Sempre sobreviure, de tot em refere, perque sempre m'enganxare els dits, que tot em fara mal.
D'entre totes, cap i d'entre cap, una. El fracasat sempre busca la puresa.

Roger Mas

dijous, 26 de març de 2009

Mekog river i luangprhaban



Uffff quina entrada a Laos, recods per tota una vida i més!
Desde Chan Sean, al golden triangle de la foto anterior on es poden veure Laos, Tailandia i Burma vam agafar una barcassa seguint la corrent del riu Mekong, un dels més llargs i caudalsos del món, dira que el terçar si no vaig errat, aquest recull les aigues del Tibét cap a la Xina després Burma, per seguir avall fent de frontera físca de Tailandia i Laos per molts kilometres per entrar a Canbodia i després per desenbocar al sud de Vietnam. És un riu mitic i fascinant ja que uneix moltes terres i molts petits pobles on momés i arriba per el riu i la gent dels cuals viu d'aquest. Amb aixó no és de esperar que amb dos dies de nevegació les estampes "rurals" siguin d'allò més invesemblants. La barcassa en el seu trajecte anava fent parades i veies saltar algú de la barca en mig del no rés, peró no al lluy si veia una cabanya de banbú amb fumarela, gent carregant materies primeres com fulles, fruites, arrós i una mica de tot tot barcassa amunt i avall. La barcas va fer moltes parades en el seu camí algunes per comprar menjar als locas que el venien desde la riva o desde petites baquetes que es possavan al costat. Un cop arribada la nit i la impossibilitat de nevegar, paremen un poble, Pak Meng al mmig del no res on hi som acollits els turistes com a bitllets de dolar amb potes, va ser tot un expectacle descarregar i pujar les bicis per uns terres de roca i sorra envoltats de molta gent que et volien vendre un llit pe dormir, mejar o volien portarte les maletes, ... siuspalu un respir que vaig molt carregat ara mateix. Un cop al poble lliguem un lloc per dormir després de discutir el preu llarga estona i la sorpresa es que un cop instalats en van oferir de tot, el primer Opi, cosa no exranya a Laos ja que aquesta refió del nord es una de les principals producores d'Opi a nivell mundial i a més que aquí la gent, sobretot la gent gran te per costum social de fumar opi. Despés de la negativa ens van oferir marihuana, alte cop no i per últim noies maques abon preu, ... i tot aixo en un poblet de no res perdut a mig camí de Luangprhaban, increible. el seguendia de nevagació va ser de 10 hores que em van passar molt ràpli del paisatge millorava i també com deia abans que al riu si troba de tot em vaig trobar a en Carles de Manresa, que està fen una volta al món. Llarga conversa per fí després de molt de temps en Català que no parlava desde que vaig deixar Sydney. Allà també vaig coneixer en Roberto un noi gallec amb el que poder anirem a N......... a mitjans d'abril, ja us explicaré.
Un cop a Luangprhaban les coses canvien molt i molt, per fi començem a veure la veritable cara de Laos, tot i no parar de oferir Opi totes hores del dia. Louangprhaban es una petita ciutat de construció a l'estil françes de les cases i habitada per gent de Laos, unes estampes molt boniques, ciutat petita i bastament coneguda per ser patrimoni de la humanitat per l'UNESCO degut al gran nombre de temples budistes històrics que hi han concentrats a la vila i els seus voltans, podriem dir que d'aquí en surten tots el monjos de Laos, ja que hi han les escoles per monjos més importants del país, carres de colors grisos i de pintures que es desenganxen de les parets i per allà al mig un munt de tuniques tarjonges voltant sota d'un paraigüa per protejirse del sol. Em va agradar molt aquest lloc, i per fi vam poder menjà pa de baguette i fromage, kiri, peró formatge.

dimarts, 24 de març de 2009

A les portes de Laos


Entran a Laos amb totes les incògintes possibles, amb la informació que he pogut lleguir abans.
Laos el país del món més ple de mines antipersona, herencia de la guerra de Vietnam, regal dels americans, país amb un index de probressa que fa fica els pels de punta, un 40% de la població viu amb menys de 1 dolar al dia, un altre 20% amb 2 dolers al dia i la resta condueix Mercedes Benz i Hummers. Terres socialistes, corruptes a més no poguer, que amb els diners que va donar el govern amernicà per fer l'aeroport van i sels gasten per fer un arc de trionf a gran escala com a les ciutats europes. País que es va independizar de frança completament fa 4 dies, bé 25 anys aproximadament i que s'anomena People's democratic republic of Lao. Tot plegat pinta bé, curiós i amb ganes de veure que passa realment i de poder trobar a les botigues pa de baguette, formatge i vi negre, herencia dels gabatxos, que possiblement sigui el millor que hi van deixar. Pero el que mes em crida la atencio es que tambe s'anomena laos per el pais dels somriures!!!

