Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dimarts, 21 d’abril de 2009

l'Odisea

10:00 Amb l'equipatge fet la mastressa de la Guest house em diu que ara no puc deixar la bici a l'hostal despres de haver-me dit que si, i va i marxa, a la recepcionista li cau la cara de vergona i m'ofereix la seva petita havitacio per deixar-la durant la estada a la India i Nepal. 11:00 agafem el bus cap a l'aeroport sense massa problemes les protestes han parat i la carretera esta tranquila. 3:00 l'avio amb un pilot una mica novell per la manera de pilotar ens porta fins a Calcuta, la India. 4:00 hora India, arribada a Calcuta en un areoport petit, brut i fet un desastre per un ciutat de 8'5 millons de persones, costa de creura pero la India es molt India. Taxi fins a l'estacio de tren, del edifici nou al vell, del primer pis al tercer, altre cop l'edifici nou, despres el vell, la informacio a es un altre mon a la India, be la india es un altre mon. 11:00 despres de voltes i rodolons tenim bitllets per anar a Varanasi aquesta nit. 10:00 del mati, ja som a varanasi despres de una nit distreta al tren, on encara s'ha pogut dormir forca. 1:00 anem a fer el vol per la ciutat despres de passar 3 hores a l'estacio per aconseguir els altres bitllets que ens falten, altre cop la informacio i la burocracia fan acabar la pasiencia, cosa que en fa falta molta a la India. 9:00 tornem a l'estacio despres de visitar la millor ciutat de Asia que he estat fins al dia d'avui, Varanasi es un lloc sagrat per els Indus, situada al peu dels Gangas i on tots els Idus volen venir a morir aqui, els funerals al riu i la seva crema son presents 24 hores al dia, i despres passejar per la ciutat viva mes antiga del mon es tot un espectacle que no te perdua, la India em comenca a agradar molt i molt. 11:00 de la nit el tren surt amb retard pero surt. 9:30 arribem a Gorakhur, amb mp3 del Roberto que ha desaparegut magicament aquesta nit, que ha sigut molt mes moguda que la anterior. 11:30 pugem al bus despres de negociar una bona estona per pagar un preu just per el trajecte de 3h que ens espera. 4:00 arribem despres d'un viatge per no oblidar on si el bus era de 30 places al menys n'hi havia 60 de persones a dins, amb mal a tot arreu arribem a la frontera amb Nepal. 4:30 ja temin el vistat per un mes a Nepal on la policia son molt agradables, ara a buscar bus. 8:00 de la tarda-vespre despres de negociar altre cop per el bus a Katmandu ja i pugem i ens i ven assentem. 9:00 altre cop un bus massa carregat de gent i maletes, va i es xafa no ser que, total parats per un parell d'hores en un poblet de mala mort. 9:30 Siiiiiii!!!! per fi som a Katmandu l'autobus atrotinat ha arribat despres de hores i hores de sotracs per fer 300km nomes han fet falta unes 10 hores!!! aquest trajecte si que no l'oblidare mai mes!!!

Despres de la petita Odisea ja som a on voliem arribar, amb el material de muntanya que ens feia falta comprat, mapes i crema solar, dema toca anar a caminar per els parcs naturals de Helambur i Lantang, on amb una mica de sort arribarem als 5000m d'altura en els 13 o 14 dies que estarem per aquella zona, aixo vol dir que vaig a fer moltes fotos i que tindreu noticies a la tornada.

pd, tot plegat va comencar el dia 16 al mati i vam arribar a Katmandu el dia 19 al mati, moltes emocions i expereiencies en molt poc temps, tot el contrari que viatjar amb bici.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Cambodia






Entrem a Cambodia per el nord desde el sud de Laos, per el punt fronterer més corrupte que he visitat mai, els putes et possen el segell de sortida o entrada i després et demanen que els hi paguis un dolar si vols el passaport de tornada, els i parles de que vols un rebut d’aquest impost inventat i et diuen que no, que son taxes d’oficina. Com amb la tònica dels punts fronterers la zona és molt extranya, en cap altre lloc m’havia sentit tant sol com aquest tot i anar acompanyat, les carreteres buides i ningú enlloc, realment com estar en una zona fantasma.
Arribem de nit a Stung treng, la pell es possa de gallina al veure que la unica llum dels poblets abans d’arrivar-hi són dels focs que tenen ensesos per cuinar i alguna espelma, Cambodia és un país molt pobre, més que Laos i amb força diferencia.

A les carreteres de Cambodia s’hi veu de tot, motos que porten llits de fusta massisa, bufals tirant de carros plens de palla o vegetals, Hummers i Lexus, tot és possible en aquest país.

