d’agost de 2009

Xina Xano (4ª part)




Després de desaparèixer per uns cuants dies el blog torna a ser actualitzat...
Desapareguts perquè? Si us feu una imatge mental de la Xina o agafeu un atlas veureu que el que s’anomena plató Tibetà es molt i molt gran, crec que uns 4 cops la superfice de l’estat espanyol, d’aquesta basta extensió de terreny poc explorada només una petita part, “que és molt gran” correspon a la província del Tíbet, l’única província de la Xina que has de ser força ric per a entrar-hi, la situació allà no ha canviat gaire en els ultims anys, (però deixem el tema per un altre dia que m’extendria molt). El cas com ja havia dit es que vam anar amb tren desde Beijin fins a Xinin al nord-est del gran plató Tibetà, tot i estar lluny del Tíbet en conserva moltes coses, com temples increibles i sobretot el que és mes evident són les faccions de les cares de la gent, més Tibetanes, Nepalíes, Mongoles, les galtes rustides per el sol, una estatura menor i els ulls molt i molt tancats, també conserven la seva simpatia, hospitalitat i cüriositat tant peculiars d’aquesta gent. Tot això sumat a que una de les moltes rutes de la seda possibles passa per aquí, això fa que s’hi hagin deixat molts arrels musulmanes, molt profundes al seu país, no només han deixat mesquites i dones amb vel, també, i el més important, la seva hospitalitat i manera de tractar els forasters.
Els últims 7 dies els hem passat pedalant entre 2600 i 3800m d’altura, per uns paratges increiblement oberts i de gran bellesa natural, ha sigut tota una experiencia difícil d’oblidar. Per primer cop en molt de temps la gent ha sigut molt i molt amable, ens han convidat a jugar a dames Xines, menjar sindria, a apats de restaurant,...
La gent ens tirava fotos i es fotografiaven amb nosaltres, com unes grans estrelles del Tour de France, i no es per a menys ja que em fet 3 colls en que passavem dels 3600m d’altura. Aquests colls ens han tret l’alè al mateix temps que les seves valls, muntanyes i gent ens en donven amb grans dossis per seguir km a km afrontant aquestes pujades.
Però després de tanta pujada ha vingut la baixada, uns 120km, això si que es vida, la baixada ens ha portat a la provincia de Gansu, si bé abans estavem a la de Qingai (per els que mireu al google earth). A Gansu el paisatge es un altre completament diferent ens anem apropant a l’inici del dessert de Taklamkan, i aquí després de camps i més camps de blat, ordi i colze el paisatge es va desertitzant a poc a poc, donant pas a grans exetencions de matoll, sorra i rocs i més sorra. Tot i ser tant diferent al de uns pocs km endarrera les sensacions son similars, parlo de l’amplitut de visió, de mirar a l’hortizó i de no veure’l, sempre hi ha una cosa més enllà de la vista i sobretot el que hi ha es molt i molt de cel.

Seguint somiant, records desde Gansu.

dimarts, 4 d’agost de 2009

Xina on the road


26 hores, ficats en un tren de Beijing a Xinning, a la tercera classe, la única disponible, on en seients de tres en seiem quatre, i en un vagó que pensaves, no pot ser que pugui més gent, aquí no hi cap ni una agulla més, el passadís ja es ple i entre vagons també, dons pensament erroni, on i caben 10 xinos ni caben 20, és cert ho he vist amb els meus ulls, ja que amb les 26 hores gairebé no vaig aclocar l'ull i vaig veure el que passava al meu voltant entre renecs i somriures ja que no sabia si riure o plorar amb una situació com aquesta entre les mans, va ser un trajecte inoblidable, però que no vull repetir mai més!!

A Xinning sorpresa agradable, es una ciutat petita per ser la Xina, uns dos milions d'habitants, on la religió que sembla abundar més a simple vista es la musulmana, no saps pas la gràcia que em fa de veure les dones amb vel i els homes amb el barret tenint unes faccions asiàtiques tant marcades, és còmic i a més que fan servir palillos per menjà i no les mans com passa en la gran majoria de països musulmans. Els musulmans deixant de banda la religió son una comunitat agradable i que aporta molta riquesa als llocs on s'estableixen, als carrers abunden les especies, els colors dels sacs de llegums i cereals, les olors del curry, el chilli, als restaurants cartes amplies i pa, fet de mil formes i gustos diferents, coses que costen de veure si no és a la India o en altres països d'influència musulmana, m'ha fet pensar força amb els meus dies a Malàisia, el gran mercat.

Avui divendres dia d’oració important a la mesquita del centre de la ciutat, hi hem anat, increible, la mesquita plena, a vessar i a fora al carrer per totes bandes centenars de fidels fent les oracions amb la alfombra a la borera i alguns mig ocupant el carrer, aixó si tots encarats a la Meca. (em costa de creure com tanta gent segueix una religió amb tanta passió)
Després de dinar em fet una de les millors coses que es poden fer en aquest món, assentar-se i deixar passar la vida davant dels teus ulls, era l’hora en que la ceremonia havia just acabat i tots els fidels tornaven a casa, mil cares, cada una diferent, llargues barbes, tuniques blanques, ulls axinats i ulleres per el sol dels anys 40, ha sigut fascinant, es agradable de veure que la vida encara et pot arribar a sorpendre tant gratament, “a vegades”

Dos dies i la carretera ens espera, demà temple Budista tibetà, i demà passat comença el camí fins al iníci del dessert de Taklamakan.