diumenge, 22 de març de 2009

Disfrutant del Nord




Un dia "en la oficina", pedalar i pedalar, cara amunt i cara avall, de plà, amb vent de cara i de cul. Parda per menjà, anar al mercat a comprar teca, aprofitar per fer la bacaina a on no toca i com no intentar apendre una mica de l'idioma local, ara toca Tailandes i que millor que els mestres locals per apendre 4 coses.El nord de Tailandia, es molt mes rural que el sud, la gent mes amable i hospitalaria, i els mercts nocturns no son per pescar mosses com al sud, sino que son per mejar el bo i millor a preus ridiculs i tambe comprar el que vulguis a preu de local, res de preu turista, si mai aneu a Tailandia el nord es la part mes autentica.

dimarts, 17 de març de 2009

Fum, fum, fum!!!


Un nord cobert de fum, les vistes són nules i al acabar el dia em costa de respirar amb profunditat, els últims dies en segons quines zones pedalava amb una mascara a la boca i nas per evitat inalar tant de fum. Cada any per l'epòca seca al nord de Tailandia i Laos, uns 4 mesos tot està en flames. En l'aire segons com bufa el vent plou cendra encara calenta. Aquests focs evidentment són probocats, per els propis locals que ho fan servir per a netejar el bosc i regenerar la vegetació de la zona, no cal oblidar de que estem als tròpics i amb la pluja de primers de juny arriba la verdor i esplendor de la zona alte cop amb poques setmanes. Ara peró la vida per aquestes areas no és gens fàcil, jo hi estic de pas, pero no em puc ni arribar a imaginar la gent que viu aqui l'estat de salut que poden tenir al final de cada epoca seca. El que més em sobte és que aquí és viu com una cosa completament normal, ni bombers ni nigú corrent amb branques per apagar res, llei de vida i ja està i de mentres linies de telefon i elecriques són victimes de les flames, també alguna petita casa de bambú i cultius de pinyes i altres fruites.
El nord de Tailandia és caracteritza per ser una de les més pobres del país, aquí és on es recullen totes les materies primeres per ser vengudes a les grans ciutats del sud, les turistiques, i si bé allà viuen molt bé i amb facilitats qui diguem que la cosa es una altre. També el nord és la zona més rica culturalment, que es fa evident de dues maneres, la primera tots els antics temples Budistes ara conservats com a zones històriques del país i després per la barreja racial de la zona, on molta gent del Tíbet i Nepal van emigrar i si van instalar amb les seves tradicions i maners de viure tant diferents a les dels locals. Les faccions de les cares són unes altres, ulls més grans, ares rodones i nas xafat, amb vestuaris de més colors i més treballats. Zona que alliçona de valent i ensenya grans coses de la manera de viure.

diumenge, 15 de març de 2009

Tercera classe


Com sempre cuant és va per els llocs amb una mà a cada ou toca "petxugar" una mica, al arribar a Chumphon cap a les 4 de la tarda anem a l'estació de tren per poder agafar un tren nocturn de 10 hores fins a Bangkok i d'allà enllaçar si és possible amb un altre tren més al nord fins a Pitsanulok 7 hores més ara de dia. La convinació ens va sortir rodada, a Bangkok vam estar a l'estació encara no una hora i amb una nit i un dia vam passar les zones menys agradables de pedalar a Tailandia. Del que no vam tenir gaire sort va ser de que ens va tocar viatjar en terçera classe, la ùnica disponible i si existeix la terçera classe, però tampoc va ser una gran mala sort, poder si per la salut de les nostres esquenes i cervicals però per el que vas ser experiencia va ser molt i molt entretinguda.
A la terçera classe no hi ha turistes, i si n'hi ha un és de pas que s'ha etivocat i busca la segona classe amb llitera. Amb aixó que erem tres ciclistes de pell clara en un bagó ple de Tailandesos del camp que anaven a la ciutat, el panorama era molt divertit, la gent mirava de reull tota la estona i al final descaradament, encara es pregunten com vam anar a parar allà em sembla, rialles i paraules creuades que no enteniem massa, peró la gent molt maca, vam compartir el menjà que portavem els uns amb els altres del costat de seient i intentavem de conversar sense massa èxit. A la nit el tren era tot un panorama, la gent fent posstures impossibles per dormir en uns seients que es carecteritzaven per la seva extrema duresa, no hi havia manera de trobar una possició per estar una mica comode, alguns van obtar per estirar-se al mig del passadís, altes entre bagons. En definitiva, sabeu aquella imatge dels trens de l'India que van carregats de tot i més, dons en aquest només faltaven les cabres i les gallines, per la resta entra paquets, bosses i escampall de gent era igual. El millor peró de la terçera classe va ser de que passaven els venedors ambulants amb tot el que us pogueu imaginar de diferents tipus de menjà possible, a preus per a locals i fent uns crits que encara els tinc grabats a la ment, Patai, patai, ..... koopiyen koopiyen!!! em sembla que encara em ressonen al cap a les nits.