Un camió carregat a més no poder ( hi ha més no poder és molt més del que es pot arribar a imaginar) perd un sac d’arrós al mig de la carretera, el conductor para el camió i baixa a intentar recollir els 30 kg d'arrós que ha perdut, un sol sac d'entre una multitud. Aquest és un molt bon exemple per entendre el que és Cambodia. Cada gram d'arrós és or en un país tant pobre i castigat per guerres i comflictes interns, guerres de les que mai abans n'havia sentit a parlar, aquests dies m'han parlat del Khemer Rouge i de la massacre que va fer ara fa 30 anys sota el nom de societat democratica de Cambodia, Hitler al seu costat semblava jugar amb nines (no vull entar en detalls) i tot just ara estan jutjant a la mà dreta de Pol Pot el responsable de tot plegat que va morir ja fa un temps, el que em fot després de saber el que van fer aquesta colla és que la sentencia mai serà prou justa per pagar el mal que han fet a la societat, Cabrons!!

Un jove de 16 anys es possa a pedalar al meu costat durant un parell de km, hi ha un allau de preguntes i respostes amb anglés, aquest jove és afortunat ja que pot anar a l'escola, no perque els seus pares siguin rics i ho pugin pagar ja que és gratuita, sinó que els seus pares li deixen anar i no el fan treballar com a la gran majoria de nens del país. Em demana de on sóc, com em dic, cuant de temps estic per Cambodia, si estic cassat, si tinc casa i feina,... es queda força sorpres amb les meves respostes i al final ens despedim amb un gran somriure. La gent de Cambodia és molt diferent de la de Laos, mes dura especialment les dones que són les carreguen el pes de la familia, no s’espanten per res. El que mes m’ha agradat del carácter de la gent és que es molt sincer, que tot el que et diuen i els somriures que et dediquen semblen sortir del fons del cor, que no és de mentida ni falç, es increible veure amb la vitalitat que viuen i les ganes que tenen de tirar endavant en un lloc on la corrupció fa molt de mal a la gent senzilla.

Després de la càpital de Phnon Phen hem seguit fins a Siem Reap, possiblement el lloc més important de tot el sud-est Asiatic, aquí s’hi troben les runes dels temples indús probablement més antics que es coneixen, la zona dels temples és molt gran i molt interessant ja que cada un data de difernents anys i els estils de construcció són força diferents, zona molt tranquila envoltada de bosc i selva, on el silenci és fàcil de trobar.

Cambodia em quedarà sempre gravat a la memoria com un dels millors llocs on he estat, ja no tant per paissatges sinó per la seva gent i societat.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Al rovell de l'ou


Estat d'emergència!!!! La ciutat està de potes en l'aire!!! Les protestes socials a Tailandia han arribat a un extrem que el primer ministre no ha pogut controlar la situació de cap manera i ha desclarat l'estat d'emergencia, just avui al matí, ja que te tanta poca credivilitat que te ni la policia li fa cas, amb aixó algunes zones de la ciutat de Bangkok estant completament governades per els de color vermell, els partidaris de l'àntic primer ministre, un que no ser el nom, però que ara està a la pressó de Londres acusat de corrupció i frau, la qüestió es que el nou ho fa molt malament tot i tenir el suport de la gent del camp, ( o sigui Vermells=petits i grans empressaris i els Grocs= gent del camp i entre ells es porten a matar) Els vermells fa dies que van tallan parts dels carres centrics de la ciutat entre moltes altres coses, demanen que marxí el president actual i que es convoquin eleccions anticipades. El que té un estat d'emergencia és que la ciutat s'ha omplert de militars, no ha tot arreu, tot es molt tranquil, els budistes o solen ser violents. L'únic és que ara tot si val, els busos pùblics van cuant i com volen, amb aixó els taxis i tuk-tuks et demanen més del doble del preu normal, fa dificil la movilitat per la ciutat i si a sobre li afeguim que demà començen les celebrecions de l'any nou budista, aixó es un catxondeo de collons!!
Avui després de esperar un bus una hora per anar a una botiga de bicis i que no passava n'hem agafat un altre, després un tren i a caminar, dos hores i mitja per fer un recorregut de 12km i amb la mala sort de que la botiga estava tancada per any nou, després per tornar mitja hora esperant el bus, al final arriba per portar al ocupants uns 5 minuts carrer avall, amb la fortuna de que estava tallat per els Vermells, em baixat i a caminar cap a l'alberg, creuant 10 o 12 carrers tallats per els vermells, molt simpàtic i agradables, es en serio, ens paravem ja que erem els unics turistes per aquelles zones per explicarnos el problema de manera molt simple, ens han donat aigua i sopar, ens han demant de fer fotos amb ells, tota una atracció en mig de busos creuats al mig del carrer, furgos de policia, militars i el que encara no he vist es cap tank, a veure demà si hi ha sort. Pot sonar que estic fent broma, pero és així, es estat d'emergencia pero em sembla que mai m'havia sentit tant segur en una ciutat tant gran com Bangkok.

O sigui que familia no patiu per res, l'unic que pot ser que em passi amb una mica de mala sort es que tanquin l'aeroport i de que no pugui marxar a la india el dia 16 com tenia previst, peró creuem els dits!!

divendres, 10 d’abril de 2009

Els alemanys deixen missatge al Blog!!!