divendres, 6 de març de 2009

Deixant el sud de Tailandia



Deixant endarrera el Sud de Tailandia amb la certesa de que el pardís físic existeix, no ser si l'espiritual, peró amb platges i illes com les de la foto ara ja ser a on anar-lo a buscar en el cas de que em faci falta. També deixem el amb la sensació compartida que a cada kilometre la gent és més amable. Entre una visita a una oficina de policia que ens vam poder fer una foto amb la gorra dels ajents, una trucada en un petit restaurant que ens oferien allotjament tot negociant el preu per telèfon i per ùltim la dona de un encantador lloc de menjar a la carretera que li vam caure amb gràcia i ens volia convidar a la teca que vam fer tot intercanviant claues, jo li vaig donar un Son goku que vaig trobar mesos endarrera i els alemnays una postal, amb tot no ens volia cobrar res de res però no ens vam deixar i menys per una persona com ella que ens va tractar com a Tailandesos i no Farangs com a la resta de llocs. Farang va amb r no l com vaig escriure fa uns dies endarrera, i vol dir blanc de l'oest. Dons aixó que ara fem camí cap al nord amb tren ja que per arribar a Bangkok només hi ha una carretera que va molt transitada i per deixar Bangkok també ja que pedalar per "autopistes" no és gens agradable a la vista i menys per la nostre salut, massa fumarela...

Pedalant amb companyia


Després de rodar més de 2000km per el sud-est asiàtic, he trobat companys de ball. En aquest temps he conegut alguns cicistes, no masses, com sempre ens creuem, aquesta és la tònica i ja començava a pensar de que són una mica salmó i que sempre vaig al revés de tothom, que en certa forma ja és cert.
Tot plegat va començar fa una setmana, quan vaig parar en una estació de la policia que dona seveis varis al viatger, com café, aigua, internet i un llit on passar la nit, tot aixó de franc, aquí a Tailandia la policia es molt agradable i de fàcil tracte, tot el contrari de Malasia. Estava allà parat, 2 de la tarda pensant si hi feia nit o no, llavors van apareixer en Maik i en Mario, dos alemnays que anaven cap al nord, després de parlar una bona estona i d'explicamen els plans em van oferir de anar amb ells per uns dies fa que els meus plans eren uns altres, uns que gairabé ni jo sabia. Amb els dies i la facilitat de viatjar amb ells tot parlant em van tornar a demanar si em volia ajuntar amb ells per tota la ruta per asia, i jo veient de que són moltbona gent i no hi havia cap problema vaig dir que sí. I ara per les properes 7 setmanes si tot va bé aniré amb ells per el nord de Tailandia, Laos, Canboja i altre cop Tailandia fins a Bangkok on tenim previst arribar pels volts del 15 d'abril. Un cop allà no ser que faré, encara tinc dies per pensar... De moment estic content d'haver torbat companyia per compartir la carretera i les expereincies.

dilluns, 2 de març de 2009

El petit Galeric ja es aqui!!!!!!!!!!


La felicitat no arriba mai de la mateixa manera, aquesta n'es una, el petit galderic ja es entre nosaltres!!! Lleguint el mails que m'ha anat enviant en Lluc durant tot el prossés m'he adonat de com és pot arribar a ser de feliç en aquesta vida, realment m'ha transmés unes sensacions increibles en cada mail, des d'aquí MOLTES FELICITATS!!!!!!! A tots tres, Lluc Jordina i el petit Galderic i també moltes gràcies per el padrinatge que m'ha encarregat per ell, tot i començar una mica lluny de tot plegat, per més que en Lluc em digui que cap problema, que de tant petits només fan que merder, en fi a la tornada faré els deures que em toquen!
Altre cop MOLTES FLEICITATS !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!