We are two guys from east Germany (that´s important!!) and start our trip on the Arabic countries, now we are travelling in south-east asia... In the south of Thailand, of course in a police station, we meet a really small guy with a really heavy bicycle on his way to Mongolia...

He decide to come with us for one week, after that he liked the German culture so much, that we now travelling together thru Thailand, Laos and Cambodia... all the time - two month!

The catalan (that seems also really important) guy now starts to smoke, drinking beers after each journey and cycle less every day... That´s the German culture we teach him and he starts to become a real German and cycle under our flag!

From this time we like our small Ignasi (in German means Matthias) more every day and it is a easy way to go!!! No matters where we sleep or what we can eat - TRY!!!
Also he learn the German language and knows the most important words, like: Verpiss dich, Scheisse, Knackwurst and Bemme... must be enough to traveller thru Germany... (-:

On the 16th of April we are going diferent ways again - Nepal and USA. But we wish our small catalan friend good luck and our doors are open at every time... also on his possible way back to Catalania, maybe crossing our nice country...

Greetings to his family and friends, for us it was a pleasure to cycle a part of south east asia with this great guy...!!!

Maik and Mario from the east!!! Germany.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Laos de d'alt a baix











Fa força dies que vaig una mica endarrerit amb el blog, ja que tot just passa per el nord de Laos i jo ja estic acabant la Ruta per Cambodia. En fí deu ser mandre o que el cervell no acaba d'assimilar tot el que passa per davant. En tot cas miraré de fer una explicada del pas per Laos de nord a sud, tot i deixantme moltes coses pel camí. Espero que les fotos acavin de parlar per mi.

Per entendre Laos,s’ha de partir de la base que es fa un salt en el temps, és un país que va 10 o 15 anys per darrera de Tailandia, aixó possiblemet es probocat per que és un estat socialita-comunista, democratic també tot i les limitacions de viure en un regim com aquest. El nord de Laos és una de les millors parts del sud-est Asiàtic que he estat, zona molt pobre, pero molt rica al mateix temps. Pobre per les condicions en que els toca viure, allà d’alt estan una mica deixats de la mà de Deu, moltes de les viles que vam passar no tenen elecricitat, i lo aigua potable, ni pensar-hi, és molt fàcil de veure com la gent utilitza els rius i fonts per a fer la bogada, rentar plats i després fer el bany del dia. En el pobles una mica més grans hi sol haver un punt d’aigua potable, on si aplega la gent amb garrafes i carros per recollir-la i portarla a les llars. Una llar en aquesta area es una caseta feta de bambú amb teulada de fulles de palmera seques molt ben treballada. Com en totes les muntanyes dels tròpics es on es troben les materies primeres i els recolectors. Per la part dels recolectors, que englova gent de totes les edats, quant dic totes les edats dic totes, de nens petits a gent força gran tot i tenir una espersnça de vida de 62 anys, tots aquets treballen de valent, gent molt dura, de la seva mà be la riquesa, mai abans havia estat en un lloc on si despren tanta felicitat, mils de somrires que surten de l’ànima al veure’t, nens sortin de les cases corrent per veure passar 3 turistes amb la bici, saludant efusivament i demanate de xocarte la mà al teu pas. A mi em va inoactar molt aquesta situació, ja que no era un fet aïllat com en altes llocs, sinó tothom a qui trobavem tenia la mateixa resposta, aquests dies em sentia com flotant en un nuvol, entre aixó, el paissatge i les pujades de més de 20km, amb les eves corresponents baixades, va ser tota una experiencia per no oblidar.
Deixant les muntanyes vam arribar a la càpital de país Vientiane, un ciutat afransesada, amb els noms dels edificis importants en francés i consturiccions molt poc típiques per Asia, una ciutat extanya, amb poca vida i molt escampada per un bon tros de terreny amb arrossars inclosps entre grans edificis, també és un bon lloc per cultura, hi ha força temples i el museu nacional explica força imparcialment la historia del país, tot i que el toc comunista que te es força divertit. A Vientiane, vam retorvar després de 6 dies el riu Mekong altre cop i res a seguirlo cap al sud, avall i avall per km i km, que n’es de llarg el malparit. Aquest riu apart de ser molt llarg i amb gran caval es una font de riquesa per la zona i la gent que hi viu aprop, qui sap els recods i imatges que porta a dins tota aquesta aigua que bé de tant lluny. Anant cap al sud el carácter de la gent canvia una mica, són més secs i estant acostumats a veure més turistes, peró no deixen de ser simpàtics i de bon fer. Sense cap dubte el nom que te Laos, el país dels somriures se l’ha guanyat a pols i si es cert!!
Per despedir Laos vam fer nit en una vila molt petita, acollits per una familia, dormint en el porxo de una caseta de bambú que semblava caure a troços, la gent de la vila molt macos, estaven tot mlt encuriosits amb nosaltres, de fet erem els primers turistes que hi passavem la nit.

Proxima parada Cambodia.